10 de set. 2013

COMBAT (FOLK) ROCK

Liannallull
Els Radicals
Any: 2013
Discogràfica: Matagalls/La Produktiva

De la mateixa manera que Leonard Cohen cantava "som lletjos, però ens queda la música" en parlar d'aquella "bombolla" bohèmia que era el Chelsea Hotel, "som mileuristes –perdó, sis-centseuristes– i ens prenen 'pel pito del sereno', però ens queda la música", podríem consolar-nos nosaltres avui en dia si hi hagués més grups com Liannallull, que a "Els Radicals" tornen a aconseguir fer literatura del renec i la queixa, però aquest cop acompanyada del frenesí d'un folk-rock d'empenta garatgera.

Un any després, doncs, del que ens van explicar sobre la gravació d'aquest disc, el tercer treball del quartet del Montseny confirma les seves intencions de tornar a electritzar-se (en sintonia amb el seu inicial "Cap de trons"(2009), però sense tirar de samplers i amb un so més viu i directe), i, per sort, ho fa amb un cançoner força destacable on emergeixen, sempre apuntant amunt i disparant amb bala, el turbulent i explícit collage estamentari-polític de "Els nostres fills de puta" (amb col·laboració a les veus de Ramon Faura –Le Petit Ramon– i Mau Boada, aquest últim també aporta nt totes les bateries de l'àlbum), l'himne revolucionari en potència que és "Ells són els radicals" ("Però jo em pregunto: / qui són els radicals? / aquells qui obliguen o qui som obligats?"), i la catarsi explosiva (esfereïdors els brams amb què Jordi Espinach, veu i guitarra, canta la darrera tornada) de "Prou ja de porqueria".



L'abús, però, pel que fa a la música, d'aquest perfil de cançó acaba provocant que els paral·lelismes es converteixin en similituds i mimetismes, síndrome de les confusibles "No fer res" i "Més que un rellotge daurat" (també, excepte en les tornades, amb "Ells són...") mentre, al costat dels temes que toca aquest treball, "Necessito una dosi" (sobre sortir al carrer un diumenge a la tarda i que tot estigui tancat) resulta anecdòtica a tots els nivells.

Amb tants exemples d'energia inconformista que tira pel dret (completats per històries i/o imatges amb substància; cal insistir en les lletres d'aquest grup), destaquen com a contrapunt a l'impuls troncal del disc, sobretot, l'encisadora psicodèlia folk i pastoral del "Plor dels àngels", que remet al Pau Riba més dolç de "Dioptria", així com el mig temps de regust fronterer (amb trompeta i algun slide de guitarra inclosos) i socialment crític "Afarteu-vos companys", i la tensió rockera i wahwahesca de l'inicial "Orfes fills de Buda".

Encara sense haver donat forma a un disc d'alta volada, "Els Radicals" sí que reforça el que ja és un repertori ampli i molt interessant d'una banda que, tot i que es pot escoltar perfectament a casa, cal descobrir a dalt d'un escenari.

Text: Arnau Espinach
Correcció: Marta C.