18 d’oct. 2013

BALLAR ÉS MERDA (per TOMÀS FUENTES)


Fa anys estava dinant al bar d’un polígon industrial i tenien posat a la tele el programa Fama, a bailar!. Allà, una colla de pobres imbècils es movia com si els haguessin introduït via rectal una anguila elèctrica. Sonava qualsevol cançó amb un vocoder tan exagerat que la pròpia Cher hauria esclatat a riure, si encara pogués expressar emocions.

Un cop acabat aquell despropòsit, els jutges van valorar l’exhibició al Jonathan o al Kevin de torn. “Nos ha encantado”, van dir. “Nos has hecho sentir cosas” (així, en general, “cosas”). “Sin embargo, te tenemos que nominar porque te ha faltado explosión. Tendrás que trabajar en ello esta semana”. El Jonathan o el Kevin acceptava la crítica, tot moix, afirmant amb el cap, com volent dir “Sí, ho sé. La puta explosió, sempre m’ha costat”.

Com qualsevol cosa que no se’m dóna bé (els esports, el sexe), odio la dansa, i la gent que balla. Independentment de si ho fan bé o malament. Tant és si va a classes de balls de saló (per algun motiu clínic que desconec) com si ho fa al ritme del "Danza Kuduro", a una discoteca. Però el que vaig veure a Fama, a bailar! em va semblar excessiu. Com collons es pot valorar l’explosió en un context acadèmic, fora de les escoles de yihadistes?



Digueu-li com vulgueu: explosió, duende, flow, o els meus collons morenos. Aquests conceptes s’han inventat per maquillar una cosa tan simple i tan mal vista com dir “m’agrada” o “no m’agrada”, sense justificar-te. Això no passa en altres camps, com per exemple la medicina. No sentireu mai el tribunal d’una tesi doctoral dient: “Senyor Peláez, és impressionant que hagi descobert el supositori que cura la sida, però no el podem aprovar, perquè li falta duende”. Al món de la ciència no es valora altra cosa que els resultats. El senyor Peláez què volia fer? Curar la sida. Ho ha fet. Enhorabona, senyor Peláez: té el nostre reconeixement i ja està preparat per emigrar del país i treballar allà on se’l valori. El problema que tinc amb la gent que balla és que no sé què volen dir-me, no sé quin és l’objectiu final d’allò que fan.

De totes les grans disciplines artístiques (i no sóc expert en cap d’elles), la dansa és l’única que no expressa sentiments o idees que es podrien explicar millor amb paraules. He vist pel·lícules merdoses que, tot i així, expressen una idea més o menys clara: el valor de la lleialtat i la família, a El Padrino III; la importància de tenir un pare amb talent i diners, a qualsevol de Sofia Coppola; o el drama que, per molt guapo que siguis, si ets pobre només pots aspirar a follar-te una gorda, a Titanic. He vist escultures de Lorenzo Quinn que expressaven d’una manera més o menys encertada la fragilitat humana. Però quan algú després de fer una tombarella, un mortal cap enrere i una croqueta camuflada en acrobàcia postmoderna, diu “Amb aquest ball vull expressar la solitud de l’home enmig d’una societat cada cop més capitalista” només puc pensar en donar-li un cop de cap a la boca i fugir corrents d’allà (perquè, òbviament, qualsevol ballarí –o ballarina– està més fibrat que jo).

De fet, sí que se m’acut una (i només una) cosa que expressa el ball. “Vull follar” (és el cas del 95% dels diferents tipus de balls) i, per tant, el seu oposat, “estic mort per dins i ni tan sols el sexe em motiva” (format exclusivament pels balls regionals).





Dins del primer grup, immensament ampli, hi ha petites variants. Però no deixen de ser simples matisos del mateix missatge: el sexe. Qui balla reggeaton, vol follar salvatgement, amb una persona que bàsicament sigui molt porca. El tango, per exemple, és exactament igual, però amb una pàtina de dignitat i pretesa elegància. El ballet és el desig de fer l’amor amb un home que t’estimi i et faci mimitos, si ets una dona, i exactament el mateix, si ets un home.

Al tanto: no ho trobo malament. És un argument molt vàlid, però que no hi vulguin posar un embolcall artístic. És sexe, amics. Ho portem als gens. A tothom ens agrada, tret de les bibliotecàries. No cal donar una falsa profunditat a una cosa que, com a animals que som, se’ns pressuposa. Perquè si "La Lambada", com a ball que és, es considera art, cada cop que em toco també. I creieu-me: seria un artista molt prolífic. I quina manera més efectiva que expressar la solitud de l’home enmig d’una societat cada cop més capitalista?

