25 d’oct. 2013

EL VERMUT DE KIKO AMAT #4 - SHÈRIFF i LUISMI (DR. CALYPSO)


―Em vaig descollonar amb allò que vas dir del “nivell de flotació baix”―em deixa caure el Shèriff.
No és un Shèriff de veritat, ni aquest bar és un saloon (que deia aquella cançó horrible). Es tracta simplement de Sergi Monlleó, “Shèriff”, cantant de Dr. Calypso, el degà grup d’ska-reggae-festa de Barcelona. Som a la porta del Bar Oller, al passeig de Sant Joan, just davant de l’Hèrcules de la porra i el nu parcial. El Shèriff, el Luís López ―“Luismi” (la seva parella vocal a la banda)― i jo parlant de vells temps i coses velles i coses de vells, com ancians asseguts a la plaça del poble, traçant genealogies, rememorant batalles i mites compartits. Coses crucials, però. El Shèriff es refereix a un article meu (una llista, en realitat) sobre tots els balls que jo havia practicat al llarg de la meva existència, i on l’esmentava. La llista incloïa el northern soul, i deia això: “el meu primer albirament el va protagonitzar el Shèriff, posteriorment cantant de Dr. Calypso.

Sala Société, any del senyor 1988, si requereixen més detalls històrics. No recordo què sonava, però sí que en un moment donat l’esmentat Shèriff va començar a ballar d’una manera mai vista aquí, cul molt apretat, com si s’estigués cagant, inusual nivell de flotació balladora i genolls en perpètua flexió, traçant cercles al voltant de si mateix, girant també a estones sobre el seu propi eix. Al principi vaig creure que s'havia fet mal, o tenia artritis, o s'havia tornat boig de cop i volta, però al cap d'un parell de passos més va impactar en el meu cervell la incommensurable bellesa del que estava fent”.

Allà vaig veure per primera vegada el Shèriff, també el Luismi. Els dos fent una cosa important: ballar. Vint anys després, segueixen fent el mateix. Cantant i ballant, com a una cançó de Salomé. Cantant i ballant i estimant la celestial música negra que els va enamorar de nens. Aquell dia de 1988 jo li vaig copiar immediatament el ball, pas a pas, i vaig saber de manera instantània que acabava de topar amb una cosa capital, un coneixement brillant que atresoraria durant la resta de la meva vida. Avui, ja en el 2013, els he citat aquí per parlar del que sempre parlem aquí: d'il•luminacions, èpica, catarsi romàntiques, els nostres herois i discos meravellosos i de les coses que ens van fer. El Luismi es fabrica un liao. El Shèriff demana tres cerveses més. Ambdós tenen més cabells blancs, alguna arruga, però en general conserven intacte el posat jovenívol i rude boy de sempre. Conversem sobre 1991, any bèl•lic de la Ciutat Comtal, i ens fotem d'uns quants skins malvats d'aleshores. Rient i mirant-los, penso que Calypso sempre han estat aquí. He deixat de prestar atenció en moltes ocasions, però, sempre que he pensat en ells, seguien fent a la seva. Algú m'explicava que els havia vist a Figueres, Tarragona, l'extraradi, en una festa major, fent suar a la concurrència amb els seus sons sabrosons. Ho entenc bé. Quan va aparèixer “My avocado” el 1990, el vam dansar com si ens ho hagués lliurat Moisès, acabat de baixar del Sinaí. Com un regal diví, meravellós també per inesperat. Qui podria haver previst que d’aquí podia sortir alguna cosa així?



Connecto la gravadora, es materialitzen les primeres boires paranormals i els maons que ens envolten s'esfumen, com a La màquina del temps de H. G. Wells. Cal fer història, sempre cal fer història, resulta indispensable, és l’única manera. Parlem.

