8 de jul. 2013

VIOLÈNCIA DE GÈNERE


El Hardcore no es violencia y jamás lo será, bé, en realitat els H. H. H. deien el jevi, però ja hi va bé. Al documental American Hardcore, pel contrari, anunciaven la necessitat de la violència física i sonora en contra d'aquell moment regentat per Reagan i Tacher. Aquí, l'entorn contrari al franquisme va donar la cançó protesta, la Nova cançó. A Alemanya va néixer el Kraut com un intent de reformular la part cultural de la música alemanya post-Hitler. Anglaterra, i també en contra de Tacher, va viure l'explosió del punk. Cada crisi política important ha tingut la seva resposta cultural, però centrem-nos en la música.  Ara, en canvi, amb una de les pitjors crisis imaginades i després que alguns hagin augurat que serà una crisi que encara durarà molts anys i que, si ens en sortim, serà amb un desmantellament del sistema social establert, no sembla que hi hagi grans moviments musicals en contra, però poc a poc van sortint.

Al docu American Hardcore s'explica la finalització de la primera onada del hardcore americà amb la segona reelecció de Regan i la desil·lusió que va produir en tots aquells que inconscientment pensaven que estaven produint l'inici d'un canvi. No va ser així. Les polítiques de llavors encara són presents, més que mai. La visió d'aquest final, o millor dit, la sensació d'innocuïtat d'aquella recent escena es va produir en fer-se extensible tota la càrrega que duia, en multiplicar-se per meiosi, tot jugant al joc del telèfon, fins arribar a l'altre extrem del pol on la idea de tot plegat, l'essència de la idea, es va concentrar en allò visible, l'estètica, en les aparences, fins despullar-la de tota l'arrel.

El sorgiment del hardcore podríem dir que és el penúltim gran fenomen de música altisonant, violenta d'idees i de proposta escènica. Des de llavors, i juntament a l'època de bonança que el món occidental ha viscut, podem trobar poc més que fórmules com el Brit pop o l'aigualida Movida, entre moltes altres, on la presència de l'individualisme, l'egocentrisme, i la vanitat predominen en el despertar que ràpidament portaria a l'esclat dels noranta.

Sempre s'ha produït música contestatària i radical, així com sempre hi ha hagut gent en contra de qualsevol cosa, res de nou. L'interessant radica en l'avui, en els dies foscos on el mediterràniament s'imposa (és tota una ideologia, però en clau segle XXI: apolítica, emocional i “inofensiva”) mentre es vol prohibir l'avortament, es desnonen nous pisos i cada dia la religió esdevé assignatura troncal, on la corrupció assola els telenotícies, un amic més fa cua a la porta de l'INEM, i la cultura és desmantellada amb porres als bars o redistribució del capital públic (el de tots) segons interessos.


Fins i tot la russa Nadezhda Tolokonnikova, líder de les Pussy Riot, el dia del seu empresonament recorda, amb una samarreta, l'empenta que un cop hi va haver

Em costa creure que encara sigui quasi nul·la aquesta realitat que estem vivint a les lletres i música dels nostres artistes conciutadans que viuen les mateixes penes que nosaltres.

Està clar que no tots els músics són iguals, tenim exemples punks com Una Bèstia Incontrolable, FP i tants altres, però també, a altres contrades, en tenim de no tan punks, com el gran Joan Colomo amb moltes de les cançons del Cabaret o la "a e i o u", que els nens i no tan nens varen ballar al Minimúsica, o fins i tot dels Vàlius, recuperant aquest "Diguem No, nosaltres no som d'eixe món", o els Nueva Vulcano amb la tímida "La Ley de Costas".