Us posaré un exemple. Fa poc vaig haver de fer una entrevista a una ballarina de pole dance. El que de tota la vida s’ha anomenat stripper. Però ara, aquestes senyores que es dedicaven a escalfar el personal (i ho dic des del reconeixement i l’admiració), han volgut desmarcar-se dels clubs de carretera. Amb els diners que els han ficat a les calces hordes de divorciats, solters lletjos i informàtics, s’han comprat un local, han canviat el nom al seu ofici i n'han exclòs els pajilleros, motor econòmic de la seva nova activitat professional.

Tampoc vull treure-li mèrit a la gent que balla. És impressionant veure un ballarí flamenc fer un zapateao. Els primers 45 segons. Després, passa de ser espectacular a “ahà, sap moure els peus ràpid”. Però a part del factor “jo no seria capaç de fer-ho” no li trobo cap altra virtut. La majoria dels balls tenen una tècnica bastant tancada, no són més que uns passos que has de saber de memòria i fer-los amb més o menys gràcia. Però no deixa de ser el mateix mèrit que reconec a algú que sap moure les orelles, o que sap fer anar l’Excel.

Al final, el lloc més clar on es veu que la dansa no és art és a les bodes. Jo no vull que, després de les copes, el DJ posi temes de Portishead o de Sigur Ros. Jo vull que posi Bisbal, o Raffaella Carrá o el "Sarandonga" de Lolita. Què passa quan un fa una "bisbivuelta" en mig d’una boda? No t’aplaudeixen, ni et diuen: “Bien, pero te falta explosión”. La gent riu. Perquè, amics, quan no hi ha ningú que intenti justificar que moure el cos seguint uns determinats patrons és art, quan l’alcohol et desinhibeix i deixes de voler aparentar, el ball només serveix per "fer unes risses". Que no és poc. Però també fa riure una ventositat, i no ho consideraríeu mai comèdia o art, tret que tinguis una comparsa de xirigotes.

Per tant, quedeu-vos amb aquest concepte: ballar és els pets de l’art.

Chim-pún.

Tomàs Fuentes (guionista de comèdia, protagonista d'una vida dramàtica).
@cap0


Fotografia de portada: Eduard j. Montoya
Text: Tomàs Fuentes
Correcció: Montse V.

16 comentaris:

Marina ha dit...

Molt gran el text Tomàs! Feia temps que no llegia el concepte de "bisbivuelta"! He de tornar a anar de bodes aviat, o balls d'exalumnes, o reunions socials o familiars de l'estil.

Anònim ha dit...

Quina llufa literària, tu!

Marc ha dit...

Bona tarda,

Aquest article fa molta pudor a trauma personal. Jo no he ballat mai, però l'esport m'ha ensneyat que certes valoracions sobre el domini que una persona té sobre el seu propi cos, poden ser molt precises encara que no es practiqui la disciplina concreta del que estàs valorant. Em sembla que qui ha entrenat amb suficient consciència la velocitat, pot saber si un jugador de futbol és ràpid, o si un boxejador ho és.

En referència a l'article, 'explosió' entesa com explosivitat, doncs és una qualitat entrenable i perfectament detectable en un ull que sap del que es tracta, i a la dansa és un criteri vàlid per jutjar segons l'estil. Aquests conceptes, no s'han inventat per adornar un 'm'agrada/no m'agrada' sinò que són objectivables fins un grau bastant consensuat, igual que el ritme d'un text (suposo que vosté al ser guionista, podrà entendre la comparació). Quan un ballarí és explosiu es veu, i si ens posem científics, com a vosté li sembla agradar, doncs es podrien fer proves de a veure quin ballarí pot reclutar més fibres musculars en el menor temps possible.

Per altra part, trobo bastant penòs jutjar una disciplina artística amb segles de tradició a través d'un reality show com 'Fama'. Fal·làcies barates per provocar i quedar com un intel·lectual que separa el que és art i el que no (segur que el que fa vosté, sí que ho és, oi?). Si ens posem rigorosos, anem a parlar de la dansa en majúscules, no d'un programa de televisió que vol imitar Gran Hermano.