Porteu vint-i-cinc anys tocant, més de mitja vida. M’agradaria que m’expliquéssiu com vau començar. Sou fans que decideixen començar un grup, no músics. Primer va ser el fan.
SHÈRIFF: Nosaltres som melòmans els quals ens han interessat determinats estils, i que mai ens vam conformar amb els èxits de la ràdio. Això ens va portar, a gent molt diferent, a confluir en l’ska i el rock steady, la música jamaicana original dels seixanta. En aquella època hi havia un nou revival, el segon després de la 2-Tone, però era un ska molt accelerat i punk, molt popero i ràpid. En aquell moment no hi havia aquí la informació que hi ha ara. En certa manera era un descobriment, una novetat, i a nosaltres ens interessava plasmar el so amb un grup.

Sou molts, i veniu de llocs diferents. El Damned ve del hardcore, el Manyà de la psicodèlia, tu i el Luismi havíeu estat mods i escuteristes...
SH: Sí, però vam confluir a Gràcia, un barri que llavors tenia molt bullici, molt ambient. Això eren els vuitanta, era una efervescència de tot. Acabàvem de descobrir l’ska, que ens agradava a tots. Pensa que havien aparegut les primeres recopilacions de Trojan, abans no hi havia res. Però encara que vinguéssim d’ambients diferents a tots ens encantava el tema jamaicà.


Els vuitanta aquí són una mica com els seixanta anglesos. És on realment comença tot, perquè anàvem molt tard en quant a cultura juvenil.
SH: Efectivament. Abans de la nostra generació només sabia alguna cosa el que havia tingut la sort de viure a l’estranger i havia pillat mogudes a l’estranger.

La paraula “estranger” et marca com a fill d’una era. És una paraula que només dius si tens més de quaranta anys.
SH: [Riu] Era així. Anaves al guiri. El meu oncle havia viscut l’època hippy i controlava per això, per gent de la seva quinta que havia trobat a les Balears i que portaven discos. Però la resta de gent no s’assabentava de res.
LUISMI: I nosaltres, com deies, veníem del tema mod. Venint d’allà ja havies escoltat música jamaicana. Bé, més aviat 2-Tone i poca cosa més.
SH: També pillaves alguna cosa suelta a alguna recopilació. Però com que érem gent inquieta, anàvem descobrint missatges. Miraves els crèdits d’un disc de Madness i pensaves: Hòstia, una cançó de Prince Buster, qui deu ser? Bé, en realitat posava C. Campbell. I pensàvem: No és ningú del grup, qui és? I poc a poc anaves veient que era un tal Prince Buster, i que gairebé totes les cançons de tots els grups eren versions d’ell. Era un tema educatiu. Tu mateix vas aprenent la història. Com érem escuteristes i anàvem a trobades a Perpinyà, allà ens fèiem un fart de comprar discos.

En aquella època havies d’anar unint punts. No hi havia manual, encara.
SH: Vam tenir la sort de coincidir amb gent que ja tocava en bandes. Fer el botellón no s’estilava com ara. Si et trobaves amb els col•legues et foties a un bar si tenies peles, i si no compraves xibeques i anaves al local d’assaig d’algú a passar-ho bé.
L: El que fèiem sempre era anar a baretos cutres i portar la nostra cinta. Al Société, l’Andy Capp, al Bobbys a l’època mod, a La Benita...

Però tirem una mica més enrere: Quan us vau conèixer vosaltres dos? Feu-me un mapa dels vostres inicis adolescents.
L: El Shèriff i el Txarly Brown 1 s’havien conegut a l’institut Papasseit de la Ciutadella. Jo i el Shèriff vam acabar junts al Sagrada Família, on feien BUP i COU. El Shèriff, cap al 1982-83, encara era jevi. Jo vaig fer 3r de BUP i després vaig anar a l’institut que hi havia a La Pedrera, però al Sagrada Família havia conegut al Shèriff i els seus jevirutas. Jo ja estava al rotllo mod, des del 1981. Anava amb la penya del Liceu Francès, el Karim i el Ferran, i també amb els primers mods: Felipe, els Brighton 64, Navarro, Ringo... Els de la colla de mods del meu barri ens dèiem Los 7 Palmas, anàvem del rotllo Madness i 2-Tone total. Érem entre set i deu amics de l’Hospital de Sant Pau i el Baix Guinardó, i fèiem festes a un lloc que es deia Pabellón, a Mallorca amb passeig de Sant Joan. Ara ja no existeix. I ens acoblàvem a les festes mod del Bobbys o del Boira.

