5 de set. 2013

L'ACOMODADOR #38 · REIVINDICANT EL 'BLOCKBUSTER' ESTIUENC


Aprofitant que els editors de Gent Normal estan encara en procés de depressió post-vacacional i que estem submergits en la que probablement és la setmana més dura de l’any, avui vull saltar-me puntualment el caire més alternatiu que caracteritza el contingut de la secció i parlar de robots. De robots gegants. I és que, si abans de vacances presentava els títols més destacats per fugir de l’allau de blockbusters estiuencs, el que vull fer ara és reivindicar aquests últims. Incoherent? Potser sí, però és l’any idoni per fer-ho, no només pel nivell global més que acceptable dels títols d’acció i ciència-ficció que han envaït els multicines del país, sinó particularment per aquest inesperat fenomen anomenat Pacific Rim (Guillermo del Toro, 2013).

Com a cinèfil tot terreny (per definir-me d’alguna manera, encara que no m’acabi d’agradar), sempre he defensat la gran importància del cinema d’acció, de ciència-ficció o d'aventures concebut com a entreteniment pur i dur, del que busca omplir grans sales amb milers de persones –crispetes en mà o no– per deixar-se portar durant dues hores i, a poder ser, no pensar massa. Sí, és veritat que molts dels seus exponents són estupideses amb quatre explosions i res més, però és un gènere necessari i igual de reivindicable que la resta. I qui ha vist Pacific Rim i pensa com jo, sap de què parlo, perquè és un paradigma d’aquesta funció lúdica del setè art i a més està feta amb una honestedat molt especial. És indubtablement la millor pel·lícula de "cinema pop" que s'ha estrenat en els últims anys.

Agafem un nen o una nena de 10 anys amb un robot a una mà i un monstre a l’altra simulant una gran lluita enmig d’una ciutat de joguina les peces de la qual van sortint volant a mesura que les dues bèsties van xocant. Aquest és Guillermo del Toro pensant, escrivint i dirigint Pacific Rim, i és com s’hi veu reflectit l’espectador mentre la veu. No ens enganyem, aquest infant el portem tots a dins, i ens fa una especial il·lusió quan una pel·lícula ens ho evoca d’aquesta manera. Sortim de la sala i tenim ganes de comprar-nos un robot, encara que sigui per fer el tonto una estona. El tractament de la història no té secrets: es defineix pels excessos, per l’espectacularitat visual, per fer-ho tot més gran i més contundent, però des d’una plena autoconsciència de la seva naturalesa, i això és el que costa de trobar a les pel·lícules d’aquest tipus.



Pacific Rim funciona al mateix temps com un homenatge i una autoparòdia. D’una banda, pren com a referència directa les històries de ciència-ficció japoneses dels anys 50 i 60, protagonitzades per aquestes criatures monstruoses anomenades kaijus; de l’altra, introdueix molts tocs d’humor, a més de tots els tòpics possibles en aquesta mena de films. D’aquesta manera, les exageracions i l’estridència de la pel·lícula no molesten; al contrari, ens conviden a deixar-nos portar i gaudir com criatures. Com si nosaltres tinguéssim el robot i el monstre a les mans i ens sentíssim amb llibertat de fer el que volguéssim. Guillermo del Toro sap injectar amb enginy, i també carinyo, aquesta sensibilitat al conjunt, fugint de pretensions falsejades: això no és seriós, per tant, no ens ho prenem seriosament.

Tinc molt clar que Pacific Rim no ha de provocar aquestes sensacions a tothom, que molta gent probablement la rebutjarà d’entrada (jo mateix ho vaig fer), però de la mateixa manera que és just fomentar i donar a conèixer aquell cinema minoritari que dura un parell de setmanes en cartellera a tres sales mal comptades, també ho és subratllar, des de la mateixa exigència, que una pel·lícula d’aquest tipus sobresurt i funciona de forma especial. Deia Billy Wilder que quan una pel·lícula aconsegueix que un individu oblidi tots els seus problemes durant dues hores, el cinema assoleix el seu objectiu; així doncs, objectiu més que complert.

Fotografia de portada: Labutaca.net
Text: Martí Aragonès
Correcció: Marta C.