28 d’oct. 2013

ELS SURFING SIRLES, HISTÒRIA PERSONAL AMB LA MEVA BANDA FAVORITA



El maig del 2007 vaig saber que existien. Fèiem una reunió de les Festes Populars de Gràcia i en Sebas, un noi que venia de la Kasa La Muntanya, va explicar que tenia uns col·legues de Vallcarca que eren boníssims i es deien Els Surfing Sirles. Que els havíem de programar sí o sí. Uns mesos després tocava el concert inaugural de la Festa Major, ells i després els Obrint Pas, una mescla que s’apropa perillosament a la línia del surrealisme. Aquell dia feia de regidor d’escenari i a mitja tarda em van avisar que els Sirles ja eren allà. L’Uri i en Guille estaven asseguts a una vorera del carrer Còrsega, em vaig apropar, ens vam presentar i em van explicar que necessitaven part del backline d’Obrint Pas, la bateria si no em falla la memòria. Segur que en Guille no recorda que vaig ser jo qui els va dir que no els la deixaven. La cara que van posar va ser un poema però no sé com, finalment, van començar a tocar i tot sonava bé. Menys la veu. En Martí va arribar tard i van començar sense ell, tocant cançons instrumentals davant bastants centenars de persones que buscaven lloc per veure bé els valencians de després. Sense previ avís i d’un salt, en Sales va pujar a l’escenari com un sonat i es va posar a cantar. Servidor, a una banda de l’escenari, reia sense imaginar que en aquell moment sonava la que seria la seva banda favorita.



El concert de Festes de Gràcia d'Els Surfing Sirles va passar bastant desapercebut per al 95% de gent que aquella nit havien anat a veure els Obrint Pas. No per a mi, que en arribar a casa vaig anar corrent a Myspace per veure si tenien alguna cançó, disc o concerts aviat. Era un perfil descuidat i fet en tres minuts, ple de referències que jo llavors desconeixia i que després han estat vitals els darrers 6 anys. També hi tenien una foto de l’Uri amb en Barragan –o era en Bernardo?. Així vaig arribar al disc que feia res que havien tret, D'aquí 100 anys no hi haurà alcaldes (Carnús Records, 07) amb El Mal Ja Està Fet –amb Pelàez, ja dissolts– i FP, on milita l’admirat Ramon Mas. I allò amics, allò estava ple de hits, de cançons plenes de vida, de cançons de les que importen. Punk i lletres divertidíssimes, iròniques i punyents a rabiar, un exercici de queixa ben feta, amb gràcia, referents, de cara, sense estridències innecessàries. “Pubilla”, “Esplai Girls”, “On no hi ha sang?”, “Poble d’Stars”. Vaig escoltar aquestes cançons desenes i desenes de vegades.

No sé si el vaig abraçar, però segurament sí. Era a l’Heliogàbal el 2009, ni idea de què havia anat a veure, però sí amb qui estava. Amb en Marçal Lladó, molt estimat i una de les puntes de l'estel de Bankrobber, la discogràfica de l’Empordà. Amb en Marçal ens havíem fet amics un temps abans, després de treballar junts a la ràdio, ja llavors li menjava el tarro explicant-li que estàvem preparant un webzine, es diria Gentnormal. Aquella nit a Gràcia, em va avançar que el nou fitxatge de Bankrobber eren Els Surfing Sirles. Aquí és on devia venir l’abraçada que ves a saber si va succeir (cal dir, que en Marçal és un noi al qual abraçaries sempre) però recordo que després vaig dir-li: “Que no us passi res!”. Els Sirles eren una banda que ni casava amb la resta de catàleg del segell ni –això segur– seguirien una disciplina gaire estricta. El que era clar era que a partir d’aquell moment la banda faria un salt de popularitat. Així va ser.