A pocs espectacles ha assistit vosté com per afirmar amb tanta rotunditat que la dansa no pot expressar emocions millor que les paraules. Això no té cap mena de sentit i qualsevol que es fiqui a investigar sobre el llenguatge no verbal podrà llençar aquesta tesi a les escombraries. El cos "expressa" continuament i en la dansa s'hi posen en joc sentiments corporalitzats. Ara, si només ens volem fixar en el que fa Miley Cirus per jutjar la dansa com a art, em sembla que no és massa professional, i menys per dir que la dansa és el pet de l'art.

Però en fi, suposo que amb aquest pseudointent de desprestigi vosté intenta justificar i protegir el "veritable" art (que suposo que deu ser el seu de guionisme). Perquè tothom sap que les disciplines del cos són inferiors...

Salutacions

Tomàs ha dit...

Ei, Marc!

Gràcies per prendre't la molèstia d'argumentar el teu punt de vista.

Evidentment, jo no he ballat mai. Tampoc sóc músic, ni faig escultures ni tinc traça pintant. Però crec que l'analogia amb l'esport no és el mateix cas. Tampoc practico cap esport, però sé que Usaín Bolt corre ràpid. Hi ha un punt d'objectivitat, que és el cronòmetre. Evidentment, el domini que algú tingui sobre el seu propi cos és quelcom molt precís. No li trec mèrit a algú que pot fer un mortal, o obrir-se de cames, o saber seguir una sardana. Simplement, a mi no em transmet res. Fixa't, fins i tot, que la dansa és l'únic art que, en el 99% dels casos, ha d'anar acompanyat d'un altre art, com és la música. Potser la dansa, en alguns casos, pot arribar a reforçar el missatge, les emocions o la visió del món que transmet la música. Però crec sincerament que poc més.

Quant al terme "explosió", no em refereixo a alguna cosa física, sinò a quelcom més intangible. El que els amants del flamenc anomenen "duende". El que reivindico amb això és el dret a dir "m'agrada, o no" o "m'emociona, o no". Hi ha cançons tècnicament perfectes que a mi no m'agraden, no em diuen res. I no he d'inventar-me un terme per justificar-me.

El tema que hagi triat Fama com a punt de partida és casi anecdòtic. No ho faig per separar el que és art i el que no, ni per quedar com un intel·lectual. En canvi, el terme "dansa en majúscules" sí que em sembla que té aquesta intenció.

Per últim, sincerament, mai he considerat la meva feina com a art, ni, a aquestes alçades, crec que ho arribi a considerar mai. De fet, i no vull entrar en drames personals, acostumo a irritar-me amb els guionistes ploramiques que es pensen que fan art, i contínuament els estan tallant les ales. Però això és un altre tema.

Per cert: utilitzar l'expressió "la dansa és el pet de l'art" pretenia (fallidament, suposo) orientar sobre la serietat amb la que s'hauria de prendre aquest article.

Gràcies de nou per la molèstia. Una abraçada!

Nataliya Kolesova ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
El Samurái Entiende ha dit...

Yo creo que el Marc lo ha petado.

Su comentario? Su comentario no está mal.

en Xavi ha dit...

A mi magradat molt el text, però només començar ja he pensat... -uy, el ballarins se't tiraran al coll.
Però en fi...
Si de fet la majoria de vegades és millor tirar-se pets, que no pas l'art

JG ha dit...

Fan de la gent que es pren seriosament un text d'humor. Encara estem així? De debò?

Anònim ha dit...

Què passi el seguent candidat del concurs "Jo vull ser Valero Sanmartí"...

Anònim ha dit...

En Valero Sanmartí somia cada nit amb tenir el currículum del Tomàs Fuentes, però sí, deu ser un aspirant, no et fot.

Anònim ha dit...

Com tu vulguis, tant em fot. La quéstió és perquè aquest gamberrisme de parvulari és hegemònic i fa tanta grácia al personal.

Anònim ha dit...

Com trobo a faltar pajas mentales, aix...

Anònim ha dit...

Aquest comentari fa més gràcia que tot el text sencer...
"En Valero Sanmartí somia cada nit amb tenir el currículum del Tomàs Fuentes, però sí, deu ser un aspirant, no et fot."
L'ha escrit el tal manel fuentes, també?

Anònim ha dit...

Fer monòlegs pel Buenafuente és caca.

Anònim ha dit...

ballar swing provoca càncer

Anònim ha dit...

Una gorda?? No calia