Què cal que passi perquè els músics es posin en peu de guerra? Potser està tan mal vist ser revolucionari, ser progressista, ser polític, potser aquest "mediterràniament" està tant inculcat que encara costa poder expressar-se així en la mateixa mesura en què no fa tants anys costava cantar en català i no fer rock català.
No es tracta de ser un revolucionari o d'etiquetar-se en la cançó protesta, tan sols de parlar de l'entorn. Collons, si es pot ser tan costumista com els Manel i així i tot parlar-ne! Què és més costumista que parlar de la realitat quotidiana? Es pot fer des d'un prisma més Berlanga (el cineasta) si es vol. Amb humor i ironia al més pur estil Valero Sanmartí. Hi ha mil opcions, hi ha mil maneres i cap implica el canvi de registre ni d'estil.
Aquesta violència pot ser de gènere, no s'ha de canviar al punk.

"No passa mai res, fins que passa", canten també els Vàlius, i això deuria pensar el Jordi Èvole quan el seu programa, el celebrat Salvados, va virar de l'humor al periodisme d'investigació més lliure i punyent. La necessitat imperant reclama canvis, i aquest són únics de l'individu i són col·lectius, com demostren les audiències del mateix Salvados, o l'Intermedio o el Singulars, per posar exemples televisius.


No seria això (a partir del minut 1'02")

Potser ja ha arribat el moment, potser ens hem de deixar de creure que això és temporal, potser ja és el moment d'afrontar-ho plenament conscients que això no tracta de modes, gèneres, de si va amb tu o amb "els altres". Potser ja és el moment, i si no ho és encara, poc faltarà, que no hi hagi cap dubte.
El primer cas segurament el trobarem al pròxim disc d'Els Surfing Sirles que se surten del políticament incorrecte del Romaní, Semen i Sang pel contundent Música de Consum. Els Sirles sempre han tingut aquest punt, sobretot a mesura que retrocedim en la seva discografia, tot i que ara s'estaven acomodant... Així que celebrem el seu nou canvi. Els Surfing Sirles, els menys moderns, els més moderns.

L'exemple més explícit és el de Fundación Robo, on artistes d'arreu de l'Estat canten per la causa comuna sota l'obra col·lectiva que és Robo. El col·lectiu, que recentment ha publicat un disc de descàrrega lliure, demostra que la reivindicació, la protesta, no entén de gèneres ni estils. Així, Xavier Baró canta "Allau d'estrelles solitàries", Paral·lel Accelerat canta "Clase obrera (dónde está, la, la, la)", l'Albert Pla canta "Teófilo Garrido", Tarántula canta "Es un crimen", o Refree (amb la Sílvia Pérez Cruz i en Nacho Vegas) canta "Gallo rojo, gallo negro".

No es tracta de violència explícita, no es tracta de penjar l'etiqueta de Parental Advisory, Explicit Content, no es tracta d'aixecar els punys i fer molinillos, no es tracta de portades en flames i pòsters fotocopiats amb la cara del president en collage amb animals. Hem evolucionat, hem viscut i sobreviscut a tot això i més, però és hora de reformular-se, tant com se li demana a la mal anomenada indústria cultural. Estem, probablement, davant la gran crisi de les nostres vides, i som tots, com a col·lectiu d'individus, els que progressarem cap a un cantó o un altre. Però en aquest determinat moment es fa més necessari que mai un augment d'aquesta violència continguda en forma de música, en forma d'expressió artística popular.







Links d'interès:

La lente muerte del directo: http://cultura.elpais.com/cultura/2013/06/10/actualidad/1370892579_619916.html
Robo: no somos la banda sonora del 15M: www.elconfidencial.com/cultura/2013/06/10/ni-somos-la-banda-sonora-del-15m-ni-pretendemos-serlo-122628/

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció:Joanaina Font

21 comentaris:

Tuli Márquez ha dit...

Escolta't una mica els Pony Bravo, sobre tot, el darrer álbum.
Fins aviat.

Males Herbes ha dit...

La despolitització en la música és un símptoma trist dels nostres dies. Entre les noves generacions, fins i tot les que han begut del hardcore, veig molt sovint que el desencant es limita a una mena de gamberrisme pueril descontrolat (això és una generalització, evidentment hi ha de tot), i que predomina una certa reticència a posicionar-se en contra de res. I quan parlo de posicionar-se no em refereixo a escriure lletres contestatàries, ni a alçar cap bandera (es poden fer cançons pop d'amor i tenir una actitud política), n'hi hauria prou amb evitar ballar amb segons qui i atrevir-se a dir no a segons què...sobren les explicacions.

