19 de des. 2013

ELS 10 MILLORS DEL 2013.


I per fi, la llista dels 10 millors discos l'any segons la redacció de GN! Sota la nostra humil visió de món us presentem els que són enguany els discos més destacats, i ho farem sense repetir allò que hi ha tants discos que s'han quedat fora que quasi fa mal. Tampoc tornarem a explicar com funciona la democràcia i els vots. Perquè aquesta, senyores i senyors, sí que és la llista. A més a més, dels tres primers s'extreu el premi del sorteig de les votacions públiques. Deixem-nos de paraules i anem a la teca. I, ah! Com cada any hi ha el vídeo d'homenatge al millor disc d'aquest 2013.


10. Hope Only Brings Pain, The Suicide of Western Culture. Irregular.
La primera vegada que el vaig escoltar em va ressuscitar la meva ànima més canalla. Darrere de títols combatius, ritmes sorgits d’un polígon industrial i melodies ballables a altes hores de la matinada s’amaga l’artesania de treballar amb material analògic i cuidar les textures i l'èpica de les cançons.
Post-rock electrònic i tecnologia rave en un disc rodoníssim per sentir-se fort i viu.

09. L'Ànima als Peus, FP. HangtheDJ! & Cimentera Hadstrusts.
L'Ànima als Peus és un disc de vida i combat. De coherència i rectitud, del no vendre (ni vendre's) i sí, en canvi, difondre la idea. A la ressenya que va escriure en Jordi Sanglas, afirmava que és el millor disc de punk-rock de l'any. I té raó. Perquè manté la ració melòdica de sempre amb la mala llet evident i indestriable dels FP.
La clau de tot plegat va fent una bola durant tot el disc, i arriba en forma de cop de puny quan ja pràcticament li estem dient adéu: "si el que rebeu és violència, no cal ser simpàtics". Més clar, l'aigua.


08. Molsa Molsa, Ocellot. Famèlic Records i Discos La Gàbia.
En la seva posada de llarg, Ocellot es treuen de sota l’ala un disc de pop àcid d’alta volada. Respectant i reverenciant la tradicional psicodèlia catalana, creen un disc urbà, d’aires nocturns i festius, en plena comunió amb el segle XXI. Tocs de garatge, de folk i fins i tot de reggae se citen en un gran disc amb hits com “Sal a la pell”, “So cheesy” o la que dóna nom al disc, "Molsa Molsa”.
Un disc amb força i personalitat destinat a celebrar que la banda cada dia és millor.


07. The Leap Year, Furguson. Famèlic Records.
Pocs són tan agosarats com els Furguson i no ho dic per les entremaliadures que fan a les nits, sinó pels collons que tenen de començar un disc així, amb un minut i mig de crits i cops. La primera cançó és un segurata que no deixa passar tothom, si li acabes somrient, entres, i a dins t'espera la gresca. Una aroma de post-punk, post-hardcore i sons més moderns que sobrevolen.
Cançons amb inquietud de ser corejables, cançons que et fan acotar el cap i córrer amb força, amb els punys tancats. Melodies estroncades i ritmes endimoniats. Aquest disc és un arsenal, un polvorí, amb tanta mala llet com estima. Aquesta classificació només valora el disc i no la precisió que han aconseguit sobre els escenaris, però és inevitable veure'ls en directe cada cop que es reprodueix una cançó, és energia pura i això només et remet als concerts. Aquest The Leap Year és per emmarcar.


06. Hannibal, Animic. BCore Disc.
Un antic president del govern va despatxar una entrevista dura amb “jo no sé qui escriurà la història”. Jo tampoc ho sé, però de ben segur que en qualsevol retrospectiva que vulgui retratar els moments musicals que es viuen ara i aquí hi tindrà un lloc Anímic. Per trajectòria, coherència, compromís i devoció. El gir estilístic que ha significat Hannibal només ho confirma.
Va sorprendre, no tant pel canvi en si, que també, sinó perquè en tot moment sabies que estaves escoltant els de Collbató. Per fer això se n’ha de saber, com ja es va dir en el seu moment. Tot i que en algun directe no han acabat de convèncer, entre el nou format que els fa replantejar temes antics i les expectatives generades, el llistó està molt alt, amb Hannibal ens han tornat a oferir grans moments. Pocs ho poden fer de manera tan continuada.