No puc dir quin va ser el moment en què vam començar a ser col·legues, amb els Sirles, recordo alguns moments, però no puc dir el primer. Com que ja era fan del grup, vam escriure la bona nova, que per fi sortiria el seu primer disc en solitari i seria amb el segell gironí. A finals de 2009 explicàvem que tenien “totes les paperetes per convertir-se en el grup revelació de 2010”. Coneixent-los, imagino que en aquell moment van pensar que érem idiotes, i sí, ho érem, o ho som, però abans més. Els Surfing Sirles revelació? De què?...i sobretot, de qui? El cas és que va ser llavors quan vaig començar a conèixer-los més enllà de dir-nos hola. Els vam anar a veure a concerts. Molts concerts. I així ens vam fer col·legues. Aquell 2010 va sortir LP (Bankorbber,10) i es van complir totes les expectatives que teníem. Un disc que recollia el bagatge de tots els anys que els Sirles s’havien mogut per l’underground punk local. Uns Sirles canalles i hedonistes, alhora gens nihilistes. Reivindicaven la cultura popular i la dels barris, la del vermut, el carajillo i el futbolí, sempre des d’una ètica punk inquebrantable i incorruptible. És mofaven dels moderns de la Barcelona d’aparença i aparador, es tronxaven dels rics i feien de cronistes d’una època que desapareixia, la ciutat del Casavella, la Mari Sampere, el paral·lel i les putes del Raval. Cançons com “Han atropellat al gat”, “Et Robarem el Trineu”, “Uk a Cavall” o “La Fageda” navegaven plàcidament entre el punk, el hard-core, el rock i el pop sixtie i la psicodèlia dels 70 com un ionqui per Can Tunis.

A partir de llavors, el grup va començar a estar cada cop més present en la meva vida. Dit d'una altra manera: la meva vida els darrers 4 anys ha sonat als Sirles. Hi han estat sempre, apareixent en els moments gloriosos –alguns– i en els penosos –alguns altres–, acompanyant-me en les victòries i derrotes. Recordo moltíssims moments, el primer PopArb, per exemple, parlant amb un Martí desesperat perquè li feia mal l’estómac i assegurant que no podia tocar. Anar junts a buscar algun medicament al pàrquing d’Arbùcies mentre l’Uri cridava: “Martí, que no tens res joder!”. Aquella nit van fer un concert al bar del poble que crec que és un dels 3 millors que els he vist. Em vénen al cap imatges de les nostres amigues anant d’una banda a l’altra del bar enmig de pogos plens de suor i una calor insuportable mentre amb l’Edu (Montoya) ho vibràvem al màxim. En Lluís va acabar amb en Guille i en Xavi a la piscina de l’hotel, ja al matí.

No hi ha res més real que l’amistat forjada en nits així. I per fi els vam fer l’entrevista al Gentnormal, previ pas per anar a un bar a esmorzar quintos. Va ser a un garatge al Poble Nou amb un so dolentíssim. Aquell any de l’LP els Surfing Sirles van aparèixer molt al bloc i sempre que els demanàvem qualsevol text ens el feien amb un somriure a la boca. A poc a poc van anar sent una de les bandes de les quals més parlàvem, amb en Colomo i els Nueva.

Només un any després de l’LP i ja preparaven el segon disc. En aquesta casa vam estrenar “Taxista” i ens va posar del revés. A les poques setmanes els amics de Bankrobber ens enviaven el disc. Encara dec tenir guardat un correu del Miqui Otero d’aquells dies: “Tio, has sentit la cançó del Watusi? L'he escoltada 65 vegades”. El Watusi entraria a la meva vida a les poques setmanes d’escoltar el disc, i que en Martí s’indignés una nit que li vaig explicar que encara no havia llegit Casavella. Casavella és el millor, òbviament. Un dels meus amics més obsessionats amb els Sirles és en Joan Ferrús, deu ser la persona que més els ha vist en directe de tot el planeta. Ell va escriure la Segona Internacional Sirlera, o el que és el mateix, la ressenya del seu segon disc en solitari: Romaní Semen i Sang. Una oda a la banda que vam publicar el 19 d’octubre de 2011. En aquell moment em trobava en una època, diguem, estranya de la meva vida. Sense feina, deambulava força sovint pels carrers de Gràcia sense rumb i amb una barba –que mai havia portat fins llavors– especialment mal cuidada. Aquella tarda vaig arribar a la plaça del Raspall (la millor plaça del barri) i els vaig reconèixer de lluny. En Guille i l’Uri... amb en Franc Lluís, company de la ràdio amb els quals estava fent una Unitat Mòbil. Els germans Caballero em van recriminar que havíem deixat el disc massa bé. Ruboritzats, venien a dir-nos que ens havíem flipat. Al final, sense voler-ho, vaig acabar entrant en directe a la ràdio com a suposat expert Sirlero. Deu ser la pitjor connexió en directe que he fet a la vida, però aquí queda.

