4 d’oct. 2013

PROJECTE BLAIR (per PERE AGRAMUNT)


Ja us en podeu oblidar, deixeu d’emprar la vella premissa que se’n fotia dels crítics de rocanrol. És una suposició molt més plausible que la gran majoria de polítics occidentals contemporanis siguin aspirants frustrats a l’estrellat del rock. Del saxo trempat de Clinton a l’embogit solo de bateria de Duran i Lleida, passant pels gustos planetaires de "sociates" espanyols com Madina i Patxi López, no és la melomania el que els uneix i els desvetlla a les nits sinó la seva germana bastarda omple-estadis: la megalomania.

I què tenen en comú Jerry Garcia, el guru del rock lisèrgic californià, i el bo d’en Pere Navarro? Li hauran encomanat a en Maurici Lucena escoltar-se la discografia sencera dels Grateful Dead a les nits, quan marxa del Parlament? Alguna relació oculta que se’ns escapi entre la reutilització (fora de context) del terme Tercera Via1 en la política catalana actual i els autors de fascinants discos clàssics com American Beauty (1970)?

L’ex-primer ministre britànic Tony Blair va arribar a principi dels setanta al St. John's College d’Oxford per estudiar-hi dret (lleis, s’entén, no a estudiar-hi dempeus). El jove Tony ja s’havia passat un any a Londres (1971-72) tractant de fer-se un lloc com a mànager i promotor dins la florent escena hippy, tot ell “innocència i entusiasme”, com un vell conegut el recordava, irònicament, citat a un article de The Telegraph, intentant “convertir-se en una llegenda de la guitarra sabent tocar només dos acords”. Pragmàtic, com tot bon futurible polític de carrera, va abandonar ràpidament el somni de convertir-se en el nou Hendrix i va obrir una nova línia de negoci amb el manejament del grup Jaded i l’intent fallit de fer un concert amb uns ja molt populars (i cars de contractar) Free al Queen Alexandra Hall. Perseverant uns mesos més amb el seu soci Alan Collonette, al final van aconseguir fer quatre duros com a promotors, però a l’ambiciós Blair allò se li feia petit i va decidir emprendre camí cap a Oxford, on, aleshores, encara es mostrava més interessat “en les groupies que en la política”.



Va ser al cap d’un parell d’anys d’haver arribat al St. John's College que en Tony es va convertir en membre fundador del grup Ugly Rumours, juntament amb el Mark Ellen (el que després seria presentador televisiu del Whistle Test de la BBC i creador de Q magazine) i l’Adam Sharples (actualment alt càrrec de l’administració britànica). I si bé hem dit que amb la guitarra no havia fet gaire fortuna, ell seguia sent el millor imitador d’en Mick Jagger de la zona, un etern i estrany aspirant a frontman de l’època que mai es va drogar, bevia molt poc, però que tenia cert carisma entre el públic femení i era capaç de memoritzar en una nit les lletres de les cançons demandades (Rolling Stones i Jackson Browne) per passar la prova i ser el cantant dels Ugly Rumours.

La nova banda, els Rumours, va prendre el nom de la portada del disc From the Mars Hotel (1974) dels Grateful Dead. L'aclucada d’ull a la banda de Jerry Garcia i Bob Weir no venia tant de la mà de Blair (més fan de Free i King Crimson) com dels seus companys de grup. Només van fer mitja dotzena de bolos abans de separar-se, per tant, la seva fama pòstuma al Regne Unit és deguda estrictament al fet que l’ex-premier britànic en va formar part. En definitiva, eren una banda, com tantes d’altres, fent versions de grups de moda de l’època, i ni van compondre ni van enregistrar mai material propi.

Amb tot, un dels grans “què hagués passat si...” del Regne Unit contemporani, de la política-ficció mundial recent, és el “què hagués passat si Tony Blair hagués estat més bon cantant”. Perquè aquell ambiciós estudiant d’Oxford només es va començar a interessar per la política quan va desistir en el seu afany de ser una estrella del rock, com ell mateix ha confessat en repetides ocasions. Si hagués pogut ser el líder d’una banda d’èxit, hauria emprès també el camí de ser el líder del seu país? Si la seva carrera musical hagués estat satisfactòria i no hagués fet el salt mortal a la política, ens haguéssim estalviat allò de secundar les croades de les administracions nord-americanes a l’Afganistan i a l’Iraq a la recerca de la seva pau mundial comptada i debatuda en barrils de petroli?



