3 de set. 2013

EL SALVAVIDES #13 10 CANÇONS QUE ET PODRIEN SALVAR L'ESTIU (i 2)


Torna el Salvavides. Bé, torno jo amb les meves neures. Fa un parell de mesos vaig fer una primera part parlant de cançons que et podien salvar un estiu i que, seguint una lògica inexistent, segueixo quant ja ha acabat l’estiu. Màgic, oi? Doncs no, perquè bàsicament m’ha fet mandra escriure aquestes setmanes, i no és perquè hagi estat de viatge a l’altra punta del món, al contrari, he estat “treballant” per la catalana –i il•luminada- terra. Així doncs, com que el meu estiu encara no ha acabat, aquí va la segona (i darrera) part de les cançons que et poden salvar un estiu. Perquè a mi, a la seva manera, ja me l'han salvat.

“Permanent Vacation” de Alba Lua

Alba Lua són quatre postadolescents francesos. Uns crios, de debò. No han inventat res i fan un pop bastant maco i lluminós, recordant per moments als Smith Westerns, als Woods o als Real Estate. Paisatges folk bastant ambientals i veu deliciosament afinada i dolça, tant, que a vegades no saps si és una noia o un noi. A més el nano que canta, quan el veus en directe tampoc t'ho deixa ben clar, per la mitja melena que gasta i tal. De fet, al darrer Faraday entre el grup de col·legues hi havia apostes en joc, algú es va arribar a jugar un cubata que “és tia”. En fi, que Alba Lua, sense ser un grup que segurament es quedi a la meva vida gaire temps, han fet la cançó de l'últim Faraday. La meva amiga Eli quan va escoltar “Permanent Vacation” va dir que ja teníem cançó de l'estiu. Potser no ha estat ben bé així, però sí que és la que ens va dir hola a nosaltres, i adéu al Faraday. Un Faraday que recordarem amb nostàlgia i alegria, per ser el darrer i per trobar-lo a faltar molt d'ara en endavant. I també per les nits d'habitació d'hotel més superpoblada que les platges de la Barceloneta, per les estones als pàrquings -botella de ginebra a la mà i escoltant els Teenage Fanclub-, per la sessió de l'Otero i el Miqui Puig que ens va donar la vida sencera, i el bolo dels vàlius a la piscina bevent un granissat de llimona amb cervesa. No em deixeu tornar a casa, com comença la cançó, que això no s'acabi mai.

Per escoltar-la, aquí!

"Linda Manz" de Los Ginkas

Los Ginkas i Islandia Nunca Quema són les meves dues bandes favorites d’aquests mesos. Als segons sempre els dic Nunca Muere per una autodeformació mongoloide, però sonen com els Go-Betweens i són el millor que ha sortit de Reus des de... no ho sé, Gaudí? En fi, que ja vam parlar d’ells perquè van tocar a la segona edició de Primera Persona. Centrem-nos, doncs, en Los Ginkas, que havia escoltat de rasquis fins aquest estiu, que vaig pillar-me el Retumbarama a l'Ultra Local. I amigos, la cara A d’aquest disc és meravellosa i màgica, és pop acceleradíssim del que val la pena i t’emociona. Una màquina de fer hits sense pietat i que sona amb tanta familiaritat als TCR com a Terry Cuatro. Punk-pop, twee, surf, rockabilly en una Moulinex, tornades memorables i cors que s’enganxen en plan bomba-lapa.

Com a tema de calor i ambient alcoholitzat, “Linda Marz”, preferida per:

1- Homenatge implicitíssim als Barracudas i a la millor cançó d’estiu de la història: “Summer Fun”.

2- Lletra anti-despresió-post-trenta.

3- Ser un homenatge a Linda Manz pel seu paper d’adolescent punk a Out of the blue (Caigut del cel). Manz també protagonitzava la versió al cine de The Wandereres.

4- La intro, de la pel·lícula anteriorment citada i amb la qual entra la cançó: "Disco sucks, kill all hippies!"

Glòria pura, amics.





