3 d’oct. 2013

L’ACOMODADOR #40 · LA RAUXA ESTÈTICA DE GONDRY


Aquesta setmana m’esmunyo a la secció de l’Acomodador, amb permís del Martí, per comentar la pel·lícula que hauria de resumir la quinta essència de l'imaginari francès: L’escuma del dies. No només és l’adaptació de l’obra homònima de Boris Vian i una de les novel·les surrealistes més famoses de la literatura francesa, sinó que reuneix tres ídols de la cinematografia gal·la actual com són Audrey Tautou, Romain Duris i Michel Gondry.

El director Michel Gondry és un dels referents audiovisuals del món indie gràcies al seus videoclips, ha fet treballs per músics com Björk o Radiohead, i sobre tot a la pel·lícula The Eternal Sunshine of the Spotless Mind, una de les històries d’amor-desamor més fascinats dels darrers anys. A L’escuma dels dies, el francès retorna a la temàtica de l'enamorament explicant la història de Colin (Romain Duris) i Chloé (Audrey Tautou), una parella que, en plena efervescència del seu amor, s’han d’enfrontar a una estranya malaltia que està fent créixer un nenúfar a l’interior del pulmó d’ella.

En la seva nova aventura a la gran pantalla, el director de Versailles segueix fidel a la seva estètica i tornar a apostar per atabalar a l’espectador amb una quantitat incalculable d’estímuls visuals. Aquest cop, però, els trucs no funcionen com sí ho feien als seus primers llargmetratges. Potser perquè ja no ens sorprenen, Gondry fa servir, si fa o no fa, els mateixos recursos a totes les seves pel·lícules, o potser perquè el director no ens deixa temps per a processar-los, els encanteris visuals del film resulten repetitius i poc atractius. Michel Gondry es deixa endur per la seva rauxa i trasllada el surrealisme a la pantalla d’una manera feixuga, totalment inassimilable per l’espectador.



En aquesta orgia de cames que s’allarguen, timbres de portes que es converteixen en animalons i viatges per París en núvols, és difícil desxifrar si els actors fan o no un bon paper, bàsicament perquè és pràcticament impossible trobar l’entitat i la personalitat dels personatges. Les històries d’amor de la trama es queden a mig gas mentre que la bogeria estètica no para de créixer. Tautou i Duris fan el que poden amb l’evolució traçada pel director.

L’espectador no pot sentir més que decepció davant d’un projecte que, tot i les dificultats d’adaptació que presentava, contava amb tots els elements per fer una pel·lícula onírica que entrés a formar part de l’imaginari de “gafapasta”.

L’espuma dels dies sembla la constatació de l’estancament de la cinematografia de Gondry, un mal camí que es començava a intuir a Be Kind Rewind, que, tots i els seus tics, conservava certa frescor, i The We and The I, el seu darrer documental.

Fotografia de portada: BrioFilms 
Text: Alejandra Palés 
Correcció:Joanaina Font