28 d’oct. 2013

ELS SURFING SIRLES HAN MORT, LLARGA VIDA ALS SURFING SIRLES


Tres mesos després de la catàstrofe ho veig tot una mica més clar. Ara em sento capaç d'organitzar-ho, analitzar-ho i intentar-ho exposar. Amb aquest escrit pretenc demostrar com Els Surfing Sirles tenen tots els elements necessaris per transformar-se en un grup-mite, o com la societat actual pot fagocitar-los i vomitar-los en una altra cosa, uns altres Surfing Sirles, i com aquesta nova identificació del grup pot esdevenir quelcom positiu o negatiu.

Els Surfing Sirles han mort. Llarga vida als Surfing Sirles.


"…Si intentem llegir un mite de la mateixa manera que llegim una novel·la o un article de diari, és a dir, línia per línia, d'equerra a dreta, no podrem arribar a entendre-ho, perquè hem d'apendre-ho com una totalitat i descobrir que el significat bàsic del mite no està lligat a la seqüència d'esdeveniments, sinó més bé, si així es pot dir, a grups d'esdeveniments, encara que tals esdeveniments succeeixin a diferents moments de la història. Aleshores, hauríem de llegir el mite aproximadament com llegiríem una partitura musical, deixant de costat les frases musicals i intentant llegir la pàgina sencera (…). I només considerant el mite com si fos una partitura orquestal, escrita frase a frase, podrem entendre'l com una totalitat i així extendre el seu significat"
(Mite i significat, Claude Lévi-Strauss)


Primer de tot analitzarem les bases que poden fer de la banda alternativa i contracultural una icona, un mite d'aquesta dècada. Comencem per tenir en compte l'absència de cap referent o mite nostrat, com a molt podem arribar a Sau, però no seria d'això del que parlaríem, o sí, seria el mateix però del contrari.

Eludirem la primeríssima etapa, quan el 1998 es forma el grup, amb dos dels darrers quatre components que formarien la base de l'etapa més estable i prolífica dels Sirles, llavors el seu repertori es basava en directes de versions. Centrem-nos doncs en la segona fundació del grup, tal com l'hem conegut fins la data i que es va consolidar als voltants de 2006. En aquests set anys de carretera podem veure com han tingut una dilatada i curta carrera. Dilatada pel que fa a directes, tants anys sobre els escenaris els ha propiciat una bona colla de seguidors. I curta en l'aspecte discogràfic generalista, dos LP, que han suposat un espetec als escassos mitjans que se n'han anat fent ressò. Han estat actius suficient temps per no considerar-los flor d'un dia, però a la vegada tampoc s'han excedit perquè als mitjans se'ls marceixi a les mans.

Un altre factor molt important és la varietat de les personalitats dels seus membres. Si abans hem assimilat la banda a Sau amb rigorositat, aquí no ens allunyarem gaire dels models de grups prefabricats on cada un dels seus components personificava un estereotip perquè els consumidors (aquests grups no tenen públic, sinó consumidors) s'hi poguessin sentir identificats (efectivament, els estic comparant amb les Spice Girls, Take That i la resta), els Sirles han produït un efecte semblant. El grup es va acabar formant amb 4 membres suficientment diferents com per abastar un espectre molt ampli, tot i que això, òbviament (i a diferència dels grups de massa citats anteriorment), va ser de forma natural.

Un membre provinent d'una banda llegendària com els Zeidun, que viu al mig del Montseny. Un altre que és escriptor, traductor, poeta i exdirector del festival de poesia de Barcelona. Tenim també el músic, el creador, el virtuós cervell musical, i a l'activista i membre d'innumerables bandes.

Com bé diu en Ramon, per separat cadascun tenia més carisma que els altres. Aquesta condició també ha afavorit que la banda pugui arribar a indrets diversos del panorama musical molt difícils, per norma, per a un grup del seu estil. Aquest còctel de procedències, juntament al bagatge sobre els escenaris, els ha generat amistats i lligams a multitud de pobles i ciutats. La gent i ells s'entenen. El públic, l'han tingut sempre sota el braç, i en la darrera etapa també la crítica.