"The Hymn For The Alcohol" de Hefner

S’han escrit moltes teories sobre l’art de fer mix-tapes. L’objectiu final en marca les cançons, l’ordre i inclús la temàtica de tot plegat. Tots heu llegit o vist la pel·lícula Alta Fidelitat, d’en Nick Hornby, on és un tema bastant recurrent, o a l’assaig pop de Kiko Amat, Mil Violines on també dóna unes quantes pistes per aconseguir la fotuda mix-tape perfecta que aconsegueixi impressionar el receptor o receptora o que, simplement, et faci més amena l’estona de viatge amb cotxe. El fet és que un servidor, com molts dels que ens agraden totes aquestes històries, es passa la vida fent mix-tapes. Per a amics, per a la família i si fes falta fer-la per al meu gerani, doncs també. El problema amb el qual ens trobem “nosaltres”, és que les fem però no ens en fan. Aquest estiu, per fi, algú n’ha fet una per a mi. No una, tres. Triple alegria i un grapat de bandes i cançons que s’han repetit. 60 temes ordenats per escoltar i emocionar-se mentre fas quilòmetres (que és quan escolto CD). De tot, en sèrio, de tot: Thelemáticos, Los Bananas, Husker Dü, Superchunk, Comet Gain, Ted Leo, BMX Bandits, Beat Happening. Hits a tuttipleni.

Vulguis o no, la primera sempre marca, ja que és la que poses al cotxe i et diu quin és el que toca. I la primera és "The Hymn For The Alcohol" dels Hefner, que és una de les que ja coneixia i que m’encanta de fa anys, de fet sóc bastant fan de Darren Hayman i m’agrada tot el que fa, inclús el seu últim disc, el trobo una genialitat (qualsevol àlbum que tingui “Calling out your name again” ho és). En fi, que amb aquesta oda al rom, al whisky i a l’alcoholisme en general em quedo, d’aquesta seixantena de cançons. Mil gràcies!






“Paint Smail on me” de Black Yaya

El Faraday va donar la benvinguda a l'estiu, i Black Yaya és el comiat. Perquè fa tres setmanes que no paro d'escoltar-la i no té pinta de canviar a curt termini, com a mínim fins al concert que farà l'amigo d'aquí uns dies a la sala Rocksound. Em va arribar via els amics d'Els 4 Cocos i és d'aquelles cançons que és impossible que no agradi a tothom. Seriosament, li xiflaria a la meva mare, senyora a dos mesos de jubilar-se, si li posés. Això normalment no és un bon senyal, però aquest és el cas que confirma la regla. Tornada màgica, música ultraballable i lletra entranyable. Bé, potser un pèl nyonya però és igual, perquè és un pop radiant de saltar amb el dit a l'aire i moure les espatlles d'una banda a l'altra provant de semblar el menys arítmic possible -difícil en el meu cas. Fa pocs dies algú va enllaçar un text on Black Yaya explicava que havia escrit la lletra pensant en un frase que havia dit en John Lennon després d'una gira amb els Beatles: “Sovint em pregunto com ens ho fem per mantenir el somriure ben amunt”, no és ben bé literal, però venia a dir això. Black Yaya, per cert, és el nou AKA de David-Ivar de Herman Düne, una banda a la qual l'estimació va ser proporcional al cop al fetge que vam rebre després d'escoltar “I wish that I could see you soon” a un anunci de cervesa a la tele. Això, el proper dijous 26 de setembre sonarà en concert a Barcelona i jo, me'n moro de ganes.






“Sexy Toy” d'Optimist

Mai fins ara havia escoltat aquesta cançó sencera. Ho he hagut de fer per buscar-la al Youtube i veure si m'inspira alguna cosa i de pas provar de parlar-ne amb un mínim coneixement. I jo què sé, a mi em sona a houseo d'aquest barato del Pacha Ibiza de finals dels 90. Amb trompetes i veus de noia suposadament sinuoses i sexys, "aquests" tipus de coses. Bah, és xunga de collons. Però a mi em treu quasi llàgrimes de riure, perquè és la cançó que he cantat més aquest estiu. Menteixo, he cantat 5 segons del tema, però ho he fet milers de vegades, el tan tan tan tan de la tornada. Cada punyetera vegada que es feia un mínim silenci amb els amics, algú s'animava: tantantantan tantantantan. Bé, en les seves diverses formes: nananana nanananananana o tetetetete tetetetetetete. 5 putos segons i tots cargolant-nos de riure, partint-nos la puta caixa. La cosa ve per un anunci d'una marca de roba interior en què sortia la Irina Shayk i el Duque. I unes 50 paies mig en boles en una espècie de festa-orgia-lèsbica en una casa d'aquestes de pasta. Rollo Eyes Wide Shout però una mica més cutrillo. Hi ha un moment en què una de les ties que surten fa un pas de ball movent el cul d'esquena, que si el fas mentre cantes el tantantantan tantantantan guanyes 100 punts més per riure. La Maria i l'Omar són els reis en aquest sentit, si els veieu els heu de dir que us ho facin. La cançó oblideu-la, plena de clixés i de frases tan memorables com “Ven conmigo, la noche va a ser longa”. Sí, diu longa.



Fotografia de portada: La platja de Blanes amb tota la penya
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Boníssim lo del anunci, l'he vist 2343241231231 vegades.