11 de nov. 2013

EL COMPONENT ESPACIAL (per MARTA MILLET)


1. L’oblit geogràfic de la música

Potser perquè fa un temps que no visc a Barcelona, se’m fan més entenedores les seves limitacions i brillen més les seves petites virtuds. En qualsevol cas, cada vegada m’agrada menys l’exercici que tots posem en pràctica quan viatgem, llegim o ens expliquen anècdotes, vivències, possibilitats, realitats, d’altres indrets més o menys llunyans. Les comparacions. Cliché, veritat a mig vestir, eina de mesura de l’estat de la qüestió, sigui quina sigui la temàtica. Diversió també en moltes ocasions. Definir els parisins, els carrers de Budapest, la costa italiana o la cervesa anglesa només havent-hi passat unes hores. Tot i tractar de fugir sé que caic en el parany tot sovint, però intento caçar cada vegada de forma més ràpida aquest globus fet de projeccions i incomprensió, un globus que creix quan hi ha frustració per no poder fer coses i que hem de punxar tots plegats, celebrant el soroll del rebentar i la caiguda de les seves restes.

1. Farà cosa d’un parell de mesos vaig llegir, rebotades per diversos amics a les xarxes socials, les paraules dels Japanther, que encoratjaven al jovent de Barcelona a començar a fer concerts en garatges o sòtans de casa els pares o amics, per sortejar la dificultat de fer-los en sales oficials.

2. En altres ocasions, en parlar de la problemàtica d’anar de gira per l’estat espanyol o altres països propers (degut al desconeixement que hi ha dels grups i el corresponent poc públic potencial), l’establir una petita xarxa de ciutats on anar no implica directament perdre diners, etc, es cita també en comparació les facilitats o la sort que tenen els grups nordamericans. Es parla de les llargues gires que poden dur a terme a la costa est, la costa oest.

3. Quan viatgem, altra vegada, anem a concerts a cases amb jardí, a fàbriques a les afores, a una escola reconvertida en centre social, al sòtan d’una botiga de vins. Ens preguntem per què ells poden i nosaltres no. Comentem sense donar pes a les paraules que quasi no hi ha opcions, però sovint ens fa mandra agafar el metro. Potser ara una mica menys que abans.

Poques vegades, en cap dels debats, he vist la llum de la geografia i la demografia, no diguem ja la història econòmica, que expliquen tan bé aquestes diferències i que, de tenir presents també en la manera com ens arriben les informacions i novetats, com les processem i consumim posteriorment, podríem canviar poc a poc per construir un paisatge més proper i plaenter. Sé que pot sonar naïve, però és un tema que em ronda el cap sovint i a estones m’obsessiona.


Passar una tarda recorrent Wikipedia senzillament per traçar i fer visible aquesta realitat és un entreteniment que ilumina les ombres d’aquestes lamentacions o foscors que a vegades veiem en les circumstàncies que envolten la vida musical de la ciutat. Parlo de Barcelona perquè és el territori que millor conec, el lloc d’on surten grups de música amb els que flipo i estimo, l’espai sobre el que més he parlat, i on es solen centrar més les queixes. La gent que ha crescut en nuclis més petits sol estar més espavilada en quant a haver-se de moure i solucionar les trabes que es pugui trobar qualsevol per poder acometre un projecte. Parlo de Barcelona com a referència local, i parlo d’Espanya per tal d’establir un marc més general de comparació.

Una petita taula del nombre de ciutats segins xifres de població.

Nº Habitants                        Estats Units     Espanya
100.000 – 200.000                          175                 34
200.000 – 500.000                           72                  22
500.000 – 1.000.000                        24                    4
1.000.000 <                                         9                    2

Amb aquestes dades de cara és bastant fàcil fer-se la idea que qualsevol activitat artística té la possibilitat de moure’s pel territori sense pagar el peatge de la incomprensió linguística i trobant nuclis urbans, i un percentatge en els pitjors casos moderat de gent àvida i curiosa. Passa amb tot, música, cinema, còmics. Les concentracions de població són les impulsores del bullici cultural, tot i que sovint cometin l’error de no clavar l’ull al que sorgeix prop però lluny. El cas Plana de Vic. A Europa tenim aquesta riquesa també, però amb un paisatge dividit per fronteres, llengües, i un passat històric que acumula capes i capes de cartografia elàstica.

Agafo la Interstate 95 i faig parada a Boston, Nova York, Filadèlfia, Baltimore i Washington. 720 quilòmetres aproximadament.

Agafo l’A2 i passo per Lleida, Saragossa i Madrid. 640 quilòmetres aproximadament. Si m’estiro, faig un parell de centenars de quilòmetres més i arribo a Valladolid.

