19 de des. 2013

EL MILLOR CINEMA DE 2013


Si fa un any parlava del 2012 com un any força pobre en l'àmbit cinematogràfic, el balanç del 2013 és, per sort, clarament superior. L'any ens ha portat grans pel·lícules de gèneres i objectius radicalment diferents, a més d'un bon grapat de títols de qualitat més que notable que han quedat fora de la llista perquè, al capdavall, només en podia incloure deu. Així doncs, una bona collita per als qui anem al cinema amb més regularitat i un important salt qualitatiu respecte de l'escàs nivell de l'any passat. En resum, tenint en compte que naturalment m'han quedat títols pendents per veure, aquestes són, segons l'humil acomodador d'aquesta casa, les 10 millors pel·lícules de 2013.

10. PACIFIC RIM (Guillermo del Toro)

Ja és hora que deixem la mania sistemàtica de posar els blockbusters en un segon pla i comencem a valorar-los com a tals. Pacific Rim no només ha estat el gran títol palomitero d'acció i ciència-ficció d'aquest any, sinó que ens ha fet rememorar aquells films que ens emocionaven de joves i ens feien venir ganes de dominar el món. És per això que mereix formar part d'aquesta llista. Sí, és cinema pop en la seva màxima expressió, al servei de l’espectacle per sobre de tot, però no podem girar l'esquena a un gènere que ha estat, és i serà una part clau en aquest art. Amic Guillermo del Toro, quan vulguis, ho repeteixes.


9. LA BICICLETA VERDE (Haifaa Al-Mansour)

Un d'aquells petits tresors que malauradament ha passat per cartellera sense fer soroll. La Bicicleta Verde és una proposta valenta no només pel seu contingut, sinó per la seva mateixa naturalesa, ja que és la primera pel·lícula dirigida mai per una dona saudita en un país on aquesta pràctica està permesa només als homes. Precisament, el film posa en evidència la diferència existent entre homes i dones al país àrab de forma didàctica i honesta, tot des de la tendra mirada d'una nena que no entén les limitacions que pateix.


8. SIETE PSICÓPATAS (Martin McDonagh)

Aquesta ha estat, sens dubte, una de les pel·lícules més maltractades d'aquest any. Una comèdia plena de geni i sense pèls a la llengua, amb una mescla d’humor negre i absurd complementada per tocs de suspens i violència. Tot plegat, acompanyat d’un estil tremendament dinàmic i una clara voluntat autoparòdica, per no parlar del repartiment estel·lar. Incomprensiblement, va passar per quatre sales de cinema sense que se'n parlés enlloc i amb prou feines va aguantar durant dues setmanes. Resultat: no la va veure pràcticament ningú i la gent es va perdre una de les propostes més divertides de l'any.


7. LA CAZA (Thomas Vinterberg)

El director danès Thomas Vinterberg es va emportar el guardó al millor guió als últims Premis del Cine Europeu gràcies a aquest relat de la impotència d’un home que veu com una injustícia que creix i es fa grossa de forma inexorable li va destrossant la vida a poc a poc. Gràcies a un gran Mads Mikkelsen com a protagonista, la història va calant a poc a poc fins a fer-se realment incòmoda. Un film impactant i amb un final brillant que et deixa amb ganes de reflexionar sobre la condició humana i el nostre comportament davant situacions en què la desconeixença dels fets fa que tirem pel camí més fàcil, sense pensar en les conseqüències per als altres.


6. CAPITÁN PHILLIPS (Paul Greengrass)

Pocs directors saben imprimir el ritme narratiu i la tensió dramàtica com ho fa Paul Greengrass a les seves pel·lícules, i Capitán Phillips n'és potser el seu millor exemple. Parteix d'una història ja coneguda i l'explica amb tal intensitat que aconsegueix fer-nos arribar al final clavats a la butaca i sortir de la sala intentant rebaixar les pulsacions. Pocs films han estat tan efectius a l'hora de complir el seu objectiu com aquest, i si a sobre tens un Tom Hanks al seu millor nivell, la combinació ja és perfecta.


5. SEARCHING FOR SUGAR MAN (Malik Bendjelloul)

Ha estat LA història, en majúscules, d'aquest any. Tothom que la veia en parlava i s'afanyava a recomanar-la a la resta, al mateix temps que subratllava la importància de no saber res del personatge de forma prèvia. Searching for Sugar Man és un documental auster i humil en aparença, però perfectament cuidat i estudiat per jugar a la perfecció amb la mescla de misticisme i enigma que envolta el seu protagonista. Molt més que la biografia d'un músic, és una història de gratitud, humanisme i honestedat. Tot plegat, ha acabat convertint Sixto Rodríguez en un dels personatges de 2013.


4. DJANGO DESENCADENADO (Quentin Tarantino)

Poques coses noves podem dir de Tarantino a aquestes alçades, però si ets fan del seu cinema (com un servidor), el més normal és que et diverteixis com un nen amb Django Desencadenado. El film té tots els ingredients que podem esperar del director: acció desenfrenada, escenes de gran violència, diàlegs assossegats i adornats, i fins i tot moments d’humor completament absurd i altres detalls que en qualsevol altre cas trobaríem del tot innecessaris. Però és Tarantino i ens agrada, no hi podem fer més. No és aquesta la seva millor pel·lícula, ni ho pretén, però l'home ens dóna quelcom que ningú més sap donar-nos. I que així segueixi.


3. GRAVITY (Alfonso Cuarón)

Acabar 2013 sense haver vist Gravity en una sala de cinema és haver-se perdut l'experiència cinematogràfica de l'any a nivell d'espectacle visual i també sensorial. La pel·lícula, que fins i tot ha aconseguit fer canviar la meva opinió reàcia en relació al 3D, és un viatge espacial totalment immersiu que et deixa mig hipnotitzat durant hora i mitja escassa. Cuarón ens regala els seus increïbles plans seqüència i fa el que vol amb la càmera mentre George Clooney i Sandra Bullock intenten sobreviure en una ingravidesa que fins i tot l'espectador arriba a notar. Si el cinema digital del futur ens ha de portar exemplars com Gravity, endavant.


2. 12 AÑOS DE ESCLAVITUD (Steve McQueen)

Fa un any, el senyor Steve McQueen ocupava la primera posició d'aquesta llista amb Shame (2011), i en aquest cas no ho ha fet ben bé pels pèls. Això sí, hi ha un element que es repeteix: la seva pel·lícula et deixa fet pols. 12 Años de Esclavitud no és només una crua i despiadada història sobre l'esclavisme a Estats Units, sinó també un enfoc sobre la veritable consciència de cadascuna de les parts que hi eren presents. McQueen no es guarda pràcticament cap imatge a la nevera per acostar-nos tot el drama d'aquella gent, i a més compta amb un repartiment d'un nivell altíssim. El seu nom ja ressona a un bon grapat d'Oscars, i amb tota la raó del món.


1. AMOR (Michael Haneke)

Quan Michael Haneke va anunciar que la seva nova pel·lícula es titularia Amor, ja vam començar a tremolar, conscients que ens trobaríem amb qualsevol cosa menys una història amorosa. Però va ser així, va ser probablement la història d'amor més forta i a la vegada trista que hàgim vist mai al cinema. Una història de degradació, però al mateix temps de resistència, que va quallant dins la ment de l’espectador degut al seu enorme realisme, i que Haneke ens apropa en el que uns es poden prendre com un advertiment, altres, com un retret i altres, com una lliçó. És un cop emocional difícil de digerir, però és la millor pel·lícula de 2013.


Fotografia de portada: imdb
Text: Martí Aragonès
Correcció: Marta C.