26 de nov. 2013

MIRAH ÉS LA MILLOR DEL MÓN


No sento el soroll, no ho veig a cap mur del Facebook, no sé qui ho organitza, qui hi anirà. Tant m'és tot. Aquest dimecres toca la Mirah a Barcelona i ho fa de tapadillo, sense que ningú cridi d’alegria. Però jo sí que vull anar directe a Canaletes perquè la Mirah ho va ser tot per mi uns anys enrere. No tot TOT, ja ho sabeu que de vegades exagero una mica, però gairebé.

A finals dels 90/començaments dels 2000, la meva obsessió mitòmana mirava cap a un petit poble dels Estats Units que es diu Anacortes. Era una obsessió amb noms i cognoms: Phil Elvrum, Kyle Field, Bret Lunsford, Khaela Maricich, Karl Blau, Dennis Driscoll, Jason Anderson i Mirah Yom Tov Zeitlyn. És a dir, el cercle més proper al primer, que llavors signava els seus discos com The Microphones i apareixia als crèdits de tota la resta.


Uns vivien a Anacortes, uns altres no. Uns estaven més lligats a ell, altres ho estaven més circumstancialment. No us puc explicar les alegries que m’ha donat buscar el nom de Phil Elvrum a la contraportada o a l’interior dels discos de K Records d’aquells anys, però us diré que gràcies a aquesta confiança cega vaig descobrir alguns dels discos que més estimo encara. La Mirah en té un bon grapat.

No us donaré detalls perquè en realitat la intenció d’aquest text no és altra que cridar-vos a l'orella que ve a Barcelona una favorita que ho és des de fa més de 10 anys. I donar-vos unes quantes raons per intentar convèncer a algú que valdrà molt la pena. La Mirah toca a Barcelona aquest dimecres 27 de novembre, a l'Heliogàbal, i per 6 euros. I per culpa d'aquest fet porto dos dies escoltant els seus discos a tope i estic molt emocionat.

Aquí teniu algunes de les favorites:

“Sweepstakes prize”

Aquell any estàvem de subidón amb el rock and roll. Acabava de descobrir el món dels Microphones i la Mirah era la princesa del nou lo-fi. You Think It’s Like This But Really It’s Like This era EL DISC. M’agradava tant com el dels Moldy Peaches i més encara que les Softies, tot i que no em feia riure com els primers ni em posava tendre com les segones. Les cançons estaven gravades en un 4 pistes a casa d’ella o d’en Phil, i sonaven com si fossin cantades a cau d’orella però sense cap vergonya. Sonaven lo-fis però atrevides i amb les finestres obertes de bat a bat. El començament i final d’aquesta cançó m’encanten. Però aquest disc m’encanta sencer, de fet...

“La familia”

Una altra del You Think It’s Like This But Really It’s Like This. Aquesta cançó la vaig cantussejar amb bogeria. Potser de les que més de tot el seu repertori. I com que en realitat tampoc no sabria què dir-ne més, us donaré una dada: el primer disc de l’Aroah em va agradar tant al seu dia perquè la seva veu em recordava a la Mirah. Crec que entre tots li'n devem una, a l’Aroah. Era molt bona i no ens en recordem prou.

“Cold cold water”

Això del lo-fi d’abans, doncs ella s’ho va passar pel forro dels ovaris. Jo ja començava a saber-me de memòria el CD amb el seu anterior disc i aquesta cançó em va donar una bofetada a la cara. Era la Mirah vestida com si l’Ennio Morricone hagués fet els arranjaments del Homogenic de la Bjork. Era la mà del Phil Elvrum posant-se a prova i descobrint que no li calia posar-se cap límit.

“Recommendation”

Vosaltres no us canseu de fer-vos els tristos? A la Mirah li agrada ballar com a qualsevol. Això és una de les grans coses que ens van deixar els millors grups de riot grrrls de l'època: el ball amb el cap ple d'idees, no tenir por de cantar obertament sobre coses personals en l’embolcall que sigui. Per això aquesta cançó va ser tan important en un moment i escena molt concrets. És una cançó de pop ballable (sector no petardo) en majúscules, i va encendre l’espurna d'unes quantes companyes: the Blow o Tender Forever li deuen mitja vida!!

“You've Gone Away Enough”

C’mon miracle, l’esperava com pa caigut del cel. De debò que sí. Quan el vaig veure, el vaig agafar i pagar a corre-cuita. Tenia pressa per arribar a casa. El vaig posar i no vaig fer res més durant tota l’estona que va sonar. Aquest és encara el disc que em poso quan tinc ganes d’escoltar la Mirah i seure per no fer res més. Crec que és el seu disc més rodó, tot i que hi ha la primera cançó que no m’agrada tant (“Jerusalem” me la salto gairebé sempre). Hi ha algun apropament a la música llatina (el final brasiler de “Don’t die on me”), i hi ha aquesta cançó despulladíssima, només veu i misteri, que em feia posar la pell de gallina.

“Oh! September”

Tres amigues s’ajunten uns dies, toquen música, conviden alguns amics, es posen a tocar cançons com un joc i els surten miniatures instrumentals sense gaire transcendència i també alguna portadora de diversió com aquesta “Oh! September” que és una de les cançons més alegres del món.

“Don’t”

No us cregueu que després del 2004 la Mirah va desaparèixer. Encara ha fet uns quants discos ella sola o acompanyada per la seva amiga Thao, tots estan la mar de bé, però ja no els he escoltat amb tanta intensitat. (A)spera m’agrada molt, tot i que té una pàtina d'indie americà de qualitat dels 2000 que a dia d’avui no em ve gaire de gust. Del més nou, el que més m’agrada és el single que va treure el 2010 a Mississippi Records (EL SEGELL), on hi ha aquesta “Don’t” en una versió una mica més exuberant i doo-woopera. Tant de bo li quedin còpies i en porti a l'Helio.

Fotografia de portada: Arxiu;
Text: Quique Ramos
Correcció: Montse V.