05. Gran Veta, Betunizer. BCore Disc.
Que no estem davant del millor treball dels valencians sembla evident, o si més no, és la conclusió a la qual molts han arribat. Però què vol dir "el disc més fluix"? Que és dolent? No pas. Aquest Gran Veta, el tercer dels Betunizer, és un discàs com la copa d'un pi. Molt més amanerat, molt més proper als Picore. Molt més fluid, menys trencat i agressiu que els anteriors.
Tot el que han perdut en contundència ho han guanyat en composició. Estem al davant d'un cas en què simplificar la música significa filar més prim, esforçar-se més a acotar, estructurar i trobar l'essència del que es pretén i Betunizer ho han fet com si fos una classe magistral. No hi falta de res, cada cançó és rodona com ella sola. Aquest disc no fa altra cosa que fer créixer la llegenda, el llegat, que aquests tres valencians ens estan donant.


04. Observant com el món es destrueix, Una Bèstia Incontrolable. La Vida És Un Mus.
Diu el Juli Bustamante (un altre dels noms propis d'aquest any) en una de les seves millors cançons “Trabajo tanto que cuando llego a casa estoy a punto de estallar”. Així hem passat el 2013, a punt d'esclatar, veient com totes les nostres seguretats es desfan.
Cap disc català ha posat banda sonora a aquesta angoixa vital com el d'Una Bèstia Incontrolable, i no ho ha fet perquè ens quedem a casa furgant-nos les ferides sinó per ajudar-nos a esclatar i fer créixer la ràbia. Musicalment sona exactament al que veiem cada dia, un món podrit que alimenta la nostra por del futur fins a convertir-la en una certesa: el món que coneixem es destrueix.

En aquest sentit, el disc funciona gairebé com una història: “El cant dels ocells” parla del compte enrere que et fa escapar d'aquí, d'un record de llibertat. Segueix “La primera foguera”, gairebé una celebració, una oportunitat de tornar a viure amb una intensitat antiga, d'aprendre dels qui van encendre fogueres abans que nosaltres i avivar la flama de la rebel·lió. Per més inri, aquesta és probablement una de les millors cançons editades enlloc aquest 2013: punk ple de ràbia amb ritme tribal, gairebé regueton. La darrera cançó de la primera cara acaba el cicle. “No hi ha esperança”. No podrem escapar del monstre.

La segona cara del disc comença amb un dels temes més metàl·lics del disc, “Vulnerable”, amb un final completament esgarrifós on els crits i udols travessen un mur de puto soroll que esclata i no deixa aire per a l'onada de ganivetades amb què comença “Runes, decadència”. “Vaixells oblidats” és la més fluixa del disc però serveix per entrar en la instrumental “Verí a la sang”, un gloriós exercici de psicodèlia punk amb ritme troglodita que no et prepara pel que vindrà: un darrer esclat de clarividència paranoica. No sé perquè m'espanto però d'aquí poc ho sabré. Udols llunyans m'anuncien el final. Les pedres i les eines estan afilades, les llances estan preparades. Una víctima més de la por, tard o d'hora seré a les teves mans. Una bèstia acorralada i ferida és una bèstia perillosa, una víctima cega de ràbia, fora de control. Violentament lliure.

Estic molt convençut que Una Bèstia Incontrolable estan cridats a ser un grup important per a tothom que gosi apropar-s'hi, i un valuós pont entre escenes. En directe, a més, són aclaparadors. No us els deixeu perdre.


03. Escola
vàlius
The Indian Runners


La democràcia té coses ben estranyes. Tinc la sensació que hem parlat tant de vàlius aquest any i tan hiperbòlicament que per collons havien de ser el disc de l’any per Gent Normal. Sense menystenir, aquest ha estat l’any dels vàlius. L’any que hem parlat mil i un cops de vàlius, l’any que hem muntat concerts amb vàlius, l’any que ens hem quedat afònics amb els vàlius i ens hem fet amics per sempre dels vàlius. És impensable un podi de l’any sense ells. Ens hem posat tan pesats amb ells que ja gairebé no sabem què dir. O potser sí.