Tu i el Shèriff vau tenir la il•luminació escuterista al poc temps. En certa manera, a aquella mutació es deu la base de Calypso.
L: Sí, cap a 1985 vam començar a veure, a concentracions mods, que venien gavatxos i italians, gent de Marsella, Perpinyà i París, que havien canviat de imatge. Anaven amb bombers, pantalons militars, botes Martens, tupés, algun era psicobilly, un altre era mig mod. Vaig pensar: això em pega més. Els mods barcelonins d’aquella època eren una mica pijos, nosaltres érem molt més hooligans i de barri. Ens molava més la música negra. I la cervesa. Com que ja teníem motos, vam començar a treure tots els miralls, les cues de guineu, i vam retallar-les, tot això. I vam començar a escoltar més northern soul i música jamaicana.



L’extraradi i el Baix Llobregat tenen una importància capital al vostre període formatiu, si no m’equivoco. Jo us recordo de la vostra època a El Prat.
L: Quan vam començar a anar a El Prat, allò ens semblava el paradís. Els mods d’allà eren com nosaltres i a més hi havia moltes xurris, i a sobre eren del nostre rotllo! Al rotllo mod de Barcelona hi havia només dues noies, i estaven pillades [riu]. Així que vam començar a rular per Gavà, Sant Boi, Castefa... Anàvem a La Benita, que era una bodega on es feien campionats de dards (la jefa era campiona de Catalunya, em sembla), i allà posàvem cintes de Kent i fèiem festes. Anàvem també a la masia La Bunyola, a l’Artesà, al Cremallera. El primer concert de Dr. Calypso va ser a Sant Boi: el Reggae Sunboisplash. Ho vam fer a un lloc que havia estat una tenda d’articles de jardineria, nans i testos i tal, i després va ser un puticlub. Ens el va recomanar una penya de Sant Gervasi que es deien Los Farlopas. Directament. No sé si ells hi havien anat per follar o pillar. Era a la carretera entre Sant Boi i Santa Coloma de Cervelló, al costat de la Colònia Güell. Era abril del 1989.

I amb la resta de Calypso? Dèieu que coincidíeu a Gràcia, però com va ser?
L: Ens trobàvem a un lloc que es deia Aritjol, era un bar de klimbers, rotllo escalador hardcore/hippie/punkarra. Tots érem a l’atur i, com que no sabíem què collons fotre, acabàvem al local dels Acció Directa, al carrer Perill. Eren el Damned, Jorgito, Serra, Manyà, Raül, Oriol Flo. Després s’hi afegiria el Shèriff i, una mica més tard, jo. Alguns ja vivien a Gràcia (el Manyà i el Raül), alguns eren de La Sagrera, jo era del Baix Guinardó i el Jorgito era de la part alta.
SH: Fèiem quatre petas, quatre rises, i llavors les quatre cançons que ens agradaven. Tot va començar per passar l’estona. El Flo sabia tocar, el Manyà també. El Jorgito era el baix d’Skatalà i va agafar la trompeta, o sigui que començava des de zero. I jo i el Luismi com que sempre acabàvem ballant i cantant a La Benita...
L: Ell i jo érem els que acabàvem fotent crits a l’Andy Capp, i sempre ens havien de fer callar. Lo nostre comença amb els càntics de bar.

Heu comentat una mica la vostra passió iniciàtica per l’ska. Però hi havia alguna cosa d’abans?
L: Jo havia escoltat molta merda, però vaig tenir la sort que un amic meu, el seu pare, treballava a una discoteca de Lloret de Mar. I el tio, quan acabava l’estiu, portava discos del seu pare: tots els singles d’Animals, Yardbirds, Beatles, Rolling Stones... Per desgràcia també em vaig menjar King Crimson, Camel, Alan Parsons, Yes...
SH: Jo em vaig aficionar als Beatles, era molt fan. De fet, em diuen Shèriff perquè vaig anar a l’institut amb una armilla negra del meu avi (era el que en aquella època s’estilava) i un xapot gegant dels Beatles enganxat al pit. Tothom em va dir si anava de Shèriff. Vaig mamar Beatles, em molava tot el rotllo seixantes, d’aquí vaig passar al R&B, el soul, etc. També per via germans grans de col•legues escoltaves Bowie o Lou Reed.

