29 d’oct. 2013

ANEM DE FESTA AMB MORTS

   

Els Surfing Sirles
Música de Consum
Any: 2013
Discogràfica: Bankrobber

“Estem gravant cançons noves. Moltes van sobre l’amor” em va dir el Martí, il·lusionat, fa prop d’un any, quan s’estava gestant el seu nou disc.

“Però si les cançons dels Sirles ja van sobre l’amor”, vaig pensar. Evidentment, no sobre l’amor romàntic, de parella (que també, ocasionalment). Però sí sobre l’exaltació ("On no hi ha sang", "El ie-ié de l’alquimista"), la devoció ("Pubilla") o fins i tot la il·luminació mística ("Cap al sol", "A la Fageda"), que són algunes de les formes que pren l’amor. Volia dir això que, al disc nou, els Sirles es posarien a cantar sobre fer manetes després de l’insti i de promeses eternes a la llum de la lluna? Una pista: NI DE CONYA.


M’arriba el disc i el títol és Música de consum. A la portada, una foto en blanc i negre de l’enterrament de Durruti. No anem bé. A més, el trident amb el qual arranca, “Festa amb morts”, “Cançó funeral” i “Àngel”, sembla que es preocupi més aviat poc per l’amor. Glups! La primera, un punk-rock espatarrant, sense massa concessions, amb un riff de guitarra rondinaire i un final per ser cantat engolant la veu com un cantant d’oi! i aixecant tres cops el puny, escup sobre el món dels vius. Molt millor sortir de festa amb morts, clar, perquè “tot en ells és perfecció, la seva actitud irreprotxable, no canviaran d’opinió, són del tot insubornables”.

“Cançó Funeral” comença com una elegia folk, nua, amb repics de caixa, maraques, i les veus del Martí i el Guille cantant en un falset desesperançat per a un mort a l’enterrament del qual ningú ha assistit. A mesura que avança s’hi afegeixen teclats, guitarres i fins i tot una castanyola (cortesia d’en Mau Boada, col·laborador reincident al disc), que enlairen la cançó cap a la psicodèlia. L’últim tram de la cançó, més robust, amb guitarra i bateria musculoses, explica com el cadàver, animat per la tonada, es suma al cant “que vol fer més dolç l’infern”.

A “Àngel” ens tornem a trobar amb difunts. La cançó parla d’un company escolar del Guille, al qual retrobà anys desprès a les pàgines d’un diari on s’explicava que el nano havia mort la caixera d’un forn de pa durant un atracament. Tot i la melodia pop, musicalment “Àngel” no s’allunya de les coordenades estilístiques per on s’acostumen a moure els Sirles: punk, garatge i psicodèlia. La citada “Festa amb morts” o les fantàstiques “La gent i jo” i “Centre del món” (a pesar del seu batec postpunk) tampoc se’n separen massa. Ni “Samarretes”, amb un aire saltimbanqui que recorda a “Tòniques i Calendaris” de l’anterior Romaní, Semen i Sang.

Però l’inici de “Cançó Funeral” ja ens avisa dels nous registres i estils que exploren els Sirles a Música de Consum, enregistrat a Calacari (Montseny) i Ca l’Eril (Guissona). A “Merda Alemanya” es casquen un krautrock de més de deu minuts. “El fons de la qüestió” arranca amb una mena de jazz amb ferum a nicotina i acaba amb coros improvisats manllevats del reggaeton. I a la campestre “Minifalda rural” rasquen una guitarra acústica que els fa sonar com una versió fosca dels Incredible String Band o el Pau Riba de Jo, la donya i el gripau.

“Oda”, que ja vam poder escoltar gràcies a la Fundación Robo, és la seva primera cançó política amb noms i cognoms. S’assenyala amb el dit a Bárcenas, Oriol Pujol o l’Alicia Sánchez-Camacho. Però subratllo això de “noms i cognoms”, perquè els Sirles sempre n’han fet, de política. Atacant els valors i els símbols de l’escleròtic catalanisme oficial, reivindicant el llegat de figures oblidades o esbiaixades amb certes lectures polititzades, o criticant el model urbà (però també vital) de Barcelona a cançons com “Han atropellat el gat”. Una altra cosa és que la seva hagi estat habitualment una lluita celebratòria, allunyada dels cànons encabronats del punk tradicional.



