11 de nov. 2013

CULTHUNTING DAY per ISABEL SUCUNZA


Tots sabem que una manera de fer malament la feina és ser molt negatius (...) Tots sabem perfectament que el prestatge l'hem de buidar sí o sí, amb el pa que s'hi dóna últimament, o ho feu vosaltres o ho farà qui us vingui a substituir i cobri la vostra nòmina, per tant, curt i ras, la qüestió és la següent: ¿El buido content o el buido tristot?

"Exhortació". George Saunders

“Aixequeu-vos de la cadira, mireu a qui teiu al costat, ara mireu cap a l'altra banda, canvieu alguna cosa del que porteu a sobre -traieu-vos les ulleres o una arracada o el que sigui- ara torneu a mirar al vostre company, què s'ha canviat ell?” Rebombori a la sala. Hihís, hahàs. Qui parla és Ludmila Civolani, de recursos humans de la planta de Barberà de Novartis, la farmacèutica. Qui s'aixeca de la cadira, mira al company, deixa de mirar-lo i es treu les ulleres són el més de cent directius -segons la nota de premsa posterior- que han pagat 140€ per cap, per entrar ahir a l'Arts Santa Mònica a valorar si val la pena o no incorporar la cultura a la seva estructura d'empresa.

Quina empresa? Qualsevol; totes. Tal com es presentava la cosa, tota empresa avui o inverteix en cultura o no està funcionant segons els temps que corren i, per tant, mai no arribarà a ser tan rendible com ho podria arribar a ser.

De quin tipus cultura estem parlant? Ara ho veurem.

Primer, però, em posicionaré; vull jugar en els mateixos termes que està jugant la Generalitat i crec que, si hi ha alguna cosa que està fent la Generalitat davant la cultura últimament, és posar les cartes sobre la taula (i bé que ho ha fet inventant-se el Departament de Creació i Empreses Culturals): No compro allò que ahir es venia com a cultura a l'Arts Santa Mònica. Ho compraria potser com a una altra cosa, si m'interessés; com a tallers de motivació del personal, com a autoajuda empresarial, com a eina d'optimització de recursos... Com a cultura, no.

Per a que es facin una idea, de tots els discursos que ahir es van pronunciar al CultHunting Day, em quedo amb dos: el de Jordi Savall, el músic, i el d'Isabel Sánchez Torres, directora de la oficina de Catalunya de Triodos Bank. El primer va dir, i ho deia davant Eduardo Menal del Grup Planeta, que el risc d'anar a buscar el best-seller, era acabar rebaixant terriblement el nivell d'allò que s'oferia. Va dir també que fer això, oferir un producte de contingut rebaixat, era un engany; que el que perduraria, al final, tant pel que fa a la cultura com pel que fa a qualsevol altra cosa, era la bona qualitat. Sánchez Torres va pujar a escena per a explicar com Triodos Bank, més que incorporar projectes culturals a la seva estructura d'empresa, apostava per invertir en cultura; que invertir en iniciatives culturals i no en armes o drogues, era el que definia l'ètica del seu projecte empresarial; i que era aquesta ètica definida -no la cultura com a eina de marketing- la que després es traduïa en benefici per a l'empresa.

El discurs de la resta de participants va ser ben diferent del d'aquests dos.

El més explícit, potser, aquell que més destapava la idea que tant organitzadors com empresaris que ahir havien anat a comprar “cultura” com, fins i tot, els artistes que l'havien anat a vendre, va ser el Civolani, de Novartis, a qui ja han conegut al primer paràgraf d'aquest article.



La intervenció de Civolani obria el apartat del programa del CultHunting Day batejat com “Casos d'èxit”: quatre empreses explicaven com havien comprat “cultura” i com això havia revertit en beneficis per a l'empresa. Civolani, que a més de coordinadora de recursos humans és psicòloga de formació, just després de posar a tota la concurrència a jugar amb el company del costat, va explicar que sabia perfectament el que ens havia passat pel cap a molts de nosaltres en sentir la seva proposta de joc; va dir que segurament hauríem passat per fases de negació, resistència a entrar a jugar, indiferència i coses de semblants. També va dir però que alguns altres simplement hauríem pensat “no sé de què va això però ho faré igualment”. I va concloure (cito textualment): “Els empleats amb qui hem de jugar són aquells que pensen això últim”. Llavors va explicar un dels tallers que habitualment porten a terme amb la plantilla de la fàbrica que Novartis té a Barberà, que compta, segons va dir, amb 700 empleats. L'activitat, a la qual va participar de manera voluntària un deu per cent de la plantilla, consistia en un taller de gospel. Van contractar membres d'un cor, van escriure la lletra d'una cançó plena de consignes que volien que calessin en la mentalitat dels treballadors -consignes que parlaven de fabricar un producte que salvava vides, en comptes de fabricar simplement pastilles-; un cop tenien la cançó escrita, els aproximadament 70 empleats que hi participaven la van assajar, la van cantar sencera i en van fer un vídeo que tots vam veure ahir al Santa Mònica.