Abans els grups eren molt joves, tothom semblava tenir disset anys. Jo recordo que l’home més vell de les festes a les quals anava quan en tenia disset devia tenir, què sé jo, vint-i-tres anys o així, màxim. Senzillament no coneixies gent vella o adults, a les escenes juvenils. Els tutors també eren nens, gairebé.
SH: No sé si això ha canviat tant. El que sí ha canviat és que tot arribava molt més tard, com dèiem. L’única solució si volies saber alguna cosa era la investigació personal, i la gent es bolcava completament en les coses que els interessaven. Ara, fa poc, han sortit llibres de fotos punks de l’època com Harto de todo i Que pagui Pujol! i flipes, perquè no hi havia roba, no hi havia res, tot t’ho havies de fer tu mateix. Ara, si t’interessa un estil, t’asseus davant de l’ordinador i en deu hores pots fer un màster sobre soul, sobre ska...
L: Jo anava a l’escola San Miguel, on anava gent que després seria mod, el Robert de Los Negativos, l’Àlex Maria, i aquests se n’anaven a Londres i portaven catàlegs de xapes, de cintes, de samarretes, singles dels Jam. Començaves per aquí.



L’Stephen Pastel, de The Pastels, ha traçat un cosa que anomena “la teoria del dònut”. Diu que molts nous fans avui coneixen discos raríssims de la perifèria dels gèneres, però al cor (del dònut) hi ha un buit total. No voldria sonar ranci, però penso que és una mica així.
SH: És una cosa una mica esnob, sí. La gent coneix coses raríssimes però no han escoltat mai els Upsetters, s’han saltat aquest pas.
L: Ho fan per fer-se els interessants. Però al mateix temps també està bé que la gent busqui coses rares i les doni a conèixer.

Llavors, des que vau començar a trobar-vos fins que vau poder tocar en directe, quant de temps va passar?
SH: Vam anar fent versions i birres, fins que un dia, sense adonar-te’n, comences a treure un tema, i després un altre. I li fots lletra i dius: collons, que guapo. El secret del nostre èxit, entre cometes, és que en aquella època ningú muntava una banda tan gran. Era rock-and-roll, quatre o cinc tios, com a molt una trompeta. Però no existia el concepte de muntar una orquestra. I, és clar, com que volíem reflectir fidelment aquest so jamaicà dels seixanta, anàvem reclutant a gent.

Hauríeu d’escriure un manual didàctic, i ho dic seriosament: Com Muntar una Orquestra Sense No Tenir-ne Ni Idea.
SH: Has de tenir les ganes i t’ho has de creure. Ningú pensava que això funcionaria. Fins que et truquen un dia d’un casal de barri o unes festes alternatives i t’animes. I veus que la gent respon.
L: O t’ho muntes tot tu mateix. A la festa que et deia de Sant Boi ho vam fer tot nosaltres. Llogar la sala, portar tot l’equip, portar la barra... Allò va ser un exitàs.
SH: Fins llavors havíem organitzat festes, però de punxar soul i ja està.

La música que feu és instantàniament atractiva. És impossible que no t’agradi, que no et faci ballar. És com la Motown: fa moure a tothom.
SH: Nosaltres també hi vam afegir la vessant més caribenya, més antillana. Intentar fer calypso, soca, coses que ningú tocava. I això ens encantava i a la gent li va entrar molt bé.

La gent que va compartir “escena” amb vosaltres als inicis, com per exemple els grups que apareixien a aquell Latin Ska Fiesta Vol.1, eren molt inferiors a Calypso, en la meva opinió. Musicalment i conceptualment. Los Escarabajos i “Si los chinos bailaran ska / el mundo se resquebrajaría”, tot allò.