A Música de consum, però, s’han separat un pèl d’aquest anterior enfocament. A “Festa amb morts” s'abandona el món dels vius pel dels difunts. A “Centre del món” es parla dels bars com un temple-refugi a raser de l’exterior. “La gent i jo” és una oda sociofòbica a l’aïllament. “El fons de la qüestió” gira al voltant de la manca de comprensió entre la gent. A més, tenim aquells morts, tots aquells morts. Els de “Cançó Funeral”, els de “Festa amb morts” o els de “Minifalda rural”, on el protagonista es suïcida amb un trepant per alliberar la seva veueta interior, que ja no està enamorada d’ella i vol marxar amb una mestressa. I ara em permetreu tirar-me a la piscina, però fins i tot “Samarretes” versa sobre la mort de la identitat quan les samarretes gastades que guarden mil records són reduïdes a draps.

La mort no és un tema alié a la seva discografia, sobretot al seu primer disc, LP. Hi apareix com a metàfora de la societat de consum a la invasió zombie de "Neverland". Però també hi és present a "Lo xicotet bandoler" i "Han atropellat el gat". L'anestesiat protagonista de la primera cançó mata la seva esposa i s'aboca a una vida de bandoler. El de la segona és un ionqui el mode de vida del qual es contraposa a l'hedonisme de postal de la Barcelona moderna. Tots dos assumeixen el perill i l'exclusió social com l'únic camí cap a una vitalitat plena. Tots dos acaben dinyant-la. La reflexió sobre la mort sempre es troba vinculada a consideracions polítiques, però a "Música de consum" es tracta de forma més íntima.

I llavors em pregunto: “Per ser un disc sobre l’amor... No es parla molt de la mort?”. D’amor n’hi ha, efectivament. Com a “Tinc una secreta devoció”, per exemple, amb la qual han clavat un altre himne furibundament passional en la línia de “Taxista”, “Pubilla” o “Estibadors” (oficialment, “I feel love”, per problemes legals amb Donna Summer). Amb teclats sufocants, una guitarra llençant acords com si fossin espasmes i una altra enfilant un puntejat que et furga el baix ventre, “Tinc una secreta devoció” explica la història d’una persona enamorada d’una altra que no la correspon. Com que aquesta segona es prostitueix, la primera, per fruir del seu cos, es veu obligada a prostituir-se per pagar els serveis del seu amor. La lletra la signa el Roger Pelàez, que l’havia escrita pels difunts punk-rumberos Perro Pachingo, i a la qual acompanyava una música diferent.

D’amor n’hi ha, sí. A “Tinc una secreta devoció”, i també a “Minifalda rural”. Però és testimonial. Per tant, em pregunto: “No s’haurà equivocat, el Martí?”. No crec, perquè els poetes no s’equivoquen. Menteixen, però no s’equivoquen. Probablement, sóc jo qui es va equivocar. Cosa que no seria gens estranya si tenim en compte que la conversa a què al·ludeixo al principi es produí un divendres després d’un concert dels Sirles, de matinada, davant d’un bar amb una escultura d’una polla gegant i rodejats de gent bevent llaunes de cervesa.

Efectivament, l’error era meu. Música de consum no versa sobre l’amor, sinó la mort. Conceptualment, és un disc més lúgubre i pessimista. Diria que és el seu Blood on the tracks, si dir això no em fes quedar com un imbècil i un pedant. Potser és evident per a algú que, a diferència de jo, no escolti el disc buscant-hi l’amor per culpa d’un malentès nocturn. Però si he decidit estructurar la reflexió sobre Música de consum al voltant d’aquest error és perquè crec que el disc, en certa manera, sí que en té, d’amor.

Potser “Centre del món” és evasiva, però està escrita en plural. Nosaltres. No parla de soledat, sinó de reunir-se amb la gent propera i celebrar les funestes eventualitats de la vida com una part indestriable d'ella. El protagonista de “Minifalda rural” porta l’amor per algú fins la seva màxima conseqüència: es sacrifica perquè la veueta a qui estima pugui marxar amb la mestressa de qui s’ha enamorat. A “Cançó Funeral”, el cadàver supera el tràngol de la mort gràcies a uns cantants altruistes que, tot i no conèixer ni la seva identitat, l’acompanyen amb melodies. Com tots els barcelonins que segueixen les exèquies de Durruti a la portada del disc.

