17 de set. 2013

HARMÒNICS, FOSCOS I PLÀSTICS


Hannibal
Anímic
Any: 2013
Discogràfica: Les Petites Coses / BCore

No recordo exactament quan va ser: si en una entrevista promocional del seu anterior disc o en un dels molts concerts de presentació. El cas és que els de Collbató van afirmar que amb la preparació del Hannah (2011) els havien provocat ganes d’experimentar amb altres registres més canyeros. Sigui com sigui, la canya pot ser un concepte molt relatiu. Des de 59 Times the Pain a Carcass. I entremig hi ha molt per afegir. Difícilment ens imaginem els creadors de cançons tan delicades com “Les fulles fan d’ocell” deixant-se anar les grenyes al vent. Es defensen en un altre terreny, que amb prou feines han abandonat, que han redecorat com els ha vingut més de gust.

Ras i curt: amb les primeres escoltes d’Hannibal (2013) ja queda clar que hi ha hagut premeditació. Els mateixos passatges tranquils i delicats, però aquesta vegada recarregats. Calma obscura i densa. Un camp d’ametllers en un matí fosc i fred de principis de gener. Les guitarres guanyen protagonisme, tant en volum com en presència. Especialment deliciós el fraseig amb què s’acomiaden de “Horse’s Mane”, sigui dit, de passada, genial carta de presentació. La prova més delicada, almenys sobre el paper, és la marxa de Roger Palacín, bateria de la banda. Absència que no ha estat reemplaçada, sinó substituïda, per percussions que d’ara en endavant assumirà Louise Sansom. Queda l’entrellat de veure com ho traslladaran al directe. Una motivació més, si en faltaven, per veure’ls aviat.
A la memòria, ja s’hi han instal·lat unes quantes cançons i tot indica que s’hi troben còmodes. D’aquestes, si hagués d’escollir, la que millor sintetitza el treball és “El Crani i la serp”. Marca de la casa, tant a nivell musical com líric. S’hi reconeixen els Animic de sempre, però al mateix temps condensa el gir estilístic. Podria ser la targeta de visita del disc. Hem fet això. Sorprèn "Skeletons". Si no és el tempo més ràpid que hagin gravat mai, poc li deu faltar. Mentre que a "The Other" ressonen els Portishead del darrer disc, i es col·loca a l’altra banda, en la proposta més agosarada. Entremig, destaca també "Oració". No sé fins a quin punt podria sintetitzar, en poc més quatre minuts, l’estil que han vingut forjant durant els darrers anys.
No m’atreveixo a dir que sigui el millor disc que han firmat fins a dia d’avui. Cal perspectiva, encara que sigui poca; potser la que donaran els directes d’ara en endavant. Però ho mires des de la distància i el més sorprenent és veure com van encaixant les peces en un gran puzle que serien les cançons que han anat composant al llarg dels anys. Se n’ha de saber.


Fotografia de portada: Animic
Text: Joan Palahí
Correcció:Joanaina Font