Els vàlius van aparèixer a les nostres vides gràcies a un CD-r amb les 4 millors cançons del món. Eren els nostres the Clean, els nostres Feelies, els nostres McCarthys: pop cridaner amb lletres esquelètiques i molt nervi. De seguida ens vam tatuar al crani cada paraula, ens els vam fer propis. Els nostres vàlius. Tot i que alguna de les virtuts de l'EP estan una mica apagades al disc, “Escola” de seguida es va convertir un hit a aquesta casa. El so era més brillant i menys espontani, però les cançons ens van arrossegar exactament igual, des de la monumental “Crit” a la versió de Raimon. Les cançons d’Escola són tan bones que fins i tot es van permetre el luxe de deixar fora alguna de les seves millors composicions (Les 4 cançons de “Rierols EP” mereixen una edició en 7” amb urgència) sense que el resultat se’n resenti gens ni mica. Anaven sobrats.

És fàcil que algú encara es pregunti què collons ens passa amb els vàlius. Us recomano llegir la ressenya del Jordi Garrigós o l’Albert Lloreta parlant d’un dels seus concerts, però per posar-vos-ho fàcil:

1) Les lletres: només necessiten cridar 4 frases per omplir-nos el cap d’idees i clavar-les a cada costat del cervell. Tenen aquesta qualitat increïble que també tenen Hello Cuca de convertir cada vers en un possible tatuatge, però mentre la Mabel, la Lidia i l’Alfonso beuen dels secrets de Little Richard i els lemes Riot Grrrls menys evidents, els vàlius extreuen la seva síntesi de llibres d’història i versos agafats al vol.

2) El sentit hooligan: les cançons de vàlius són impossibles d’escoltar sense cantar. Ho donen tot en tot moment i saben contagiar el seu entusiasme. Poca broma.

3) El manifest: són un grup amb consciència de grup. Tenen un munt de lleis escrites sobre el que no volen ser, potser per això canten amb tant de convenciment. Algunes lleis són molt gracioses, d'altres són inspiradores declaracions d’intencions com se’n veuen poques per aquí. Les podeu trobar al disc.

4) Les cançons: els vàlius són cridaners i maldestres, però sobre de tot són un grup de pop on hi caben balades nervioses com “Moment”, post-punk espasmòdic com “Kim” i joies de pop ràpid com “Oroley”. El disc passa en un sospir, però té muscle, enginy i intenció. Ells no s’ho creuen però ens feien molta falta.


02. Llamp de Déu
L'Hereu Escampa
Famèlic Records


El duet de la feram, salvatges com sempre però més nítids. Han afluixat lleugerament el pistó, que és el que alguns en diuen madurar, però madur és un adjectiu que els va com anell al dit gros del peu, perquè són joves de cos, ànima i estil i ho seguiran sent mentre segueixin colpejant a qualsevol tempo, atonyinant la bateria i bramant amb l’únic desig d’esquinçar-se la gola per cridar encara més fort.

“Aladelta”, del split EP amb Her Only Presence, és una bona baula entre aquell EP amb què van debutar, cap a l’estiu del 2011, i Llamp de Déu. Melòdics i rurals a “La Font”, hit instantani, instrumentals marca de la casa a “Ingràvid” i “Fred”, poètics a “Margarides” i acostant-se al rock dur a “La Feram”. És genial veure com han passat de ser un grup capaç de recopilar una colla de bones cançons a confeccionar un disc que pren sentit en el seu conjunt, potser sense ampliar grans horitzons però oberts de mira per bandes i deixant-se portar.