“Festa amb morts” repensa el paper que juguen els morts en la nostra vida. Però dins del conjunt del disc, es presta a altres interpretacions complementàries. Amb la seva retòrica maniquea autenticitat/hipocresia de punkarra adolescent, "Festa amb morts" es pot llegir en clau paròdica. Igual que “Epitafi”, on la veu es queixa de la manca de reconeixement i del fet que “si hagués aprofitat el temps podria haver arribat a ser Bonham, Nina o Carabén”. Els Sirles poden acabar la carrera amb el cap ben alt. Mai han caigut en el cinisme ni el nihilisme. Els ha salvat l’amor, i també l’humor, presents fins i tot en la cançó més negra, encara que només puguem distingir-los tènuement, brillant alegres contra la desesperació.

Se’n van els Sirles. Crec que no n’he estat realment conscient fins que he arribat al final d’aquest text. Però no ens serveix plorar-los ni lamentar-los. Són vius, collons. I si els continuem ballant, si els continuem cantant, els sentirem xiular de dins del taüt com el mort de “Cançó Funeral”.

Una abraçada i gràcies per tot, nois.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Joan Ferrús
Correcció:Joanaina Font

5 comentaris:

Guille ha dit...

Ara que ja s'ha acabat la Semana Fantástica del Gent Normal, crec que és hora de donar infinites gràcies a tots/es els que heu participat en els escrits, dibuixos, correccions, comentaris i tota la pesca. I a tots/es els que no hi heu participat directament, però heu estat amb nosaltres d'alguna o altra forma. A vosaltres també.

No sabeu el reforç espiritual que m'ha donat tot plegat. I suposo que puc parlar en nom dels altres dos Sirles. Fins i tot en nom del tercer, que ronda per aquí a la vora.

Gràcies per fer-nos sentir plens, compresos, recordats, feliços, i per donar-nos empenta per tirar endavant tot i les males jugades. Tot i la nostàlgia traïdora, tot i les pèrdues, tot i la frustració de veure aturat abruptament allò que tant estimàvem de les nostres vides.

Me n'adono que allò que era tan important per nosaltres quatre també ho ha estat per alguns altres. Sempre he volgut negar-m'ho, per puta fragilitat i per modèstia mal entesa, i ara ho veig i ho accepto. I és maco de collons.

L'altre dia en Jordi Garrigós em va dir que potser no seria conscient del pes que té tot això fins que no passi un temps i ho pugui mirar amb perspectiva i més serenor. Agafo les seves paraules i se les torno de revés creuat: Jordi, xove amic, crec que a tu et passarà el mateix. És molt gran això que heu fet, i encara no ho saps.

Gràcies. A tothom.

I p'alante!

Anònim ha dit...

Gràcies a vosaltres, eixerits.

JG ha dit...

Prometo aconseguir-te una bateria al proper bolo on faci de regidor d'escenari, Guille.

p'alante!

Anònim ha dit...

Tots els textos han estat molt emotius, no tinc paraules per expressar el que sento...una barreja de nostalgia, buidor i felicitat per haver pogut forma part en certa manera i anònimament de la història dels Sirles. Jo vaig apostar molt fort per ells desde els inicis,i el temps m'ha donat la raó superant totes les meves expectatives de fins a on podien a arribar aquests quatre. Però el poc que he sentit del disc m'ha confirmat que no paraven de crèixer, que cadacop eren més grans, com les bandes mítiques de debó. Sempre han estat, són i seran els Sirles i els seus seguidors som incondicionals, com els fans d'Elvis, dels Who o Ramones...llarga vida als Sirles i amunt, us seguire sentint amb tots els sentits per sempre més!

Marc

Anònim ha dit...

Moltes gràcies per els escrits, heu aconseguit amb 8 escrits plasmar d'una manera molt acurada els sentiments que sentim els fans dels sirles quan els sentim. Estic amb el comentari anteiror, no se si plorar per adonar-me que s'ha acabat o riure i disfrutar per el nou cd el qual tenim el plaer d'escoltar. Moltes gràcies Sirles per tot lo que heu fet i per el llegat que deixeu, marevellosos discos, increibles videos i l'esperança de que encara hi ha grups que no son putetes dels diners i esclaus de les modes. Gràcies per la musica i les lletres que fan que ens adonem que el mon no és perfecte però és el mon i sempre el podem disfrutar, gràcies per cantar que els catalans no som l'ostia amb patinet i que barcelona no es la cosmopolitan city que vol semblar, moltes gràcies per tot!!!
I gràcies gent normal per difondre aquests escrits tan emotius i tan personals, moltes gràcies!