La transversatilitat de la banda ha anat progressant, i, amb tot això dit a les esquenes, han estat capaços de tocar al PopArb, al Sugar Il·legal Fest, als concerts del Comte de Godó (a Pedralbes Center), en esdeveniments al CCCB, o a les Festes Majors de Girona i Barcelona (BAM), han aparegut al canal 33 i han tocat a la il·legal Reina d'Àfrica. En definitiva, no els ha caigut cap anell per tocar a una okupa i l’endemà a un gran festival.

La seva tranversalitat els va portar a formar part del Tripartit Invertit, disc compartit amb F.P. i El Mal ja està fet i alhora formar l'Eix Transversal amb els Mujeres, el grup català (i estatal) que més vegades ha tocat al Primavera Sound. Tanta transversalitat que fins i tot se'ls va poder veure a les festes de Gràcia, rodejats de grups com Obrint Pas i amb públic molt quatribarrat. Allà en Martí Sales va llegir el mític no-manifest amb la seva pertinent cançó "Fora catalans dels Països Catalans".

Els Surfing Sirles han pogut abraçar i arribar allà on han volgut, i, de ben segur, coneixent-los, allà on no han arribat ha sigut perquè no han volgut ser-hi.

La seva música ha jugat amb la poesia i la narrativa, amb referents que van de Verdaguer a Casavella, han titulat un disc Romaní, Semen i Sang, i n'han fet samarretes amb el títol ben gros. Han barrejat una portada de Sonic Youth amb un acudit d'en Barragán. Han saltat del punk al pop sense entrebancar-se i ens han donat hits corejables, i en català, per parar un tren.

La seva captivadora ombra fins i tot ha arribat a immiscir-se en un llibre, l'aclamat Emet o la revolta de Sebastià Jovani,

I tot això només serien les bases per les quals un productor de Hollywood compraria aquesta història. Perquè no ho oblidem, el procés de mitificació és la història que ha de ser assimilable per a un productor de cinema. Si ell t'ho compra, si ell pensa que la història és rendible, té tots els números perquè es vanagloriï el subjecte.


Portada del disc Música de Consum

Haureu sentit dir, d'unes fes ancestrals i de religions amb solera, que afirmen que d'aquí un parell o tres d'anys tot s'esfondrarà. (Anunnakis (Gracias por su visita), Romaní, Semen i Sang, 2011)

Abans de l'estiu ja tenien enregistrat el disc que ha motivat tot aquest especial. El titularien Música de Consum. Ho deien amb la boca ben plena. Tot i que en realitat, i ja s'avisava a les primeres informacions del disc, aquest tercer llarga durada giraria en torn a la temàtica de La Mort.

I ara ve el punt més sensible a analitzar. Intentem allunyar-nos. Intentem pensar que no els coneixem. Imaginem que parlem d'un grup estranger amb el qual no tenim cap tipus de vinculació emocional. Posem-nos la cuirassa i refredem l'ambient.

Gravar un àlbum que majoritàriament parla de la mort, on la primera veu arranca el disc amb un "me'n vaig de festa amb morts", i que abans de publicar-se un dels components ens deixi, que sigui precisament el que va escriure aquesta lletra. Que sigui de forma sobtada i que sigui amb el disc, que segurament els consagrarà, ja llest per enviar a fàbrica i que, seguint la gràfica evolutiva, els hauria portat a molts llocs on fins ara els desconeixien. No direm que haurien arribat al gran públic, no fem hipòtesis inútils, però sí que podem predir que de ben segur, després de veure l'allau de notícies que va generar la mort de l'Uri, els mitjans faran un bon festí amb ressenyes i especulacions (per als més hàbils: sí, si voleu també ens podeu posar al mateix sac).

Tot el que hi ha a l'entorn d'aquest disc és susceptible de safareig, i això en un país petit com el nostre, en aquest poble de stars que és Barcelona, és mitja promo. Queda clar que aquesta promo no té perquè ser la desitjada per la banda, de fet, poden estar-hi en contra, però, involuntàriament i molt al seu pesar, els ingredients hi són tots.

Aquesta cançó és un punt final és el que es canta al segon tall d'aquest disc cobert pel funeral del combatent llibertari Durruti. És un punt i final a una pel·lícula èpica d'aquestes que tant agraden, d'aquestes que necessiten drama, comèdia i un final àlgid, ben amunt o ben avall.