01. La Figura del Buit El Petit De Cal Eril, Bankrobber


No sé si vosaltres us fixeu gaire en els títols de les cançons. Jo sí, sempre. Segurament perquè dec ser una de les persones que titula pitjor les coses del món, així en general. Admiro la gent que sap concretar el que llegirem –o escoltarem– després, sempre que no sigui descriptiu, això és massa fàcil. Cenyint-nos a la música, no és el mateix titular “Poca pena” o “Dol”, que “Mandolines Tralarí” o “Oh! Fresc”. Amb Vol i Dol, Joan Pons va desmarcar-se de les cançons naïf i fins a cert punt infantiloides (pràcticament sempre amb rerefons seriós) per anar enfosquint el discurs. “Busca i Captura”, “Cendres”, “Cau la neu” o “Decapitació” (amb Roger Mas, segurament el moment més brillant del disc) eren la mostra que alguna cosa passava pel cap del músic de Guissona. Una estranya malenconia, un neguit evident, una tristor que s'allunyava del personatge d'aparença innocent i alegre que desprèn Pons.

Perquè veníem de la Catarineta, dels amics dels Calamars o del “no hi ha res com tornar acompanyat amb tu”. Per això, malgrat que  Vol i Dol fos un disc aclamat i amb bones cançons, semblava un pas desconcertant si un havia seguit una mica l'artista. Molta gent s'empara amb l'excusa barata i sovint cínica del “disc més madur”, en aquest cas no ens servia el tòpic gastat i roí. Joan Pons era un rara avis dins el panorama nacional, per les seves històries surrealistes i els seus viatges de tripi plens d'humor negre i fina ironia. No copiava aparentment ningú i això el convertia en un artista digne d'escoltar. Va aparèixer en un moment que els mass media parlaven de folk costumista i ell de costumista en tenia entre poc i gens. El folk sí, però molt més psicodèlic i amb amplis matisos arrapats de tota una vida escoltant discos. Una bateria i un cor dels NOFX per aquí, una melodia pop per allà, o cançó popular d'aires kumbaià.

Però aquell artista que desprenia bones vibracions va desaparèixer en part. I tal com va marxar, ha tornat d'una altra manera amb La Figura del Buit (Bankrobber,13), que ens retorna als orígens d'El Petit de Cal Eril, però millor. Perquè escriu millor, compon millor, toca millor, i fa cançons més bones. L'experimentació de sempre no es tan arriscada com abans, i prefereix atacar amb una línia de vents que amb un catxarro raro. I se'n surt, a “Amb tot”, per exemple on introdueix la frase que marca el que he estat explicant fins ara: “Amb totes les coses que et fan sentir lliure, amb tan sols aquestes, val la pena viure”. Un trencament de cadenes abans dels arranjaments de trompeta que s'acceleren i sonen a coses alegres, divertides, màgiques. Sí, això ja és una altra cosa. I es va confirmant a cada cançó: a “Lledia frega Fraga”, dedicada a l'immens Dofí Malalt, t'arranca un somriure de la boca. De nou amb vents, si els d'abans eren més soul, aquests més jazz, però en general és un disc absolutament pop, de dalt a baix, ple de guitarres dolces, de melodies i tornades reconeixibles (“Estramoni”).

I hits de cantar a pulmó amb un got de cervesa a la mà. Això és “La Perla”, l'himne que marca aquest canvi que tant celebrem. Una cançó de dos minuts i mig amb una emergència continguda i tics eminentment sixties. El puto pop que ha molat tota la vida. Amb “Gribi Bestial” i “Ei!” formen el trio de luxe a mig disc, un àlbum que guanya a mesura que passes cançons i que acaba a dalt de tot.

Amb totes les coses que et fan sentir lliure, amb tan sols aquestes, val la pena viure”. Aquest és el disc de l'any, amics.






Llista dels millors del 2013: del 20 a l'11
Llista dels millors del 2013: els 20 millors pels lectors

Fotografia de portada: Muntsa Casas
Text: Redacció GN
Correcció: Marta C.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hòstia no us heu oblidat del millor?
On són Els Surfing Sirles? Us heu tornat tous i romàntics? Quina pena!

Lluís Huedo ha dit...

Anonim, aquí està la raó: http://www.gentnormal.com/2013/12/no-hi-son-pero-hi-haurien-de-ser.html

Anònim ha dit...

Em menjo el meu anterior comentari i esborreu lo de tous i romàntics (bé, però no al 100%, tothom es va fent gran sense adonar-se'n). Surfing forever.

Anònim ha dit...

Musica de consum es sense dubtes, el millor disc del any! i m'agrada molt el dels Liannallull, quina pena...