Sospito que tot va començar a canviar el dia que es va acceptar l'etiqueta "indie" i la postura "alternativa", amb tota l'ambigüitat que això comporta. Avui en dia ben poca gent del món musical parla de crear o enfortir una contracultura, de construir una realitat oposada a la cultura imperant. Enlloc d'això es prefereix la còmoda idea de viure en una "cultura independent", com si amb mantenir-se al marge (un marge completament il·lusori, no ens enganyem) n'hi hagués prou.

Ramon Mas

Marc ha dit...

A tope Ramón, molt ben explicat.

Anònim ha dit...

Al fil del que expressa en Ramon, m'agradaria recordar que la contracultura segueix i seguirà existint, fins i tot després que les sales comercials tanquin i no hi hagi un duro per programar concerts "de debò". El que passa és que és més subterrània que mai, existeix i seguirà existint fora dels canals majoritaris o minoritaris però amb ressò mediàtic. És la condició de la seva supervivència.

Segueix havent-hi bons programes de ràdio que esquerden la realitat imperant sense caure en el tòpic i el clixé, i no diguem ja caient en el tòpic i el clixé, per exemple. I tot i el procés de ghettització que va patir l'okupació ara fa uns deu anys, les noves fornades no estan tan carregades de prejudicis com ho estaven les anteriors, i als aniversaris de la difunta Can Piella, per posar un altre exemple, hi han tocat des de Les Aus i vàlius quan no els coneixia ni Déu fins a Crani Sèptic i Ojete Viril. I a nivell europeu pel circuit d'squats l'oferta és variada i de qualitat. Això ha passat, passa i seguirà passant, potser el problema està més en on fixeu la vostra atenció.

El que també passa és que no es pot voler la lluna en un cove. Trobo il·lusori demanar-li al món musical professional que mossegui la mà que l'alimenta, per "independent" que sigui. És una (mini)indústria i com a tal un dels seus objectius és guanyar calés. Si volem una realitat oposada a la cultura imperant l'hem de construir fora d'aquesta cultura imperant. Ara, no esperem llavors que els nostres grups preferits surtin als diaris, les revistes i la televisió i s'hi puguin guanyar la vida. I no esperem tampoc que qui s'hi vulgui guanyar la vida renunciï a arribar al major número de gent possible.

Com en tot hi ha grisos, excepcions que confirmen la regla. Però no esperem una altra regla diferent i no ens haurem de fer mala sang.

Uri

Marc ha dit...

Jo em conformaria amb que els músics que participin d`aquesta mini industria canvièssin el xip i pensèssin en models més comunitaris i populars, i no industrials, de gaudir i difondre la cultura.

I sí, totalment d`acord en que la cultura no morirà mai per molt que s`ensorrin totes les estructures i les industries.

Anònim ha dit...

I per al·lusions (sempre havia volgut fer servir aquesta expressió): dels Sirles es pot dir que ens hem acomodat o no segons les expectatives dipositades de cadascú, i aquí totes les opinions poden ser vàlides. Això a nivell general com a grup, però però quant a lletres i temes tractats crec que a mesura que retrocedim en la nostra discografia el que ens trobem és major subnormalitat (no ho dic pejorativament): noies d'esplai, pubilles de cuixa forta, duels de zombis...

Al "Romaní..." precisament hi havia lletres força explícites sobre l'opinió que ens mereix la realitat circumdant i que servien com a posicionament força clar. I pel que em sembla entendre que en Lluís espera del nou disc ja dic ara que quedarà força decebut. "Música de consum" pot semblar una crítica a tot això que estem parlant, però també pot ser exactament el contrari: dir que sí, que ens hem acomodat, que som la mateixa merda que la resta d'imbècils que treuen discos parlant de coses tan importants com el seu impressionant i turbulent món interior, o de com gaudeixen amb el rap a la marinera, posem per cas. Sé que els meus companys no hi estaran gaire d'acord, però per mi té aquest component i aquesta ambigüitat.