El vídeo era molt divertit.

En acabada la projecció, Civolani va explicar (cito de nou): “El cinquanta per cent dels participants, els dies següents es va mostrar disposat a treballar per a un seguit de canvis que en aquell moment volíem portar a terme a la planta de Barberà. Crec que això és positiu perquè aconseguir que la gent s'apunti a treballar sense demanar de cobrar un extra té el seu valor per a l'empresa”.

Igual que Civolani presentava aquest taller de gospel com la idea de “cultura” que funciona per a l'empresa, és a dir, que es tradueix en beneficis, per la tarima del Santa Mònica va desfilar un seguit d'empresaris presentant les seves respectives idees de “cultura” que funcionava empresarialment. José Luis Martínez, de Nestlé, per exemple, parlava de l'activitat “Treu el superheroi creatiu que portes a dins”: havien fet un “test de creativitat” (voluntari també; insistien tots molt en que tot això de la “cultura” era voluntari sempre) entre els treballadors, que, un cop realitzat descobrien quin tipus d'”heroi creatiu” eren. L'objectiu d'aital iniciativa “cultural” era que tots fossin conscients que eren “superherois” i molt creatius, és clar; a partir d'aquell moment, tots anaven a treballar amb una actitud molt més positiva. Tornin ara al principi d'aquest article i rellegeixin la cita de Saunders que l'obre.

Recapitulant: la “cultura” que serveix a l'empresa, la “cultura” per la qual ahir s'apostava a l'Arts Santa Mònica, era cultura sostinguda únicament sobre tres pilars: diversió, creativitat i rendibilitat. Els artistes que presentaven els seus projectes “culturals” responien totalment a aquesta demanda empresarial: hi venien tallers de teatre, de dansa, de tocar el tambor; hi havia un músic que s'oferia a composar himnes d'empreses; hi havia un col·lectiu d'artistes plàstics que feia dibuixos per a empaperar parets de despatxos, etcètera.

Per acabar, Jordi Sellas va prendre la paraula per a dir que aquest era el tipus d'acte al qual es referia quan explicava que, en aquesta nova etapa, l'Arts Santa Mònica seria un punt de trobada entre artistes. L'acte, dins d'aquests paràmetres, va ser un èxit rotund, i no seré jo qui critiqui a Sellas: si aquest és el tipus de cultura que ara es vol promocionar des de la Generalitat, penso que comptar amb gent com ell i Bibiaba Ballbé per a fer-ho és tot un encert.

El problema no és Sellas, el problema no és Ballbé; el problema principal és que aquest sigui el tipus de “cultura” s'ha optat per promocionar.

Fotografia de portada: Culthunting
Text: Isabel Sucunza
Correcció: Pendent

12 comentaris:

xabs ha dit...

La cultura és cultura és cultura és cultura és cultuuuuuraaaaa éééééés!!!!!!!

Montserrat ha dit...

Puc coincidir Isabel, però quan els teus amics del CCCB, la colla de L’hora del lector, i d'altres paradetes culturals, que pul·lulen per FB han programat autèntiques frivolitats culturals embolcallades de hipsterisme, o quan publiquen massatges i collonades al Cultura/s (també del teu fluix llibre, doncs per això estan els amics i a la crítica i la cultura la deixem per carregar contra en els nostres enemics..), doncs, aleshores, tu calles i rius, i tot es "jijijajja". Sembla que si "t'estimes la cultura" t'has allistar a aquest escamot d'afusellament que heu creat i disparar contra blancs fàcils com la Ballbé i companyia. Si la vostra forma i idea de fer cultura es fer mobbing i "escrache" 2.0... pobre cultura. No feu cultura, únicament voleu viure de la cultura, i, sincerament, de falsos profetes amb una única veritat i visió ja n'estem tips.

Gerard ha dit...

La Ballbé no és que sigui un blanc fàcil, és que directament no té RES a veure amb la cultura. RES

Marc Torres ha dit...

