9 de set. 2013

CRÒNICA D'UN FESTIGÀBAL D'ESTIU



“Vés-hi a partir del 15 d'agost, en sèrio, ves-hi a partir del 15”. Els meus amics havien estat per aquestes dates a Barcelona l'estiu anterior. Un any abans estava derruït. Jo, vull dir. No ve al cas explicar-ho, però el pla de viatjar a la capital de la sangria i el Barça em seduïa tant com jugar a resseguir-me les venes amb un cúter. Ho havia aplaçat un any, però aquest agost hi aniria, i així podria estar tota la tardor, l'hivern i la primavera recordant als col·legues el bé que m'ho havia passat. Cruel? Potser. Però no era res que ells -fills de puta- no haguessin fet abans. L'únic problema és que anava sol: Me, myself and I, únic testimoni de les meves aventures. Insistien que viatgés el 15 perquè a la ciutat es celebraven les festes d'un barri. Un barri així de gent jove, bohèmia, amb okupes (oh, hi ha okupes!), alternativa i tot de tòpics d'aquests. Esperant trobar-me una espècie de Saint Pauli, el dia acordat em trobava sortint a l'estació de metro de Fontana.

Les Festes de Gràcia, com es diu el barri, tampoc van resultar ser l'hecatombe de l'hedonisme i les crides a Dionís. Això no treu que tinguin el seu encant. Fan, per exemple, un concurs de decorat de carrer que és maco de veure. Pel que sembla, els veïns de trams concrets es reuneixen per decidir el decorat i durant els mesos anteriors a la festa treballen com a burros (que, per cert, és l'animal típic del país) per deixar-ho tot llest la nit del 14. En trobes de més bonics i elaborats, altres són més fluixos, com a tot arreu. El tipus de l'hostal on m'estava em va dir que sobretot anés directe a veure el decorat del carrer Verdi, que segons sembla, la peta bastant fort tots els anys,. Però què voleu que us digui, a mi no em va semblar res de l'altre món. Sí que em va agradar el guanyador, Progrès.

Vaig conèixer el noi que manega els fils allà, en Dani, i em va explicar que ja feia algunes festes que es mereixien el primer o segon lloc, però que no els el donaven perquè era un carrer molt compromès i això “no agradava”. Després d'un parell de cerveses vaig entendre què eren aquelles banderes estrellades que poblaven els balcons de la ciutat i com de fotut estava tot amb la crisi. També em va sorprendre veure-hi tanta policia. Molta policia. Massa policia. Feia por i tot. Es veu que per allà, a prop de Tordera, hi havia els malvats okupes fent la festa alternativa i algú els havia de controlar. Esperant trobar-me poc menys que una orgia organitzada per Pol Pot vaig endinsar-me a la plaça del Raspall. Hi ha una cançó que diu que “si això és l'infern, em sembla que m'hi vull quedar”. Sense samarreta, que fa molta calor, però prenent aquesta cervesa amb una estrella que sembla monopolitzar tots els tiradors de Barcelona. Ben freda. M'hi hagués estat per sempre en aquella plaça, lliure dels dolents de debò i amb l'autogestió com a bandera, tal com s'esforçaven a recordar constantment.



Durant els primers 4 dies vaig caminar, caminar molt. I beure una mica també. Però em va sorprendre no trobar gaire concerts que m'interessessin prou. I és complicat, perquè comptant que hi deu haver unes 10 o 15 actuacions de música en directe cada nit repartides pel barri, ja és difícil que no te n'agradi alguna o altra. Però tot seguia una mica el mateix patró: orquestra de versions, música folk i una estranya mescla autòctona de hard-core i ska que no em va cridar el més mínim l'atenció. “Què hi farem, la música no és el fort de les festes de Gràcia”, vaig pensar quan ja portava unes nits de deixar-me perdre pels petits carrers del barri.

El panorama va canviar quan la nit del dia 20 vaig trobar-me amb una plaça on el que s'hi sentia era diferent. Entre estranyat i curiós vaig apropar-me a l'escenari i a sobre hi havia dos homes que, passada la trentena, tocaven una espècie de música tradicional que no havia escoltat abans. Vestien amb vestit de jaqueta i compartien micròfon. Un tocava la mandolina i l'altre una guitarra espanyola. Vaig apropar-me a una de les lones que presidien l'espai i on s'anunciava la programació: Los Hermanos Cubero. El públic que es congregava a la plaça es dividia entre els que parlaven entre ells com si el que sonava fos un fil musical, els que no entenien res i un petit grup de fidels a primera línia d'escenari que escoltava devotament. Vaig endevinar que el que tocaven era música tradicional espanyola, ja que van explicar que allò era el que havien escoltat a la seva Guadalajara natal. També em recordava el bluegrass nord-americà, però reivindicant les arrels d'autor castellanes. Una manera diferent, original i bastant arriscada de començar el Festigàbal. Festigàbal, el nom d'aquesta espècie de festival que feien dins les Festes de Gràcia, i que ocupava els tres darrers dies de les activitats a la plaça Rovira. Un emplaçament que, com diu el seu nom, està a la zona alta del barri i que delimita l'espai per la dreta dels decorats de la vila. Això també ho vaig aprendre; els veïns deien molt insistentment que és una vila, no un barri. Els Hermanos Cubero van acabar la seva actuació amb una cançó que va despertar el públic, “La Calle Abajo”, la qual vaig descobrir, en tornar a casa, que era com el single del seu primer EP. Per si dos senyors en vestit jaqueta i que comparteixen micròfon mentre toquen folk castellà no fossin prou surrealistes, després van sortir a tocar uns paios uniformats i emmascarats a l'estil Skeletor de He-Man, es diuen Los Tiki Phantoms. Un quartet amb una base sòlida de seguidors -si m'haig de fiar de l'eufòria que es vivia al centre de la plaça- i que disparaven metralletes de surf que navegava entre els clàssics del gènere (Dick Dale) i la corrent més dels noranta instrumental, com els Man or Astroman? Tempesta després de la calma i una banda destrossa pistes abans d'acabar la nit. Per cert, a dia d'avui encara ningú m'ha explicat per què les nits de Festa Major de Gràcia s'acaben tan aviat. Era realment aviat quan tocaven toc de queda.