No és una hipòtesi tan "descabellada", perquè els laboristes britànics sempre havien estat més reticents que els seus col·legues tories amb les polítiques internacionals agressives dictades pels Estats Units. Tot i així, Blair, un dels primers ministres més joves de la història del Regne Unit, l’estrella pop que va passar el ribot al vell laborisme i va aconseguir uns resultats històrics a les eleccions de l’any 1997, no deixava d’estar sempre delerós d’ensenyar-la… De voler ensenyar la seva guitarra en un sopar a un astorat George Michael, de convidar la burgesia del Britpop a beure xampany al 10 de Downing Street2 o d’intentar convèncer Bob Geldof que el deixés pujar a cantar a l’escenari del Live 8.

Blair, el polític de moda, el golden boy laborista amb somriure de joker, el messies de la socialdemocràcia europea, necessitava alguna cosa més per fanfarronejar que posar les botes sobre la taula en un ranxo texà. I no opinarem sobre el fet que la seva dona, Cherie, i ell tinguessin una consellera espiritual new age i que l’any 2007, tot just abandonar el càrrec de primer ministre, es convertís al catolicisme amb l’aprovació papal i confessés que potser esperava el perdó de Déu pels possibles errors comesos durant el seu mandat. Esperem, doncs, que la Història sigui menys benevolent amb ell que Déu.

Pere Agramunt (Músic. Fa sopars amb La Brigada i intenta escriure les paraules justes.)
@pereagramunt

---------

1. La Tercera Via va ser un terme emprat pel sociòleg Anthony Giddens –acadèmic de la London School of Economics i assessor de mandataris com Tony Blair i Bill Clinton– i adoptat com a element clau en la propagació de les idees del Nou Laborisme: una síntesi ingènua (o bé malintencionada) entre capitalisme i socialisme, que adopta la doctrina liberal i l’economia de mercat però intenta no descuidar la justícia social. La suposada idíl·lica reconciliació de les polítiques de dretes i les d’esquerres; el que, a la pràctica, sempre significa la submissió de les polítiques socials de les esquerres a les polítiques econòmiques de les dretes. La socialdemocràcia redefinida a final del segle XX venent-se el que els quedava de l’Estat per un parell de plats de llenties o dues llaunes d’spam.

En les darreres setmanes s’ha tornat a emprar el concepte en l’entramat mediàtico-polític català. Posat a la palestra per en Pere Navarro i la cúpula actual del PSC (i ben acollit per Duran i Lleida, el bataca) com a síntesi de l’unionisme estatal espanyol i l’independentisme català de tot signe. Ració indigesta de federalisme de rereguarda. Ja saben: síntesi ingènua (o bé malintencionada).

2. El banquet de la ‘Cool Britannia’ (Nou Laborisme + Britpop) va tenir lloc després de la primera elecció de Tony Blair l’any 1997 i va quedar immortalitzat en la cançó “Cocaine Socialism” (1998) de Pulp, on Jarvis Cocker es va despatxar amb sorna d’aquell festeig aprofitat de músics, artistes, models i polítics.


Fotografia de portada: Eduard J. Montoya
Text: Pere Agramunt 
Correcció: Marta C.

1 comentari:

Ta Mare ha dit...

Nen, intentes donar-te-la d'enterat amb els teus "exercicis de política-ficció" i no en tens ni idea. De debó creus que avui dia les grans decisions en matèria de geopolítica depenen del president de cap país? Aquí qui dicta l'agenda són les multinacionals, lobbies industrials poderosos i els quatre oligarques mundials. Ja podria haver sigut president una reencarnació de Gandhi, que Anglaterra s'hagués ficat igualment en totes aquestes guerres.