Montserrat,
Crec que equivoques el tret. Si et venia de gust críticar a cert sector cultural del país -o de la ciutat- ho entenc, però és que aquí s'està parlant d'una altra cosa totalment diferent.

Edu ha dit...

Si s'ha donat feina al senyor que ensenya a tocar el tambor, i al que composa himnes, em sembla un èxit aquesta convocatòria. I la Generalitat no s'ha gastat gaire més que el que val pagar la llum de la sala on s'ha fet això.
És evident que això no és "cultura" (com l'entenem tu i jo i molts), això és entreteniment cultural aplicat a empreses. No es trepitja amb el que entens tu com a "cultura". Deixa'ls fer. Tant de bo al Santa Mònica es fessin coses millors, però abans que l'agafessin aquests el Santa Mònica tampoc se'n feien, de coses bones allà, era una mica de vergonya aliena.

Edu ha dit...

Si s'ha donat feina al senyor que ensenya a tocar el tambor, i al que composa himnes, em sembla un èxit aquesta convocatòria. I la Generalitat no s'ha gastat gaire més que el que val pagar la llum de la sala on s'ha fet això.
És evident que això no és "cultura" (com l'entenem tu i jo i molts), això és entreteniment cultural aplicat a empreses. No es trepitja amb el que entens tu com a "cultura". Deixa'ls fer. Tant de bo al Santa Mònica es fessin coses millors, però abans que l'agafessin aquests el Santa Mònica tampoc se'n feien, de coses bones allà, era una mica de vergonya aliena.

Marc ha dit...

Montserrat,

La Ballbè no és un blanc fàcil, tot i que la seva inteligència ens ho posa molt fàcil.

Sergi ha dit...

Si la Ballbè no té res a veure amb la cultura encara més evident aquest ressentiment. La qüestió és ser feliç. Ella ho és. Hi ha cultura per tots, o pseudocultura. Feu la vostra, doneu exemple, divulgueu, engegueu projectes, però si al final no satisfan les vostres expectatives o el públic us dóna l'esquena i no compra els vostres llibres no busqueu a qui cremar a la foguera. Saber comunicar també és important. El problema és que quan parlen (Isabel, Batllori i els seus amics) de cultura en realitat parlen de la "nostra cultura". Un exemple. Quan Vía Llibre va aparèixer van fer boicot sense ni mirar-ne el programa el qual van destrossar als seus murs per utilitzar un llenguatge més audiovisual.

A Santa Mónica s'estan fent coses interessants, però hi ha gent obsessionada en oferir una visió esbiaixada a partir d'actes puntuals o declaracions que tenen poc a veure amb la cultura canònica. A més, a 140€ per cap i més de 100 directius... Feu càlculs. Una font de finançament. Millor això que les exposicions de mig milió que fins fa poc es gastaven (i pagàveu vosaltres) al CCCB, MACBA i les morterades que s'emportaven els amics programadors del Ramoneda i Cia, o els cicles de cinema experimental a 3000€ la sessió i 10 entrades venudes. Al CCCB mateix l'altre dia van fer un acte titulat "L'acomiadament col·lectiu en les administracions i els ens públics. Marc general, causes i procediment".

La cultura també és fer i deixar fer. Quina mena de cultura és aquesta que necessita trepitjar les persones per sentir-se superior? Jo no consumeixo els programes de la Ballbè, però fa una mica de pena l'escarni constant com si fos la Belen Esteban. Si que vaig estudiar amb ella i tant de bo tothom tingues el seu bagatge cultural i inquietuds pel cinema, la música, el teatre, la literatura. Després com les verbalitzi i la seva forma de ser i comunicar és un tema diferent.

Anònim ha dit...

Es troba abans un troll que un dislèxic a la xarxa. Sergi, Montserrat: sou la mateixa persona.

Sergi ha dit...

Gran argument i imaginació "anònim".

Anònim ha dit...

les batalletes entre capelletes no tenen el menor interès

el més repugnant és la intenció d'utilitzar la cultura per blanquejar l'explotació i robatori al personal, per vendre plans de pensions privats, com els miserables que anuncien el banc de sabadell o aquesta merda

la crisi ha tingut la virtut de despullar la misèria intel·lectual dels que manen, la subnormal de la ballbé és simplement un exemple de la porqueria que ens volen encolomar

Unknown ha dit...

Em sembla sospitós que algú es dediqui a "composar himnes d'empreses", en lloc de compondre'n... No conec ni la Sucunza ni la Ballbé (coses de ser de poble), però em sembla que per escriure sobre cultura s'ha de saber... escriure.