20 de des. 2013

DISTÒPIES DE CADA DIA (per RAMON MAS)

2- Les multituds saben què volen

De novembre a gener em trasllado a plaça Catalunya. Sempre sóc el primer d’arribar-hi. La parafernàlia encara no penja d’arbres i balcons quan jo ja he ocupat el meu lloc estratègic, vora la porta del centre comercial. Per mi és temporada alta: quan tothom gasta jo procuro acumular.

El millor d’aquestes dates, però, a banda de les donacions generoses i els àpats calents que se’n deriven, és la posició privilegiada des de la qual puc observar la multitud. Per a les persones que s’hi dilueixen sóc quasi invisible, tan sols una peça del decorat, com els homes disfressats de pare Noel, els aparadors automàtics espaterrants o les campanyes de recaptació per als “més necessitats”. Jo, enmig d’aquest guirigall perfectament sincronitzat, hi aporto el toc autòcton: els ofereixo una bona obra de proximitat.

I em posen la moneda al plat sense abaixar la vista, com un gest obligat, com una programació establerta, repetida any rere any.

De fet, si no sabés que existeix la televisió, si no m’haguessin parlat individus que cobren carretades de diners per idear maneres d’empènyer les masses a comprar, pensaria que és cosa dels llums. L’espectacle comença amb la il·luminació i transcorre sota el seu domini. Mentre estan apagats l’únic indici que s’acosten les festes és el fred. Però el dia que els endollen, el corrent elèctric dóna vida a alguna cosa més: els ulls dels nens s’omplen de guspires i les passes dels pares adopten la regularitat mecànica dels pistons, per desaparèixer, tots junts, dins una aglomeració informe. Rodes dentades, no me les puc treure del cap.



La multitud sense rostre entra al centre comercial, sap el que vol. Planta per planta cerquen, troben i adquireixen allò que venien a buscar, allò que tres mesos abans ni els hauria passat pel cap. I mentre paguen se senten especials, convençuts que el seu gest serà singular, un regal personalitzat, una manera de demostrar l’estimació totalment íntima i particular. Tot seguit, havent pagat, havent-se fet embolicar el detall, la massa els torna a engolir. I aquells presents, triats exclusivament per a un amor o una amistat, es confonen dins les bosses de plàstic, totes carregades de bones intencions i aspiracions d’individualitat.


Ramon Mas (Autor de "Crònica d'un delicte menor" -l'Albi, 12-, editor de Les Males Herbes i membre d'FP)


Fotografia de portada: Eduard Montoya
Text: Ramon Mas
Correcció: Joanaina Font