31 d’oct. 2013

L'ACOMODADOR #42 · REDEMPCIÓ A BANGKOK AMB SOBREDOSI POÈTICA


Després del fenomen desencadenat per Drive (2011), l'anunci que el seu director Nicolas Winding Refn i el seu protagonista Ryan Gosling tornarien a treballar junts en un altre projecte basat en la venjança va fer que molts ens comencéssim a lligar el pitet. Evidentment, res ens garantia el mateix resultat, però el precedent era tan majúscul que no es podia fer altra cosa que esperar amb candeletes l'arribada d'aquesta nova pel·lícula. I, en efecte, el resultat no ha estat el mateix. Sólo Dios Perdona és un film on la càrrega poètica i metafòrica de les imatges s'incrementa de tal forma que pràcticament pren tot el protagonisme, perjudicant clarament el ritme i la cohesió del conjunt. El resultat és una pel·lícula estranya, d'accés complicat i amb forts contrastos; una combinació d'una innegable bellesa i elegància a nivell tècnic amb una narrativa descompassada i uns protagonistes coreografiats en excés. Idònia per donar peu a opinions de tot tipus.

Sólo Dios Perdona ens presenta Julian, un fugitiu nord-americà que s'ha instal·lat a Bangkok, on dirigeix un club de boxa amb què encobreix els seus negocis de tràfic de drogues, que duu a terme amb el seu germà Billy. Després d'haver apallissat mortalment una prostituta, Billy és assassinat, cosa que fa aparèixer la mare dels dos, que demana a Julian que vengi la seva mort. No obstant, la presència d'un misteriós policia jubilat li posarà les coses molt difícils.

Si una cosa és evident —i lloable per la seva vessant arriscada, tot sigui dit—, és que Winding Refn no s'ha aprofitat del seu èxit i no ha buscat repetir la mateixa fórmula guanyadora, ja que a Sólo Dios Perdona hi ha bona part del que trobem a Drive, però tot portat significativament més enllà. El ritme és més lent, les pauses són més acusades, els personatges són més freds, la violència és més extrema i el significat de cada escena és més subterrani. La sensació és que el director danès ha volgut deixar la seva empremta de forma molt més intensa, i que cada escena i cada enquadrament és fruit d'una important planificació, i això es tradueix en una cinema-art que no sempre és fàcil d'apreciar, i que provoca reaccions molt diverses en funció de la subjectivitat de cadascú. Personalment, mai no he arribat a connectar del tot amb la història, ni he trobat que la proposta que m'ofereix Winding Refn em permeti parlar d'una pel·lícula satisfactòria.



Aquesta manca d'implicació amb el que passa és el que m'allunya de Sólo Dios Perdona, tot i que apreciï la seva intencionalitat i la seva forma d'explicar-me les coses. El film conté escenes brillants i cinematogràficament molt avançades, bàsicament a nivell de direcció i fotografia, i ofereix una constant relació entre els personatges i allò que els envolta a la pantalla. Winding Refn torna a fer gala d'un ús del color carregat de significat, expressant amb les tonalitats allò que els diàlegs no expliquen, com per exemple el que turmenta els diferents personatges o la seva veritable naturalesa. El problema és que tot plegat m'acaba resultant excessiu, més que no pas subtil, com si tot el conjunt estigués al servei d'aquesta intencionalitat. Les escenes se succeeixen una darrere l'altra sense cohesió, simplement passant d'una a l'altra, i el comportament dels personatges acaba resultant artificial i teledirigit, sense matisos ni pràcticament canvis d'expressió a les seves cares.

I és en aquest sentit on cal parlar seriosament del senyor Ryan Gosling. L'actor canadenc és conegut arreu (deixant les raons del públic femení a banda) per les seves actuacions sòbries, subtils, impassibles i de mirada inquietant, però la seva inexpressivitat, que tan bé funcionava al seu personatge de Drive, assoleix aquí cotes que ja freguen la desesperació. D'acord que Winding Refn busca personatges opacs i tirant a inaccessibles, que amaguen més que ensenyen, però a Sólo Dios Perdona l'actuació de Gosling és tan exagerada en aquest sentit que quasi fa riure. Sense arribar a aquest extrem, la resta d'actors també destaquen per la invariabilitat de les seves cares, començant per una ultraretocada Kristin Scott Thomas que, això sí, segueix tenint una imatge imposant a cada escena. Pel que fa al desconegut Vithaya Pansringarm, també té una força especial, però els seus moviments són tan teatralitzats que, igual que el conjunt de la pel·lícula, acaba resultant distant.

Sólo Dios Perdona és d'aquelles pel·lícules que, més que una trama, tenen com a fil conductor un concepte, una idea. I és aquí on entra en escena el títol del film, ja que Winding Refn parla del perdó diví i de la redempció, donant a cadascun dels personatges el destí que es mereix pels seus actes. Lluny de criticar aquest plantejament, que com ja he dit aprecio a nivell estètic i de simbologia visual, sí que trobo que 90 minuts d'aquest estil requeririen quelcom més perquè em submergeixi a la pel·lícula. No m'ha resultat avorrida, però la predominant calidesa de les seves imatges i la contundència de la seva banda sonora —un altre element a destacar— no han repercutit del tot i m'he quedat amb una certa fredor un cop he sortit de la sala. El talent del director danès és innegable, però amb aquesta nova pel·lícula ha volgut exprimir massa el seu costat poètic i ofereix un producte que generarà de tot menys unanimitat entre el públic. Personalment, no m'ha convençut.



Fotografia de portada: IMdB
Text: Martí Aragonès
Correcció: Montse V.