Va arribar final d’any poc després i evidentment, el seu era el nostre disc favorit. Vam gravar un vídeo de celebració amb en Lluís i l’Ariadna a El Rincón de l’Artista i els Sirles cantant només “Fora catalans dels Països Catalans”. Aquella era la nit que Bankrobber celebrava els deu anys, i després vam anar tots junts a l’Apolo. Abans de marxar del Paral·lel em van signar un disc (que en teoria era per regalar) que no vam sortejar mai. El guardo com un tresor.

Romaní Semen i Sang no va ser el disc de l’any, va ser el disc de la vida. Uns Sirles tant potents com sempre, però alhora amb les mires més àmplies que mai. Afegint vents anfetamínics al punk de tota la vida i fent un rock’n’roll més negre del que estàvem acostumats. Una banda que són tan fans del primer disc dels Bee Gees com dels Black Flag, els Soft Boys, els Kinks, la Tamla Motown o l’Ovidi Montllor i que presentava les seves cançons més rodones i treballades fins ara. Els Surfing Sirles ja no eren només el millor grup del món en directe, ara també ho eren en disc.

Encara no havia parlat dels seus concerts. Però que us haig d’explicar?


Clip inèdit fins avui del concert de Reis de Els Surfing Sirles a la Sala Sidecar (2012).

Recordo que fa un any i mig aproximadament van tocar a l’Apolo, crec que amb els Very Pomelo, aquell dia vaig portar el meu millor amic, en Jaume, a veure’ls. En Jaume i jo érem companys de pis des de feia relativament poc i ell tornava a Barcelona després de diversos anys vivint a Mallorca. El primer lloc on sortíem junts després de tot aquest temps era, com no, al concert dels Sirles. I va al·lucinar i es va fer fan instantani. Recordo que, portant-lo a la moto en tornar, en parar a un semàfor em va dir: “Nen, aquesta penya són de debò”. En Jaume és un home savi, i aquesta va ser la meva manera de donar-li la benvinguda.

Durant aquest últim any els havia vist més a la barra del bar que sobre un escenari. Converses sobre els nostres fracassos sentimentals amanits de hits amb en Guille i amb paper i llapis apuntant tot el que m’explica en Martí, quedant amb l’Otero i en Kiko. Ells dos també em van fer el favor d’aparèixer al vídeo que vaig fer per a vàlius amb l’Albert. Tiro enrere i recordo el concert al Sidecar, que després vam sortir de festa a Robadors i que en Xavi, a qui vaig perseguir un parell de mesos perquè em portés una samarreta de Zeidun, no va voler venir. I el del Record Store Day.

Aquella tarda va ser el meu últim concert dels Sirles, a Luchador. Vaig escoltar només quatre cançons perquè el dia abans havia anat a la presentació del llibre d’en Valero Sanmartí, on havien tocat l’Uri, en Guille i en Martí amb El Niño del Parche. Amb un mal de cap de collons vaig sortir de la botiga i vam anar a La Masia amb la Lauri, en Quique i l'Angélica. Els Sirles van arribar més tard i vaig estar una estona parlant amb en Xavi i l’Uri, els deia que no podríem justificar que tornessin a ser disc de l’any al bloc, que se’ns notaria massa que érem col·legues. Abans de marxar vaig dir a l’Uri que ens havia de fer una llista de 30 minuts musicals. Ha quedat pendent, tio.

La carrera d'Els Surfing Sirles s’acaba aquí, amb un nou disc que m'agrada tant com els altres tres. No he parlat de l’split que van treure amb els Mujeres, o quan Bankrobber va reeditar el seu primer disc Els Surfing Sirles neden en l'ambulància. Tot collonut també.

Demà veuran la llum pública les últimes cançons de la meva banda favorita i em vaig quedant sense paraules després d’aquesta totxana. Estava segur que em posaria trist en recordar, però no ha estat així, m’ha sortit un somriure en començar i ha decidit quedar-s'hi fins al final.

Moltes gràcies Martí, Xavi i Guille. I moltes gràcies Uri.
Pel somriure d’aquesta estona i el de tots aquests anys.
I per la companyia.
I per l’elevació, l’entusiasme i l’elegància.

Il·lustració: Maria Corte
Vídeo: Albert Lloreta 
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.

3 comentaris:

Lluís Huedo ha dit...

Quina puta merda de vídeo. Això no es fa.

I ara què?

Anònim ha dit...

Quin text mes maco.

De llàgrima...

Anònim ha dit...

Maquíssim!