D’altra banda, la tipologia de carrers i de cases. El desenvolupament urbà de les ciutats. L’imperi romà. No oblidem que hem construït el centre de les nostres ciutats sobre camins de sorra, i la resta afegint capes a petits pobles i ocupant l’espai que hi havia entre ells. Estem apretats i ens molestem. Si mirem el traçat de quaslevol capital estatal dels EEUU i el posem de costat amb el de Barcelona, Madrid, València o Saragossa, es veu de seguida un traçat quadriculat molt més ample que qualsevol eixample que poguem conèixer. S’ha construït sobre plànol net. Exceptuant el centre econòmic, els barris, les cases, els cotxes, disposen d’espai, solen créixer cap als costats i no cap amunt. Qui no ha volgut seure al porxo a prendre cafè i rascar un llibre o guitarra.



Per últim, i amb més relació a la història econòmica, la romantització dels grups que tan ens agraden, i que surten a patades de Brooklyn, San Francisco, Chicago, Philadelphia i tants altres indrets. Aquesta fascinació que sentim i es tradueix en concerts més o menys exitosos de tots aquests grups a la nostra ciutat, es converteix en un escenari molt diferent en el seu propi territori d’origen. Fa poc, un amic que ha estat fent gira com a músic d’una cantautora prou reconeguda, em comentava la seva sorpresa en trobar-se en diverses ciutats als EEUU amb públics d’entre 15 i 25 persones.

Em pregunto: si pensem, i jo ho faig, que grups com Mujeres, Desert, Vàlius, Fredison, Maria Coma, Doble Pletina, Za, Joe Crepúsculo, per dir-ne uns pocs i de prop, són dignes d’estar al costat de tants altres de procedència anglosaxona, no pot ser que tinguem familiars musicals italians, txecs, alemanys, portuguesos, hongaresos i demés que estiguin fent el mateix i tots estiguem en una sala fosca sense trobar-nos? Sovint he escoltat que en cas d’haver-hi talent escampat per arreu en tindríem notícia de ben segur, hauria saltat algun dels filtres, de país a país, comentaris nocturs entre crítics i programadors, però són poques les excepcions a una normalitat que ve dictada per la premsa extrangera.

Seria molt interessant traçar relacions, investigacions comunes, descobriments apassionants a través de noves xarxes europees. Són lligams que potser el punk i el hardcore sempre han mantingut i cuidat fora de l’oficialitat. Si a cada país ha d’haver-hi almenys cinc grups flipants, per què ben bé no en sentim parlar d’ells? Qui els haria de buscar? On està l’Atles de carreteres musicals?

Marta Millet (Amateur en tot, mig motor a Bartleby & Co)

Fotografia de portada: Edu J. Montoya
Text: Marta Millet
Correcció: pendent

2 comentaris:

Anònim ha dit...

el factor lingüístic hi pot tenir alguna cosa a veure. PErò m'encantaria traçar una carretera d'aquestes

Anònim ha dit...

Crec que la idea de plantejar una xarxa a nivell europeu és més que encomiable, pero primer hauriem de pensar a petita escala: ¿creiem que Barcelona té una xarxa de circuits prou consistent? jo diria que no.

No falten bandes, pero sí espais i valgui a dir que sí, també públic. Hi ha petits espais que resisteixen i que fan una feina encomiable (Heliogàbal, la Milagrossa, Rocksound, etc.), d'altres que sempre hi han sigut i que no es podrà valorar mai massa la feina que fan (parlo de centres socials, okupes que duren dos dies). I després ja tenim les sales tipo Apolo, els macrofestivals tipo Primavera Sound que també poden estar bé per a un tipo de música i públic determinat, pero que es concentren durant un breu temps i en unes dates determinades. I qui viu a la ciutat i és meloman no pot viure només de macrofestivals-subvencionats tipo Primaveres un cop l'any.

Vivim en una ciutat amb una normativa en quant a locals i música que fa pena, l'Ajuntament s'hauria d'adonar d'això d'una vegada (ciutats com Berlín ens passen literalment la mà per la cara a nivell d'escena musical).
No parlem ja de la situació econòmica, que tots ja sabem com afecta a la butxaca i com limita el consum -no només cultural, com és el cas-. I això últim és quelcom que hem de tenir present com a punt de partida, lamentablement.

Fa un temps llegia en un llibre que no ve al cas que "ser a la revolució ha de ser més interessant que no ser-hi", és a dir, hi ha d'haver una raó de pes que faci que sigui més interessant formar part de tot l'entramat que ser fora.
Ganes no falten, pero falta visibilització, engrescar a la gent, i sobretot crear comunitat. Quan hi ha un sentiment de pertinença per molt eterea que sigui, un sent que forma part d'algo, s'implica i esdevé particep, encara que sigui com a públic. Es sent "revolucionari", si volem dir-ho aixì.

S'han de visibilitzar aquests espais als neofits, i crear una xarxa entre ells, difondre una agenda d'events que puguin donar visibilitat a les propostes de les bandes i anar mica en mica picant pedra. Perque són coses que costen pero que van arribant amb tenacitat i esforç.

Si es crees una xarxa prou interessant a la ciutat, no faltaria en arribar la gent, els espais -nous i també consolidats-, i una escena com cal. I segur que després no trigarien en arribar les gires per Europa i una consolidació de tot això.

Jo més o menys o veig aixì.

L'article mola, seguiu aixì, i feu bondat.