SH: Home, nosaltres també teníem gent com el Manyà, que pot tocar qualsevol estil i de seguida pilla qualsevol gènere. El tun-tun-tun-tun del rock steady el sabia fer perfectament, i la resta de bandes estaven encara allà amb el seu nyaca-nyaca skatalític. No hem volgut ser puristes i calcar allò, tampoc. És una visió discutible, això de copiar exactament una cosa.
L: Sí que eren bastant puristes, eh?
SH: Intentàvem transmetre el que ens agradava, però didàcticament, no amb purisme. Ei, que això no es balla fent pogo, es balla així. Era educatiu. Mai hem volgut replicar el patró exactament. Som catalans i blanquets. Mai seràs el negre del gueto.

Una part genial de la vostra música —encara que també es podria aplicar als gèneres ballables en general— és que no cal que siguis un entès en el tema. Arribes, balles, sues, saltes, et morreges, fora.
SH: Aquest és el punt d’inflexió. Al principi et vénen a veure col•legues i gent propera: modillos, rude boys, skins... Però vam passar aquests límits, i va començar a venir a veure’ns tocar qualsevol tipus de gent. Jo sempre dic que som com els “Juegos Educativos: de 8 a 88 años”. La posada en escena de deu tios fent el pelleringa ja és atractiva, i si a sobre la música és festiva i alegre...

Jo sempre us visualitzo a pobles. A l’Empordà. A l’Escala, en festa major, al costat del mar, fent ballar a tot Déu, iaies incloses.
SH: Ja estaria bé, estar sempre així [riu]. Hem tocat a pobles i pobles i repobles. Hem voltat molt.
L: Hem fet mil cops tota la geografia catalana. I hem educat una generació. Sempre diem que anàvem a tocar a algun poble del Canigó i hi havia l’orquestra i el grup de rocanrolete. Hi tornaves l’any següent i ja hi havia un grup d’ska o un de reggae.

Sou un grup de festa major, en el millor sentit de la paraula.
SH: Aquesta és la idea. Transmetre festa. A mi la gent em fa molt catxondeig que si el meneíto i que tal. Però, apart que sempre m’ha agradat ballar, ho he tingut clar des del primer dia: jo no puc sortir aquí a fer rotllo Albert Pla, palplantat com un estaquirot, jo he de transmetre això. Estàs fent un espectacle; la música la fas al local. Així que m’hi foto: al baile. És important que ens ho passem bé nosaltres. Encara tenim aquest esperit de “Qué buenos son los Dr. Calypso que nos llevan de excursión”. Que amb cinquanta tacos pugem a la furgoneta com els nens del col•legi que van de colònies...
L: La clau d’això és que el 80% siguem els membres originals.



Això es veu clar des de fora: que sou, abans que res, una colla d’amics. I, a més, que sou una colla de gent normal, cosa que sempre reitereu a les entrevistes.
SH: Sí, és una sort. Bé, potser va per caràcters, però mai hem anat de divos. Quan acabàvem de fer un concert que t’hi cagues a la Catedral, per exemple, ens n’anàvem al bar de sempre amb els col•legues de sempre. No acabàvem al Up & Down fent el pijo. Però la humilitat també pot ser contraproduent. De vegades ens en podríem haver aprofitat més, pel benefici de tota la banda. Però si ets de barri, ets de barri. Què vols fer?
L: Tampoc ha existit mai un líder. Mai ningú ha marcat per on havíem d’anar, i a qui es podia acomiadar, i tu i tu fora.

No teniu un Kevin Rowland de Dexys, algú que fot fora a mig grup perquè no encaixa en la “visió”.
S: No, mai. I si hi ha problemes es parlen i es voten. Té el mateix vot l’últim que entra a la banda que el que porta vint-i-cinc anys.

Però la democràcia als grups pot ser perillosíssima. Reunions de sis hores estil 15M per decidir de què son els entrepans per la furgo.
S: A nosaltres ens ha funcionat. Ningú és més que un altre. El grup no és una idea del Luismi i meva, i després vam buscar uns músics que la posessin en pràctica. Després decidiríem. Però això és una trobada de gent afí, i tots comptem igual. De vegades sí que s’allarguen les reunions, però és divertit. També tenim molt clar el que podem fer i el que no. A tots ens agradaria tocar a NY, però fem comptes, deduïm el que ens gastaríem en bitllets i tal, i després comencem a pensar que hem de pagar el lloguer cert dia, i veiem que és inviable. Toquem de peus a terra.