L'altre component fort del títol és que, en algunes deliberadament i en la majoria inconscientment, moltes de les cançons toquen el tema de la mort, que no és sinó el final del procés de consum de la vida.

Així que qui esperi un disc hiperpolititzat on posem a parir els nostres artistes coetanis per fluixos va de cul i carrer avall.

Uri

Marc ha dit...

Els Sirles sou del més digne (en el sentit de gran dignitat) que tenim per aquestes contrades, Uri.

Com bé diu el Ramón, no cal fer grans panegírics ideològics, el gruix principal de la identitat d'un grup es defineix pel seu fer més que pel seu dir. Tot és no trair-se a un mateix (com deien aquells "No us descontextualitzeu") i tirar milles.

Anònim ha dit...

"We're all prostitutes", que deien els altres.

Guille ha dit...

Suposo que per al·lusions també hi vull dir la meva.

No sé per quins setze ous els altres Sirles no hem d'estar d'acord amb l'ambigüitat del títol d'aquest disc que se suposa que treurem! Personalment ho veig exactament així, com una manera de descriure la nostra a voltes contradictòria situació en el mundillo musical. Modesta, però contradictòria. És la meva opinió.

Ara bé, he de dir que el segon possible significat que cita mon germà és el que li dóna sentit complet al títol segons el meu parer. No va ser fins que el vam copsar que vaig veure clar que era un molt bon títol. Que explica molt bé on som els quatre ara per ara, en diversos sentits. Per atzarosos designis, ara més que mai.

Au, ja podeu esborrar una pregunta dels qüestionaris, jajaja.

La coherència i dignitat que ens atorgues, Marc, no deixa de ser el teu punt de vista. Vull dir que entendria perfectament que algú ens cantés les quaranta, per exemple. O que simplement se'ns ignori, que és el que fa la majoria de gent. Com deia el meu germà relativista, totes les opinions poden ser vàlides.

I m'agradaria afegir que qüestiono un pèl l'eterna visió de la inquebrantabilitat de valors i principis com a motor identitari. Força vegades he sentit que no és sinó traint-se a un mateix que s'avança, en el sentit que molts cops has fet quelcom que temps enrere no hauries fet, i viceversa (no sé si això és exactament "trair-se"; de fet, no sé què vol dir exactament "trair-se"). Crec que molts ho hem fet diverses vegades, i no cal amagar-se'n. Ara bé, entenc que hi ha certs límits que és MOLT convenient no sobrepassar...

A tot això, molt bon article, Lluís.

Salut.

Marc ha dit...

Per alusions (també). Guille, sí, és el meu punt de vista, no podria ser d'una altra manera. ;)

Estic d'acord amb el teu últim paràgraf, el meu "no trair-se" no anava per aquí. El que volia dir és que la vostra manera de ser i fer queda ben reflectida en la vostra música . Hi ha molta gent que porta anys tenint certes intuicions o opinions socials o polítiques pero mai se'ls hi ha notat a les seves cançons. Aquesta impostura és la que a vegades em sembla una traició. Una traició a un mateix, per començar.

Ara, com diu el Ramon, la cosa ha d'anar a una política de fets. No val cantar a la revolta mentres tens el model industrial i emprenador de sempre (i no va per vosaltres evidentment).


Guille ha dit...

Totalment d'acord, Marc. Si el model no t'agrada, el canviaràs fent, no cantant. Ara bé, no cantis a allò que no fas!

De fet, tot i que la respecto, no estic gaire d'acord amb aquesta visió que es té per part d'alguns artistes que aquests HAN d'aprofitar la seva privilegiada posició d'altaveu (veure's, en aquest cas, a un mateix com un "altaveu" em pot arribar a semblar vanitós i molt inexacte) per articular un discurs explícit de denúncia o polititzat, corrin els temps que corrin. Qui vulgui articular així el seu discurs, endavant, em sembla fantàstic (mentre sigui coherent amb el seu modus operandi, com bé deies). Igual de fantàstic que qui ho faci a partir de destapar el seu impressionant i turbulent món interior. Cadascú té el seu camí en això i l'ha d'intentar seguir amb la suficient decència. Tocar o cantar, o recitar o actuar o ballar o explicar xistes al Club de la Comedia, des del fet mateix de fer-ho i sense negar que pot ser quelcom viu, honest i que deixa pòsit en les emocions i l'imaginari de la gent, és un acte de mostrar-se. En cap cas és la base per intentar canviar les coses, si és que aquest és el propòsit.