Se suposava que el dia següent, dimarts, era el dia fort. I no ho dic perquè ho llegís a cap revista local, tipus Time Out, o m'ho expliqués algun aborigen de la zona. Aquell dia tocava el puto Vic Godard, pioner del punk, company de generació dels Clash i els Buzzcoks, mutant del Norther Soul i el pop, creador de la gloriosa frase “We oppose to all rock'n'roll” i músic meravellós semi-retirat per dedicar-se a ser carter. Sense més explicació que fugir de tot aquest circ. Sí, carter. Abans del punk-rock-hero tocaven uns tal vàlius, que obririen la nit.



Vaig passar la tarda fent voltes pel barri mirant el rellotge cada dos minuts i mig, esperant que arribés l'hora de veure el concert. Un no s'imagina trobar una llegenda de la música en aquest ambient, i menys poder veure'l gratuïtament a la plaça d'una gran ciutat. A les 23 h en punt ja era allà, com un pal, erigit, cervesa en mà i esperant que sortís algú a tocar. I aquest algú eren dos nanos, bateria i guitarra. Descompensats, desafinats i arítmics, vaig tenir la sensació que allò era el més divertit que veia en directe en eons. Actitud honradament despreocupada, incorruptiblement antipretensiosa. Els vàlius -el nom que havia llegit la nit anterior- van fer un concert caòtic i passat de voltes, però ple d'himnes i cants a la festa desfasada i canalla. Va ser un d'aquells concerts on necessites implicar-te al màxim amb el que estàs veient perquè si no et sembla el pitjor grup del planeta. Però resulta que deuen ser un dels millors. El duet va acabar amb una versió de l'Elvis com si el propi rei del rock entrés a una ferreteria desfasat d'anfetamina a la seva pitjor època de Las Vegas, quan pesava 170 quilos. Perfecte.

Rapidíssim canvi de backline mentre uns nanos amb pinta de hipsters i un accent català diferent al que m'havia acostumat aquests dies, agafaven posicions a primera fila. Comença a tocar la banda, que no són els Subway Sect i sí els Mates Mates, una formació catalana. Absolut xoc generacional, ja que el més gran -d'edat- dels instrumentistes devia nàixer un mínim de 15 anys després que Godard estigués tocant punk als clubs de Londres. Rascada de guitara, entrada de trombó i l'anglès ja estava donant-ho tot a l'escenari, amb la mateixa -o més- energia dels que estàvem allà. El bolo va començar i acabar de la mateixa manera, amb una cançó cantada en català -xuleta en mà- entre el cantant d'aquest Mates Mates i en Vic Godard. Entremig vaig escoltar algunes cançons que no coneixia de res i a les que l'anglès no hi participava, altres que feien conjuntes i alguna de l'època dorada dels Subway Sect: "Blackpool", "Take Over" o la meva preferida d'ells, "Stop that Girl" una de les millors cançons pop que s'han fet mai. Musicalment parlant no serà un concert que passarà a la història. Gens de fet. A vegades semblava una sessió de músics improvitzant, i en Vic Godard perdia tot el protagonisme que mereixia. Imagino que no ho haurien assajat massa. Però al cap i a la fi era bastant igual, era un concert de festa major i no calia donar-hi massa voltes. De fet, va semblar que tothom ho passava genial, i això, al cap i a la fi, és el que importa.



El tercer i últim dia de Festigábal era, també el de les Festes de Gràcia. Els decorats que tan lluien els primer dia, aquell dimecres estaven mig derruits. A més, vaig veure a la tele que jugava el Barça, i aquí és com una especie de religió. Era igual, vaig apropar-mi igual per aprofitar les meves últimes hores a la ciutat. La cosa no prometia tant com les anteriors, ja que l'actuació més destacada era un karaoke en directe que oferia algunes versions de bandes que m'encanten (els Kinks, els Who, The Jam) amb d'altres més patxangueres (George Michael, Mano Negra, Radiohead). Un espectacle divertit amb el que vaig acabar els darrers tiquets de beguda. Era hora de tornar a casa i endur-me el record d'un festival que destil·la il·lusió i ganes de festa de barri, com la majoria de les festes de Gràcia. Llàstima de tanta policia.

Recomanaré a tothom visitar-ho, malgrat les pintades de Tourist you are a Terrorist. El dia 15 d'agost, a Fontana.

Éric, København, 30 d'agost de 2013

Fotografies:Kenneth Santos.
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font