22 de nov. 2013

LES SAMARRETES DE KURT COBAIN (per PERE AGRAMUNT)


Hi havia una vegada una època en la qual els pobladors humans de la terra encara havien de passar per caixa si volien aconseguir música enllaunada per al gaudi dels seus sentits, sobretot si la volien escoltar en el moment que ells desitgessin i tantes vegades com volguessin, sense haver de dependre del criteri de l’aparell de ràdio o del raciocini d’aquelles caixes enormes amb tubs i pantalla on s’hi podien sintonitzar només uns quants canals. Són uns temps estranyament llunyans. El 1991. The Year Punk Broke. El blanc i negre estatal havia estat escombrat sota l’estora. Els sociates cultivats amb accent andalús regien les Espanyes. Catalunya havia aconseguit ser el millor país de botiguers del món. Barcelona duia bigotis de Maragall mentre es subhastaven restes de cavall del Xino. Vilanova i la Geltrú es preparava per als Special Olympics i per l’arribada dels gruntxis1. Els colors de les anelles olímpiques inundaven de joia resplendent la nostra adolescència.

El temps que transcorre entre la publicació dels quatre senzills del Nevermind (setembre 1991–novembre 1992) reblava el clau del pas de l’indie al mainstream a l’Amèrica del Nord. Mentrestant, a casa nostra, es donava el tret de sortida oficiós a allò independent… Perdó, alternatiu, aleshores. Perquè, abans que Nirvana esclatessin com els darrers Beatles de la història del rock-and-roll, per aquestes terres eren quatre i l’apuntador els que havien pogut escoltar Hüsker Dü o el mateix Bleach (1989). L’Out of Time (març 1991) de R.E.M. també va entrar a jugar en aquesta lliga, és clar. Però, qui va conèixer els Pixies o The Replacements a través de l’èxit als 40 Principales de la banda d’Athens? Espereu, que us ho contesto: ningú.



En un temps en què l’accés a gairebé tota-la-música-enregistrada-al-món-en-totes-les-èpoques estava una mica menys a l’abast que el d’un clic, en uns anys en què la selecció de la informació dels mitjans culturals generalistes era patrimoni exclusiu de mitja dotzena de ments -fans a mort de Dire Straits-, en aquell moment històric les samarretes de Kurt Cobain eren les tanques publicitàries ambulants d’allò que molava, d’allò que, per força, havia de molar. Kurt amb samarreta de Daniel Johnston. Kurt amb samarreta de Teenage Fanclub. Kurt amb samarreta de Mudhoney. Kurt amb samarreta de Dinosaur Jr. Krist Novoselic amb samarreta de Sonic Youth. Kurt amb samarreta de Sonic Youth. Com havien de molar Sonic Youth. Efectivament, com molaven.

Vam descobrir la majoria d’aquests grups2 a través de les imatges de Cobain que apareixien a revistes especialitzades estatals (Ruta 66, Rockdelux, Popular #1) i internacionals (NME, Melody Maker, Select). Les escapades a Sitges per comprar la premsa musical britànica eren freqüents -alguna cosa bona havia de tenir el turisme estranger a les viles costaneres veïnes. La portada de l’NME amb el titular “Kurt Cobain in Drug Coma” ens va deixar estupefactes. Merda. Puta merda. Vam córrer tots cap a casa d’algun amic (segurament la de l’Oriol) per posar-nos l’In Utero (1993) a tot drap mentre repassàvem els detalls truculents del relat de la sobredosi per Rohipnol i xampany a un hotel italià que així i tot encara no va poder acabar amb la vida del messies generacional, del Jesucrist del rock alternatiu: ell també posava l’altra galta esperant l’hòstia amb masoquisme i sense despenjar-se la seva Fender Mustang blava.



