4 de nov. 2013

DISTÒPIES DE CADA DIA (per RAMON MAS)

1-Pantalles en lloc de cares

Ho reconec: a ciutat sempre hi havia caminat de pressa. Tan bon punt posava un peu al carrer se m’enrampaven les cames i sortia disparat. No sé si ho feia el zum-zum del trànsit, l’atapeïment de les façanes o l’alarmant proliferació d’angles rectes, però abans de tres metres ja m’havia oblidat de gaudir del trajecte i gambava a tot drap, desitjant arribar al lloc on em dirigia el més aviat possible.

Tanmateix, el món canvia molt de pressa, massa, i d’uns mesos ençà la velocitat ha deixat de caracteritzar el meu pas urbà. Ara em governa la cautela.

Els dies que haig de baixar a Barcelona el neguit m’alenteix la digestió. Potser en faig un gra massa, però la meva por es basa en l’experiència i cap raonament lògic hi té res a pelar.

Quan l’autobús entra per la Gran Via els temors es confirmen: puc veure’ls des del seient, movent-se amb parsimònia, com si els carrers de la capital els hi pertanyessin.

Quan arribem a la parada de Pau Claris el cor em fa redobles. Abans de posar un peu a la vorera miro a banda i banda, espero el moment adequat i m’hi incorporo. Un cop a dins del tumult no abaixo la guàrdia. Puc sentir el clic-clic de l’amenaça, els tons i politons que aquesta nit, si sobrevisc, es colaran als meus malsons.

L’eficiència és crucial. Poso la vista, l’olfacte i l’oïda a treballar per una sola causa: evitar que em trepitgi un addicte a la comunicació virtual.

És un fet alarmant, però sembla que a les autoritats no els preocupa gaire. Les zones per a vianants de tota la ciutat estan preses per cossos anònims, individus absents que avancen a cegues, amb el pilot automàtic posat, orientant-se tan sols gràcies a la repetició rutinària del trajecte. Mentrestant les seves ments estan submergides dins les pantalles dels telèfons mòbils, i els seus sentits, a mig camí d’enlloc, no perceben l’entorn amb les garanties que se li exigeixen a un transeünt qualsevol.

Les conseqüències d’aquesta plaga poden ser catastròfiques. I no estic parlant només del creixement exponencial dels atropellats per tramvia i de les caigudes de ponts, ni tan sols dels cops de cap contra faroles. Al cap i a la fi el que els passi als que viuen pendents de la pantalla és responsabilitat seva. El drama, amics, és una vegada més el de les víctimes passives. Nosaltres, els que encara ens comuniquem amb l’entorn segons els límits del nostre propi cos, estem destinats a viure esporuguits, conscients que ens juguem els dits dels peus cada cop que caminem per Barcelona, i que, en qualsevol moment, un conductor enganxat al whatsapp pot oblidar-se de mirar un semàfor i esclafar-nos contra l’aparador d’una xarcuteria.

I és que com deia el poeta: la veritat és allà fora, però no té gaire bona pinta.


Ramon Mas (Autor de "Crònica d'un delicte menor" -l'Albi, 12-, editor de Les Males Herbes i membre d'FP)


Fotografia de portada: Eduard J Montoya
Text: Ramon Mas
Correcció: Joanaina Font

1 comentari:

Anònim ha dit...

La vida virtual és la nova vida real. Llarga vida a la nova carn.