15 d’oct. 2013

LA FINESTRA INDISCRETA


Celesta
Maria Coma
Any: 2013
Discogràfica:Amniòtic

Fa poc temps que sóc per aquí, no he fet un màster en periodisme de viatges i a Altaïr no em deixarien fer ni les fotocòpies. Però no cal ser Enric González per adonar-se que Berlín és fugaç, intensa i variada. Vanguardista i poser. Complexa i acomplexada. Moguda. Viva. Molt viva. Aquests són els atributs que em vénen al cap quan penso en la capital de la great Germany. I sí, excepte per poser i acomplexada, exactament els mateixos que per mi descriurien Celesta: exercici de contemporània turbulenta, entre la banda sonora i el pop atmosfèric. Entre PJ Harvey, Sigur Rós i Yann Tiersen? Això és possible? Què l’”Oh, Déu Alex Ros” em perdoni, però tampoc cal ser Jordi Bianciotto per entendre que Maria Coma ha aconseguit una reunificació –estilística tan sòlida que no hi ha Guerra Freda que pugui fer pensar en fissures.

Celesta és una munió de backgrounds musicals creïble, l’estirada d’un fil que, en essència, ja va començar amb Magnòlia (2011). Un afortunat desencotillament que fa veure amb distància i escepticisme el pop naïf que desprenia Linòleum ara seria impossible facturar un “Gat”, perquè ens entenguem. El nou llarg barreja sense complexos i allibera fins al deliri les composicions més enrevessades del seu predecessor –véase “Després de l’hivern”. Tant que fins i tot es dilueix la figura de la cançó. Potser perillós, per l’immediatesa que demanden públic i mercat (o fas “rang-rang” o no surts a TV3), però sense cap mena de dubte una decisió valenta. Sí, això no és tan gaudible a primera escolta i el directe desperta certa por pels loops vocals i els arranjaments recarregats, però darrere s’hi amaga un concepte per explorar i explotar: ojito, tenim “banda sonora”.

Finalment, aquestes són les dues paraules que defineixen les onze noves propostes de la gracienca. Si bé cantautor i biografia són termes en general propers, Coma els acaba de lligar ad eternum en aquest Celesta. Una gran soundtrack; un dietari sobre persones i sense cronologia. Deu de les onze peces (l'última se la dedica a ella mateixa) parlen sobre aquells que l’han marcat. El disc és una sessió d’autoexploració i coaching sense factures, ni professionals. Ni tongos d’autoajuda, és clar. Maria Coma canta en l’idioma en què es comunica amb cada persona i mou els dits amb suavitat o de forma tempestiva depenent a qui defineixi. Berlín, on ha compost durant sis mesos el nounat, s’erigeix la seva gran finestra (indiscreta) al món, des d’on observar la realitat amb perspectiva. Segur que aquells de qui parla al disc estaran orgullosos de l’honestedat del resultat. Hitchcock, per la capacitat d’anàlisi i teorització que demostra, també.

Nascut del projecte que va presentar -i guanyar- la barcelonina al passat Premi Puig-Porret (10.000 euros per un any de feina), Celesta compta amb un convidat de luxe per mi, poc explotat: el clavi-nimbus. Construït pel Taller de l'Escultura Sonora Baschet de la UB, el nou instrument és només un matís, ni molt menys el més notable, de la bola sonora que copa el disc. El pes? Com (quasi) sempre recau en la figura del piano. I val a dir que la flor s’obre i encisa amb la seva màxima esplendor més en les parts instrumentals que en la lírica. Per què? Simple, és un exercici d’egoisme. Les paraules són massa explícites i personalistes –fins i tot atorguen al conjunt un to en excés transcendentalista. I m’explico: són els diàlegs musicals, la progressió i les transicions (sobretot amb la bateria poderosa de Pau Vallvé, també productor) el que fa que “la gran banda sonora de Maria Coma” voregi la universalitat i cadascú se la pugui fer seva: tothom pot posar-hi imatges i rostres a “Schöne Stille” per la seva bellesa, tot i no entendre una merda la lletra. Teniu aquest piano ressonant tot el dia al cap? Estic per enviar a Yann Tiersen –més de Tabarly, no d’Amélie, a veure què en pensa. Sigui com sigui, “val més una música que mil paraules”, que vaig llegir un dia al lavabo d’un bar –trolls, absteniu-vos de comentar.

Juro que és pura casualitat estar escrivint aquestes línies des de Berlín els amics de GN, no sé si ho recordeu, no en tenen ni per a canyes, molt menys per enviar-me de corresponsal a Berlín!. Una casualitat agradable, però. No sé exactament en quines dates va estar en aquesta ciutat Maria Coma, però aquí, a principis d’octubre, fa un fred siberià. “I què?”, doncs que a banda de la fugacitat, intensitat, varietat, avantguardisme, complexitat i vivesa, aquest Celesta també té part d’aquesta sensació gèlida, solitària, claustrofòbica. Jo interpreto aquest ventall d’atributs tan ampli com a maduresa i consolidació, però bé, no us refieu d’algú que, creient-se periodista de viatges, crític musical, etc., no és més que un psicoanalista fraudulent i no titulat, encisat per “L’últim cercle polar”.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Yeray S. Iborra
Correcció: Montse V.