Mai heu viscut tots a la vegada de Calypso. Tots o gairebé tots ho heu simultaniejat com podíeu amb feines “normals” per menjar.
SH: Tot depèn de com pretens viure. Jo algun any he viscut únicament de Calypso, però amb austeritat [riu]. Mentre tingui pel lloguer i per halar, ja tiro; no me n’aniré de vacances a Cancún ni em compraré un Ferrari. Fins el 1995 i 1998 sí que ens trèiem un sou, i vivíem bé.
L: Els catxés eren potents, i tocàvem cada cap de setmana. Et pagaven el dormir, el sopar... Això s’ha acabat. El dormir te’l pagues tu. I com que al final no dormim, doncs fiesta i p’abajo. La fiesta a la furgoneta [riu].
SH: Pensa que som tants que ja hem de fer servir dues furgonetes. Gasolina, peatge... Tot va pujant. I tan aviat la cosa va més retallada, ja no pots. És a dir, si vols que et surti alguna cosa digna. Tocar, podries tocar cada dia si volguessis. Però fer-ho per 40 euros ja no ens surt a compte.

Heu portat des del principi una visió política clara. És una cosa que és indivisible de Dr. Calypso. El concepte esquerranós i antifeixista.
SH: Des del principi ja tocàvem a rotllos de col•lectius d’esquerres o de barri. Som gent de barri. No ens hem volgut definir políticament; alguns membres del grup son més anarquistes, altres més comunistes, l’Iñaki es “más de centro”, que diu ell [riu]. Però és molt basc [riu]. Hi ha grups que sí s’etiqueten, nosaltres no, però som antifeixistes i antiracistes, claríssim.
L: És absurd tocar reggae o música negra i no ser-ho.
SH: Altres grups són panfletos. Aquest és contra això, i aquest altre és contra allò. Crec que no cal, especialment perquè aquestes coses ja es veuen en el comportament del grup i a on toques i amb qui. Pots fer comentari social tocant un tema, com fem nosaltres a “Poleman” o “Sense sostre”, sense acabar en el panfleto. Però també hem tocat per ajuntaments cobrant i no hem volgut mirar quin era el partit que ens pagava. I després també hem tocat per causes, i a Euskadi sempre hem fet concerts amb abertzales. Malgrat això, no fem bandera de ser un grup independentista.




Però sempre us acullen a trobades independentistes. No sé si tots els membres de la banda tireu cap a aquella banda. Sou uns eterns participants de l’Acampada Jove que organitza ERC, per exemple.

SH: Sí, però estem més a l’esquerra d’Esquerra. A nivell particular, jo porto molts anys parlant d’això. Ara hi ha efervescència per la crisi, i s’agreuja perquè la gent veu que no la tracten com a la resta de l’Estat, i es pregunta per què ha de continuar formant-hi part. Però jo ho miro des del punt de vista cultural, pels atacs a la llengua i al sistema educatiu, ho trobo increïble. El tema econòmic em comença a ser igual: prefereixo ser pobre i miserable i que em respectin.
L: Jo, independència amb qui mana ara, no la vull. S’ha de matisar ben bé quin tipus de país volem.
SH: Si hem de fer un país, fem-lo nou. Si es fa una constitució, per qui es fa: pels bancs o per la gent? Es fa pel capital o un estatut social? Ens cal un exèrcit o no?

A més que el nostre és un país fet de fills d’immigrants. Aquesta no és la Catalunya de fa un segle. L’Antonio Baños diu que ell és el típic català: amb quatre avis de fora.

L: Com jo. Jo sóc segona generació.
SH: El Mediterrani és un lloc de barreja cultural, i Catalunya sempre ha estat un país d’acollida.