Què voleu que us digui, Kurt Cobain estava per sobre, molt per sobre del seu propi mite, i del maleït club on també hi posen al bo d’en Brian Jones i a l’amic Jim Morrison i a d’altres artistes una mica més sobrevalorats, com la Janis Joplin i el Jimi Hendrix. I el que sempre vam respectar (fins i tot inconscientment), a banda de la seva obra o del seu talent, va ser el seu criteri, el seu maleït bon gust per versionar Bowie, The Vaselines, Meat Puppets o Devo, per citar Leonard Cohen i per fer aquella llista amb els seus 50 discos preferits del rock-and-roll, recull esbojarrat de passions on garatge, punk, rock primitiu, experimental i pop colossal anaven de bracet.

Tinguin el seu merescut lloc a la història: les samarretes del puto Kurt Cobain. Amén.

Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.)
@pereagramunt


1 Gruntxis: nom donat a principis dels noranta als grunges oriünds de Vilanova i la Geltrú. En ocasions, emprat despectivament pels seus haters (Exemple:“Putos gruntxis”).

2 Òbviament, aquelles mateixes revistes ja portaven anys parlant d’aquells grups, però el fet que el Kurt Cobain els “publicités” era el ganxo perfecte per a les nostres tendres ments.


Fotografia de portada: Eduard Montoya 
Text: Pere Agramunt 
Correcció: Joanaina Font

2 comentaris:

Martí Bou ha dit...

Absolutament d'acord amb l'article.
Terriblement en desacord amb la frase "músics sobrevalorats com Janis Joplin i Jimi Hendrix".
Janis Joplin és la dona que porta la música negra al rock americà. Les dones de la seva època que cantaven són gent com la Joni Mitchell... No hi ha una dona que canti com Joplin en aquell moment (i capaç de cascar-se una ampolla de whisky durant un sol bolo a cada bolo).
I sobre Hendrix... Hendrix reinventa el llenguatge de la guitarra elèctrica en la música rock. Ell. Sol. A més, si no fos per Hendrix, Cobain no hauria tocat una Fender Mustang. Bàsicament perquè gràcies a Hendrix, Fender aconsegueix sobreviure com a marca de guitarres davant de marques com Gibson, Gretsch, Rickenbaker i altres. Recordeu a algun Beatle tocant amb una Fender? Jo sí. Harrison, amb una telecaster a l'Abbey Road (després que Hendrix faci tocar a tothom una Fender, una marca barata i que tots els "jo vull ser una rockstar" compren per començar a tocar una guitarra).

I un apunt final. Segur que és una Mustang blava?
No és la guitarra que Cobain es va fer "fer" per Fender que era una barreja entre Jaguar i Mustang que ell va anomenar Jagstang?

Per la resta, absolutament d'acord... ;-)

Pere Agramunt ha dit...

Ei, Martí! Gràcies pels comentaris.

Això del Hendrix, per si sol, donaria per un o per mitja dotzena d'articles. Era un apunt final provocador, esclar, però fa anys que mantinc que, tot i agradar-me moltíssim i haver estat part de la meva formació, està "una mica" sobrevalorat, com deia, sobretot perquè no va ser un gran compositor, de l'alçada de contemporanis com Dylan, Lennon/McCartney, Townshend, Jagger/Richards, Jim Morrison, Robbie Robertson, etc. Ell era el primer que ho reconeixia, per això molts dels seus 'himnes' són versions: "Hey Joe", "All Along the Watchtower", "Wild Thing"... Com a bèstia parda de la guitarra, res a dir, només que prefereixo l''Are You Experienced' mil vegades abans que els experiments posteriors.

Pel que fa a la Joplin, la seva actuació a Monterey (primera època) m'agrada molt. Després, estripa massa i es passa de frenada, pel meu gust. La Laura Nyro està més a prop del meu cànon de blancs apropiant-se de la música dels negres. D'aquesta em flipa tot. I la Joni Mitchell ni tocar-la, eh! Hahaha

Bon apunt, el que dius de la Jag-Stang. M'ho he estat mirant bé i quan jo el vaig veure en directe a Barcelona duia una Mustang modificada (amb el picador vermell), simplement. És veritat que aleshores ja estava treballant amb la Fender (via muntatge de Polaroids, es veu!) i va acabar propiciant la fabricació del monstre híbrid Mustang-Jaguar, i aquesta és la que li va regalar al Peter Buck de R.E.M. (amb el picador blanc).

Salut!