19 de nov. 2013

L’EUFÒRIA QUE MAI VA EXISTIR


Una grua d’aquelles grogues. De les enormes, rollo Sagrada Família. Per agafar-me per l’esquena i per sota els genolls i portar-me fins a la moto. Això necessitava dissabte per desenganxar-me del sofà i allunyar-me de la rutina basada en menjar, beure, dormir i tornar a menjar, i tornar a dormir. Algun fill de puta va decidir que caurien tones i tones d’aigua i faria un fred de collons. De debò que anar al Primavera Sound Touring Party era un desafiament directe a DÉU, o qui hi hagi, o com es digui. Maleit. Crec que ens haurien d’haver donat un diploma a l’entrada per després emmarcar-lo al menjador. “Pringat, vas sortir de casa per anar a l’Apolo. Ha, ha, ha”. Però allà estava jo, xop per no agafar el metro i haver anat amb la moto. Els que tenim moto no agafem el metro, va en el nostre ADN, gens que t’injecten el primer cop que et poses el casc. No agafo el fotut metro encara que hagi d’esquivar un tifó. Primera fila de l’Apolo 2, en plan grupie, totebag plena de jerseis de llana netejant el terra del Nitsa i surten els nens.

Si fos un dels quatre (ara són cinc) membres de The Free Fall Band odiaria que algú em digués “nen”, sona pejoratiu cap a ells i a mi em dóna un toc d’ancià ranci que espanta. De fet, no són tant nens, en Jan està acabant la carrera de medicina. Però els veus allà a l’escenari i t’ho semblen, perquè el que t’agradaria és acariciar-los paternalment el cap i dir-los que les seves cançons sonen de puta mare. Però ja no són un nens, com a mínim no tant com quan van començar. Ni tant sols semblen els mateixos que fa un any presentaven el seu primer LP a l’Heliogàbal, Elephants Never Forgett (LAV, 12).

Llavors tenien bones cançons -les segueixen tenint-, un component entranyable innat -el segueixen tenint- i, hòstia, els senties i sonava com-el-disc. Què faltava per què The Free Fall Band fos una de les millors bandes de pop de la ciutat? Posada en escena. Sang. Mala llet. No sé, alguna cosa que et fes cridar. Després d’aquell bolo a l’Helio he vist a The Free Fall Band quasi més vegades que a la meva àvia. A ras de terra, en escenaris mitjos i en d’altres gegants. I cada vegada han anat espavilant més i fent més adrenalíniques unes cançons que en disc no ho són gens.

Ballen, s’emocionen, s’equivoquen i somriuen, posin l’ordre que vulguin, però The Free Fall Band ja és una banda absolutament efectiva en directe, que pot competir amb qualsevol. Encara falta, sí, però el camí cap a la victòria cada cop és més a prop.

Dissabte van sonar els hits de sempre: “Zombies”, “Miqui’s Two Nostalgic Punks Songs”, “Look at me run” (de la maqueta) amb d’altres temes de l’EP de versions que venien a presentar. Que, vaja, de nous en tenen poc perquè els porten tocant quasi tant temps com les mateixes “Love Vigilantes” de New Order o “Blister in the sun” dels Violent Femmes. Nois, en quin absurd moment vau decidir incloure la versió dels Strokes i deixar fora la dels Fountains of Wayne? Bé, és igual. Tres quarts d’hora de concert amb les cançons esperades (menys la versió del Richman, que a vegades sembla que els hagis d’amenaçar perquè la facin) i alguna sorpresa, com una cançó inèdita fins ahir, “I Want to Know” feta especialment per al Minimúsica i que amaga una tornada meravellosa i un orgue final apoteòsic. Seguim.

Marxen, com sempre, amb la seva millor cançó i no m’he mogut de primera fila. Molta gent balla, i canta. Això sí que era quasi impensable fa un any, quan tocaven “When the Apple Tree” i quatre borratxos -nosaltres- cridaven que allò era un hit. Miro al voltant i ja no em sorprèn, la seva victòria, ho he dit abans, està propera. Havien de ser la millor banda pop de la ciutat -em torno a repetir, disculpes- i al final ho aconseguiran.


Fotografia de portada: Dani Cantó.
Text:Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font