Hi ha algun grup amb qui us agrada coincidir, que veieu en la vostra onda? L’altre dia vaig veure el concert de les festes de Roses i posava: Dr. Calypso i Mojinos Escozíos. Imagino que això no és el cartell ideal per vosaltres.
SH: Abans, quan existien Malarians, els Potato de Vitòria i tots aquells, on tocaven més era a Catalunya. I era perquè a la resta de l’Estat no els fotien ni cas. Aquest estil de música l’hem tocat a Galícia, Euskadi, Granada i Madrid, però la resta d’Espanya com si no existís. Si te’n vas a Castella-la Manxa, mucho rock-and-roll, però no els parlis d’ska i reggae. No existeix aquest tipus de cultura.

Jo creia que no viatjàveu per Espanya per temes pressupostaris. No havia caigut que era per falta d’interès del públic.
SH: A les festes majors d’un poble castellà, el patronat de festes trucarà als representants disponibles d’Operación Triunfo, a la Lolita i fins i tot al Raphael.
L: Cuidao amb el Raphael, eh? [Riu.]
SH: I a sobre cantem en català.
L: A Cuenca ens van cridar “No cantéis en catalán” i estàvem cantant en anglès [riuen]. I al Miqui Puig també el van deixar verd, i això que cantava en castellà. Això va ser a Iniesta, a la plaça de toros.
SH: El nostre bateria, que és brasiler, ens explica que va viure molts anys a Madrid, tocant amb grups de batucada, de salsa... I al•lucinava. Acabava de fer un bolo acollonant, al final de l’última descàrrega, pam-patum-pam, percussió al màxim, i en acabar la gent se n’anava com si haguessin estat al cine. Ni aplaudir ni hòsties.
L: El rotllo jamaicà és a llevant. Catalunya i País Valencià, i punt.
SH: A Catalunya hi ha hagut molta tradició d’orquestres. Ho he parlat molt amb la meva mare, i abans ho havia parlat amb el meu avi. Aquí la música de ball, des de Xavier Cugat a l’Edmundo Ros, sempre ha entrat molt bé. Hi ha una tradició pel ball. La gent anava a La Cibeles a ballar txa-txa-txa, ritmes caribenys...

M’agrada analitzar-vos com a part d’una tradició molt més àmplia que la de l’ska europeu, que és la de la música d’orquestra, la big band de tota la vida.
L. Aquí hi havia una tradició de cabarets que t’hi cagues.
SH: Aquí, al Paral•lel, era l’únic lloc d’Europa on es veien nus integrals. Ni Berlin ni París ni res. Aquí hem tingut una mentalitat molt oberta.



M’emprenya que aquesta mentalitat tan oberta hagi quedat reduïda a uns certs aspectes de folklore rural que fan una cultura catalana homogènia i fictícia. A mi m’agrada la Catalunya on també hi havia music-halls i sarsuela i toros. El meu avi era molt catalanista i només escoltava sarsuela, que l’emocionava, i llegia Jardiel Poncela i La Codorniz. Aquestes coses no eren conceptes oposats, llavors.
SH: Hem sigut sempre gent oberta, està clar. Aquí hi ha cabut de tot.
L: Tenim mar, toquem a Europa... I aquí els toros eren lo más, és veritat. Tres places en una ciutat, no et dic més.

Sou un grup històricament lent gravant. Jo diria que us acosteu a algun tipus de record mundial: 5 elapés en 25 anys.
SH: Som un grup de directe. Ens agradaria gravar en directe i avall.
L: Això no és excusa.
SH: Però no és el mateix viure de la música que treballar vuit hores, arribar a casa i fotre’t a fer lletres, a composar, anar al local, la meitat tenim criatures... Com no és el mateix tenir vint anys que tenir-ne quaranta-cinc.

Noteu nous dolors als vostres cansats ossos?
SH: Estem vellets, això segur. Però a l’escenari som uns xavals [riu]. Jo, aquest estiu, l’he passat de concerts i a l’endemà anant a pencar a una cuina. Sense dormir, gairebé.
L. Tot depèn del post-bolo. Si et portes bé, com si no hagués passat res.