Albert Lloreta ha dit...

Jo diria que no tenim aquest problema que planteges, Lluís. Per una banda crec que tal buit, com el mateix article demostra amb no pocs exemples, no existeix. És cert que no impera la monotematització d'altres èpoques (almenys en la mini-indústria de la que parlem; a d'altres sí) però entre l'heterogènia no només d'estils sinó de temes (que molts preferim), hi ha molta dissidència. Hi ha dissidència amb diferents graus de mala bava i explícitat, però hi ha dissidència i fórmules diverses de projectar-la. Tu n'has citat molts exemples. Altres exemples d'estils diversos es poden trobar, per exemple, en aquesta llista d'Spotify:

http://open.spotify.com/user/clara_lunatica/playlist/1UpeYObgY16UpCzE84pBdJ

Jo, sense tenir-ho clar, diria que el buit més gran de dissidència, on el fer calers és l'únic Déu (o sobrevirue, per ser realistes) és al context de la música: sales, programadors, premsa, discogràfiques, periodises, productors... Pocs fan el pas cap a l'acció cooperativa i gairebé ningú s'encara al poder cara a cara. Potser és per feblesa i supervivència, però el panorama és força més àrid que en el de la creació artística de forma aïllada.

Anònim ha dit...

Com bé deien aquells altres, "We are all prostitutes".

Jo en general estic força d'acord amb l'Albert Lloreta, la veritat.

I no té gaire importància, Marc, però quan dius que "hi ha molta gent que porta anys tenint certes intuicions o opinions socials o polítiques pero mai se'ls hi ha notat a les seves cançons", doncs i què. Qui més qui menys tothom té certes intuïcions o opinions socials i polítiques, i si no les han volgut reflectir a les seves cançons les seves raons tindran.

Una traïció seria passar-se aquestes opinions pel cul en la seva trajectòria "artística" (em costa molt parlar de la música popular com a art amb tot el que això significa, ho sento molt però em sembla d'un pretensiós i un barrut impressionant per part dels suposats artistes, però aquesta seria una altra -interessant- discussió), però per les característiques de la mini-indústria existent segurament no podrien encara que volguessin. És difícil vendre's quan ningú té interès a comprar-te.

En un altre ordre de coses, crec que aquest salt cap a l'acció cooperativa s'acabarà donant, per pura necessitat i voluntat de supervivència. Crec (sense gaires més elements d'anàlisi que la simple intuïció) que arribarà un moment en que els petits segells, grups, promotors i distribuïdores hauran de llençar-se a la piscina mainstream (si poden) de cap o organitzar la seva activitat d'una altra manera. I això pot ser molt positiu. Pot trigar encara una mica a passar perquè canviar de paradigma és un procés costós i lent. I de qualsevol manera el cooperativisme tampoc és la panacea. Crea comunitat, sí, però no crec que la manca de comunitat sigui un dels problemes de l'entorn "indie", sigui el que sigui això.

Al respecte dels límits del cooperativisme com a ideologia:

http://terracremada.pimienta.org/autogesti%C3%B3.html

De fet recomano la lectura dels tres números de la publicació.

Per cert Guille, són set sous, no setze ous :-P Juasjuasjuas!

Uri

Anònim ha dit...

Jo tb dic: ESCOLTA PONY BRAVO.

Guille ha dit...

Pos vaya, tota una vida enganyat amb l'expressió de marres. Amb lo bé que em sonava "setze ous"... En fi, correcció assimilada, mestre Padawan.

A mi l'últim de Pony Bravo em recorda exageradament a No me pises que llevo Chanclas. No és necessàriament una crítica negativa.

Anònim ha dit...

