15 de nov. 2013

LA COSA DEL PANTÀ


El divendres 8 de novembre la Sala Apolo va acollir una missa negra. Els tres components de Guadalupe Plata, entre danses satàniques i esgarips primigenis, van exhumar el cadàver pudent del blues del Mississippí al compàs del boogie de la muerte. I van agradar.

Si algú pretenia descobrir el grup revelació de la temporada arriba tard. Fa poc més d’un any, els Guadalupe tocaven a les Festes de Montornès del Vallès, davant de poc més de trenta persones, telonejant un grup de tribut a Héroes del Silencio. Ara ja omplen l’Apolo a cop de blues.

Mentre als Estats Units el blues sembla ser una música reservada als cinqüentons nostàlgics que vesteixen amb la camisa per dins dels pantalons, tres joves vinguts dels turons d’Úbeda han aconseguit que el públic indie s’interessi pel gènere. Guadalupe són els raros dels raros. Sonen com si algú hagués tancat tres andalusos durant els últims 50 anys en un soterrani ronyós, els hagués donat una guitarra rovellada, una ouija i un disc de Skip James i els hagués dit: “Apa, d’aquí no sortiu fins que em porteu una merda nova que em faci ballar com un dimoni”.

Molts us diran que totes les cançons sonen igual i que les seves lletres, més que lletres, semblen haikus embogits. Allunyeu-vos d’ells, són ànimes atapeïdes per una vida alienant que han perdut el contacte amb l’animal salvatge que duen a dins. Com el personatge de DC Comics, Guadalupe Plata és una bèstia sorgida dels aiguamolls que, sota l’aspecte d’una massa llardosa i terrorífica, amaga la veritable condició humana: que estem vius. I hem vingut a ballar per distreure’ns de la mort.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Magí Garcia Vidal
Correcció: Montse V.

1 comentari:

Sífilis ha dit...

Jesús está llorando....

Porque has sido mala....

MALAAAAAAAAAAAA