19 de nov. 2013

'SCORE' PARADISO

Cristian de Sucre
Sistema Natura
Any: 2013
Discogràfica: Detakon
Si heu estat a algun concert de Les Yeux Sans Visage / Ojos Sin Rostro, us heu de recordar de Cristian de Sucre: dels tres germans que formen el grup barceloní, és el que fotia el camp de l'escenari abans que s'acabés l'actuació. A on anava? Literalment, no gaire lluny d'allà, a la part de darrere de l'espai de torn o, a vegades, al costat dels que observàvem embadalits el concert. A un nivell més emocional, però, potser a un cau creatiu on pogués donar forma a un artefacte musical tan subtil i encisador com Sistema Natura.

I és que, arribats a cert moment, els bolos d'Ojos prenen una visceralitat agressiva on, segurament, els teclats de De Sucre -quasi sempre fent de llum (de neó) al misteriós torbament del grup- no hi veuen el seu lloc. Sistema Natura, en canvi, és un treball on el nostre protagonista s'esplaia a gust amb les dinàmiques sense (gaires) sotragades (pel que fa a contundència, tan sols la cyberpunk "End titles" difereix clarament de la resta de peces), impulsat per un fetitxe personal: els scores, les bandes sonores de les pel·lícules.

Així, trobem aquí l'empremta de les enigmàtiques percussions de Masaru Sato ("Mártir de la tradición"); el preciosisme de les cintes japoneses dels anys setanta ("Nuevo océano"; "La primera madre"; una lànguida, elegant i espectral "Dulce forma de morir" amb text i veu de Daniel Sedcontra i un del germans de De Sucre, Dani Cardevore -també aportant aquí el saxo, i la guitarra a "Polvo"); al Lalo Schifrin més inquietant ("Polvo"; "La hija de Erecteo"); els sintetitzadors amenaçadors i/o ambientals de John Carpenter ("Amor omnia"; "Caballeros del ideal"), i a un nivell general, el Geinoh Yamashirogumi d'"Akira"(1988). Curiosament, és un dels compositors que menys vénen al cap escoltant el disc -Ennio Morricone- qui rep l'aclucada d'ull més evident ("As a judgement" és versionada amb sentit -lliure de l'èpica dels vents i amb un to més industrial, De Sucre se la fa pròpia- a "Érase una vez en Io").

A més, i en sintonia amb la polièdrica joia hexagonal de la portada, algunes cançons muten i agafen derives inesperades i estimulants. Ja ho anuncien les dissonàncies de l'inicial i titular "Sistema Natura", i és patent al canvi de velocitat de la citada "La primera..." (amb l'angèlica-espectral veu de Judit Jiménez, també present a "Tierra", aportant una esmolada tendresa), a les guitzes rítmiques que apareixen a la també mencionada "Mártir...", o a la somniadora "La púnica maldición", amb final de malson.



"Esto no es un disco, es una película", aclareix De Sucre als crèdits del seu àlbum. Doncs tampoc: és un singular, notable i personal homenatge a l'imaginari sonor del cinema.

Text: Arnau Espinach
Correcció: Joanaina Font