Hola senyors, la conversa és molt maca i hi ha exposicions molt ben formulades. Pel meu gust hi manquen noms propis i crec que és un símptoma més del petit tall de pastís de la micro-indústria que estem analitzant.

És veritat que més enllà del contingut de les lletres dels autors, malauradament en la infraestructura de l'anomenada escena independent trobem les mateixes ganivetades que en les grans escenes del capitalisme, potser més maquillades però no menys greus.

D'exemples en sobren (i començaré a dir noms propis) He sentit mil.lions de converses de gent lloant la productora Canadà i el seu soposat modernisme. Difícilment en aquestes converses ningú dirà que no paguen un duro als exèrcits de "becaris" que fan servir per a les seves produccions. (explotació, negrerisme, sí). Ningú deixarà de recolzar els grups que gestionen mànagers com el Gerardo Sanz o l'Albert Puig pel fet que tinguin un peu als mitjans de comunicació i un altre als escenaris (Lobbies, sí). Suma i segueix.

Pol

Anònim ha dit...

Hòstia, jo me n'adono que el que passa és que estic més fora que dins de la cosa aquesta "indie", perquè ni sé qui són Canada ni he recolzat mai cap grup gestionat per aquestes dues persones.

Pel que dius, sobretot en el darrer cas, és que ja estem parlant d'indústria pròpiament dita, sense embuts ni excuses. Amb vocació mainstream clara i de cara. Si l'"indie" només és el meu món en tant que toco en un grup d'aquest entorn i hi tinc amistats de fa molts anys, aquest altre món directament no té res a veure amb mi. I per tant em costa opinar, tot i que si el sento tan aliè ja ho estic fent d'alguna manera.

Uri

Marc ha dit...

Aprofito també per copiar aquesta entrevista que vam fer a la gent del gaztetxe de Zarautz:

http://www.nativa.cat/2013/06/hodei-esteban-los-gaztetxes-son-una-alternativa-un-ejemplo-y-un-espacio-donde-aprender-muchisimo/

Anònim ha dit...

Ara bé, referent al primer cas, que m'ho deixava, si aquestes situacions d'explotació i negrisme es donen cal assenyalar-les, com dius no és menys greu que quan t'exploten a una cadena de muntatge.

Caure en el fratricidi ritual de les coses que s'ensorren és lleig i penós, i començar a tirar-nos els plats pel cap seria d'"apaga y vámonos". Però certament situacions com aquestes d'això de Canadà, si és que és així que ja dic que ni tan sols sé qui són aquesta gent, no s'han de tolerar. Aquí trobo bé dir noms.

Clar que si les coses van així no ens hem d'estranyar de la manca d'esperit crític: són l'enemic, directament.

Uri

quique ha dit...

oju, que a favor de Canadà he de dir: a les seves produccions més lluides (els videoclips), tampoc no cobren els jefes de la productora. Son presupostos petits en la major part dels cassos que destinen integrament al videoclip. Això és una inversió dins la seva feina perquè després d'aquests videoclips els surten publis, etc, on si que cobra tothom
per mi no hi ha explotació si a qualsevol fase d'aquesta cadena (des del jefe al darrer meritori) està treballant sense cobrar. Ningú se n'està aprofitant de la feina de ningú.
El que no se és si els equips que treballen a produccions "amb peles" son els mateixos que fan de becaris, vull pensar que si. Però no ho sé del cert.

Que això de senyalar amb el dit és molt brut si només coneixes "de oidas"
jo ls respecto molt, a la gent de Canadà, tot i que l'escola que han creat m'agradi més aviat poc, ells son honestos amb el que fan, i alguns videos son molt bons, com els del Guincho, o els de La Estrella de David i Bienquerida, o el darrer de Phoenix. De fet, me'n sento força orgullós

Anònim ha dit...

Podem explicar de primera mà l'afer Canadà. És encertat dir-li explotació, i segur que no són els únics que ho fan. També és veritat (com deia l'Uri) que és un error que aquesta gent a vegades estigui sota el paraigües de l'adulterada etiqueta "indie".