Us veieu com els jazzmen, fent això tota la vida? Fins als vuitanta, estil Mose Allison o Sonny Rollins.
SH: Si ens ho passem bé i en tenim ganes, jo tiro endavant.
L: Jo no m’hi veig, fent bots d’aquí deu anys.
SH: Jo sí. Sóc un llangardaix del rock-and-roll. Sense samarreta, i tot arrugat [riu]. Com l’Iggy Pop. Mentre tingui forces, tot el que pugui. Quan vegi que no puc més, que estic fart de furgoneta i d’anar amunt i avall, plego.

Quin canvi veieu des que éreu joves fins ara? Us ha variat la visió? Heu madurat?
SH: Gens [riu]. Què dius. Som vells, però res més. La furgoneta sembla d’un col•legi, ja t’ho deia.
L: Pregunta al road manager, si hem madurat.
SH: Lo maco és que hi hagi l’esperit festiu i lúdic. Que no sigui com aquells grups on dos no es parlen, tres no en tenen ganes, un altre està dormint a la furgoneta... Ens en fotem molt entre nosaltres. Després de 25 anys, jo he dormit més amb aquest [senyala al Luismi] que amb la meva dona, pràcticament [riu]. I dones n’he tingut un parell o tres, però, amb ell, fa 25 anys que hi estic, m’entens? Ens coneixem tant que, per començar, tenim un so completament compacte. I propi. Un so definit. En això sí que hem madurat. Som una màquina engreixada. El dream team de l’ska. És broma.



Però un grup com vosaltres ha de tenir molta disciplina, si no se’n va tot a fer punyetes.
SH: Sí, però s’ha de comprendre que quan un té feina, a l’altre li ha sortit un bolo amb un altre grup perquè s’ha de guanyar la vida, l’altre té una criatura malalta... Intentem consensuar, setmana a setmana. Però intentem assajar un cop per setmana. De vegades quedem les veus per un cantó, els vents per un altre. Si fóssim uns Masters del Universo quedaríem cada dos mesos amb partitures i pum-pum-pum. Ja està. Però no ho som, i hem d’anar matxacant. I no pots perdre el contacte. He vist bandes que tocaven i feia tres mesos que no s’havien vist. Per molt bé que toquis ja no hi ha aquell feeling de tocar amb algú amb qui t’has vist, que saps que ha tingut bronca al curro... Encara que assagis una horeta i xerris dos, has mantingut el vincle.

Mai us heu enganxat a la tendència musical majoritària de cada moment a Catalunya. A l’època del rock català, no hi teniu res a veure. Després de vint anys, arriba el folk-pop amb ukelele i seguiu sent els rarets.
S: El Manyà deia que Dr. Calypso anem per l’autopista, pel carril de la dreta, anar fent. De cop ens passa el rock català per l’esquerra, fiuuuuuu!, però després, PAM!, se la fot a la corba. Més enllà ens avança el mestizaje, però, PAM!, també se l’ha fotut. I nosaltres hem anat tirant, sense desviar-nos ni apuntar-nos a modes.
L: Som el grup més anàrquic que ha existit a l’escena musical d’aquest país.

Però tots els grups tenen tensions internes. Segur que també deveu haver estat a punt d’acabar a bufetades algun cop.

S: Hi ha moments en què estàs menys motivat o deprimit. Però sempre surten concerts, així que existeix un motiu per tirar endavant. Hi ha gent que tira més del carro que altres.
L: Jo he tingut conats de dir: Passo.
S: Hi ha d’haver algú que tingui la voluntat de continuar.
Porteu més anys tocant que vivint sense tocar.
S: És la meva vida. Més que qualsevol altra cosa. És el que sempre he fet.

1 Reputat agitador barceloní, col•leccionista de rumba, DJ, ex-acid jazzer, dissenyador i rude boy original als inicis de l‘ska comtal.




Sempre Endavant, el cinquè disc de Dr.Calypso s'ha publicat aquest 2013 per Propaganda Pel Fet


Il·lustració de portada: Carlos Leoz
Fotografies: Lluís Huedo
Text: Kiko Amat
Correcció: Joanaina Font

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bona l'entrevista, felicitats!

Anònim ha dit...

busquen, busquen...