Una història per a tertúlies de televisió de sobretaula. Un argument per fer-la petar als afores de l'Heliogàbal mentre de reüll es mira la porta. Un titular perfecte per a JNSP. Perquè "l'important és que et plori algú, i si no ho fa ningú, tururut".

I és que el mite dels Sirles va lligat a la força amb el de l'Uri. Com que és precisament al territori on no vull entrar, només apuntaré 4 detalls. L'Uri, que sempre s'ha mogut d'esquenes a la societat predominant, va copsar en unes hores l'atenció generalista, se'm fa estrany, de cop te'm trobo retratat als successos d'un diari de tirada nacional, a La Vanguardia, al 324 o a El Punt/Avui. L'altre apunt és la quantitat d'homenatges que ha rebut la seva persona, el festival del Sucre, una Placa, concerts i cançons a molts escenaris. Per no dir la màxima de viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver, que sempre ressona en morts prematures lligades al rock.


Pintada a la plaça Farigola, Vallcarca

Aquí neix el necessari posicionament de què cony estem fent amb Els Surfing Sirles.
No recolzem, GN no recolza, jo no recolzo, i sense voler parlar en boca d'altres, estic força segur que cap dels que escriu a GN recolza mitificar els Sirles a través de fer safareig o en base al trist final.

No tenim cap voluntat que d'aquí 5, 10 o 20 anys, quan la nostàlgia vingui en forma de primer petó, hi hagi samarretes amb una il·lustració (com la de l'Edu que encapçala aquest post) dels 4 sirleros al penja-roba de l'H&M, tampoc estem esperant que un dia l'In-Edit programi un documental sucós amb els personatges claus parlant dels Sirles en tercera persona, però, què cony, Gent Normal va néixer per posar aquells grups infravalorats al seu lloc, i el lloc dels Surfing Sirles ha de romandre molt amunt.

Totalment a favor de participar en la construcció d'una figura que serveixi com a exemple als presents i a les futures generacions. Si uns quants han de formar part de la imatge on ens hem d'emmirallar, que els Sirles tinguin una posició privilegiada, perquè si tothom fos una mica més com els Sirles, com qualsevol dels Sirles, el món seria millor. Parafrasejant els Sirles, voldríem que el seu pensament, que és el que els allunya de la gent, no fos un miratge resplendent i que a tots ens mogués una mica més el desig de trencar totes les coses.

Els Surfing Sirles han mort. Llarga vida als Surfing Sirles.

Aquest text no està complet, demà, o passat, o quan sigui possible, incrustaré la darrera cançó del darrer disc d'Els Surfing Sirles. Una cançó que uns quants ja vam sentir en un moment que demanava molta solemnitat i que va acabar amb una estrepitositat poc vista. Aquesta cançó, tan carregada, aquesta cançó, l'última de les últimes dels Surfing Sirles, la ultimíssima, la darrera, la final, la que tanca el disc i la seva carrera discogràfica, no podia dir-se, ni ser cap altra que "Epitafi". i diu així:



Jo tenia un munt de plans.
Jo volia ser recordat.
I en acabat, el meu historial no ha donat pas per tant.
Podria haver fet tant de bé, si no hagués estat tan tirat.
Ja és normal.
La vagància no m'ha servit mai de res.
Volia figurar al anals per miracles, gestes i proeses dels que no he estat capaç.
Tal com Gandhi, Buda o Marx, ser aclamat en mil homenatges, fer plorar, petits i grans.
Ja em veia dalt de l'Olimp amb tantes celebritats, instal·lats, furgant-nos els narius eternament.
Jo pels llocs fent el bergant, errant per aquests mons de déu, navegant. Fent-me el xulo amb un trist escuradents.
Si hagués aprofitat el temps, podria haver arribat a ser Bonham, Nina o Carabén.
Si l'èxit m'hagués set brindat ja m'hagués ben pentinat i vestit més que decent.
L'important és que et plori algú, i si no ho fa ningú, tururut.



Il·lustració de portada: Edu J.
Text: Lluís Huedo
Correcció: Montse V.