3 de jul. 2013

TOT A PUNT: ÚLTIM FARADAY


El Faraday estava tan inserit dins les nostres vides que pensàvem que mai dirien prou. Sempre hi hem anat, un o altre del bloc, sempre allà. I ara es fa estrany dir-los adéu. Perquè el Faraday representa tot allò que nosaltres voldríem fer si muntéssim un festival: cartell arriscat, independent, sense ingerències i per on han passat noms importantíssims; i d'altres que no ho eren tant i ara ja ho són. A més no han volgut mai repetir ningú i això també els honora. Felicitats i gràcies nois. Sense més, aquí van les nostres 10 recomanacions de grups per veure en aquest desè i últim Faraday de Vilanova i la Geltrú.


Alba Lua (Divendres, 22.45 h)
Francesos i adorables, Alba Lua són –o haurien de ser– el grup a descobrir d'aquest Faraday. Una de les coses que ha fet diferent el festival de Vilanova és que malgrat no comptar amb més d'una desena de noms de fora, sempre hi has trobat bandes que no coneixies i de les quals després n'has estat fan (exemple personal: The Lodger, al 2008). L'aposta d'enguany, ergo l'aposta final, són Alba Lua, que podrien ser un dels teus grups favorits després de veure'ls al Garraf. Perquè sonen a coses meravelloses i que ens encanten, com els Real Estate o els Woods. Pop, folk d'embolcall psicodèlic i esperit indissimuladament indie. El seu nou disc (Inner Seasons) és una delícia i conté el que ja és cançó top aquest estiu, “Alegria”. Tranquils, sense preses ni estridències, els de Bordeus apareixen entre la lletra petita del FIB d'enguany, així que imagino que a poc a poc aniran sonant més i més. Normal.
Jordi Garrigós

Cass McCombs (Diumenge, 22.15 h)
Resulta bastant previsible pensar que aquesta darrera edició del Faraday serà viscuda, tant per la mateixa organització com pels assistents del festival, de manera molt especial. Hom pot prendre-s'ho pel costat melancòlic, pensant com de difícil serà omplir el buit que deixa un festival únic, i passar-se el cap de setmana plorant el mort mentre encara belluga. Però el funeral del Faraday s'ha de celebrar a la irlandesa (que es foti el patrocinador si esperava un mediterràniament), agafant un bon pet tots plegats i brindant a la salut del difunt, que com manen els tòpics del rock mor jove i deixa un bonic i més que digne cadàver (no com d'altres). Però tota bona borratxera té la seva ressaca, i amb aquesta, al diumenge, arribarà el moment de la reflexió; de mirar enrere i recordar alguns dels bons moments que ens ha ofert el festival en els seus deu anys d'existència. I se m'acudeixen poques maneres millors de fer-ho que sentint "Harmonia" a mans de Cass McCombs mentre el sol acaba de pondre's a la platja del Far i… sniff!... puta merda, no ho he pogut evitar.
Albert Giralt



Germà Aire (Diumenge, 15.00 h)
Només tenen una cançó rulant per internet i ja sabem que són els millors. Perquè 1) la cançó és collonuda i 2) són en Luca i l'Andreu, dels actualment semi-letàrgics Mates Mates. Els vam poder escoltar en el primer concert que van fer junts (encara no com a Germà Aire) a la botiga Bcore i ja ens van encantar de bones a primeres. Menys pop que els Mates, amb un puntet més de psicodèlia i amb la sorpresa de l'Andreu, que toca de tot i ho fa tot bé. L'horari no acompanya a anar-los a veure, però si la ressaca és suportable és un concert que ha d'estar a totes les agendes amb un mínim de bon gust. Amb nom de cançó de Sisa i quatre canyes l'Andreu i en Luca et munten un bolo convincent i que et fa marxar amb ganes que els Famelic els treguin el disc JA.
Jordi Garrigós

Jonathan Wilson (Dissabte, 22.05 h)
Jonathan Wilson és un dels músics més inspiradors que passaran per aquesta edició del Faraday. Més habituat a estar a segona fila i darrere la barrera que a primera línia de combat, Wilson em va arribar fa un parell d’anys, quasi per casualitat i en un moment on avorria –encara ho faig– el folk ambiental, ni t'explico l’indie-country de bandes com Wilco (per als qui Wilson ha obert en moltes ocasions). Però el seu disc de debut, Gentle Spirit, impregnava una calma de tocs psych que em va cridar per sobre d’altres companys de generació com Bon Iver o els errants Fleet Foxes. Bregat en mil batalles com a músic d’estudi o productor, Wilson no arriba a Vilanova amb nou material però ens importa tant com zero. Gentle Spirit val un imperi, veurem si l’horari és l’adecuat per una proposta tan ultra-personal i poc moguda.
Jordi Garrigós

Lorena Álvarez y su Banda Municipal (Dissabte, 20.15 h)
La Lorena Álvarez salvarà el món. Té la gràcia de la senyora que canta cançons de sempre amb una ampolla d’anís a cada festa familiar o del barri, i és capaç de fer sonar noves les melodies de tota la puta vida sense ni un gram d’impostura. És la reina. El seu disc és una de les alegries més grans que ha donat la música espanyola en anys, i en directe es multiplica per molt. És natural, és de sempre i contagia. Si us dic que és la millor em prendreu pel pito del sereno però és que ho és. Feu una escolta a "Novias", "Ya no me acuerdo de ti" o "La boda". De debò, estem parlant d'una gran d'Espanya al nivell de Rocio Jurado, Kiko Veneno o Arponera. Increïble però cert.
Quique Ramos



Monnone Alone (Divendres, 20.45 h)
Ni idea de qui eren aquesta gent fins que un dia el Quique em va comentar que era la nova banda del paio dels Lucksmiths (de Mark Monnone, òbviament). Vaig escoltar el disc corrent però, sorpresa, a mi no em recordaven tan bèstiament els australians (bé, la cançó d'entrada, “The Westerly Whip”, sí; les altres no gaire). En Quique em va donar la clau: són twee del bo, pop de chatarreria i sonen a bandes post C86 com els Razorcuts o els Bartlebees, dels quals versionen la maquíssima “When You're Happy You Won't Understand “ al seu disc de debut. Aparegut aquest mateix 2013, Together at last té un punt d'esperança, un altre de desesperança, melodies per la vena i cançons no especialment treballades, suficient per ser-ne fans instantanis. Per si no n'hi hagués prou, els acompanyarà Gary Olson dels Ladybug Transistor (oju, per als no iniciats, heroi de la casa i membre del col·lectiu Elephant Six), amic del festival que havia d'estar al darrer Faraday sí o sí.
Jordi Garrigós

Pony Bravo (Dissabte, 00.00 h)
Ara tocaria dir que Pony Bravo és una banda molt important pel Gent Normal. I no ens estaríem marcant un farol i sí una jugada guanyadora, perquè és real: Pony Bravo és la banda no catalana que més ha aparegut al Gent Normal en tota la seva història. Sentim devoció per ells, sempre l’hem sentit. Pony Bravo van ser un dels primers entrevistats del bloc i hem vist amb molta alegria la seva pujada meteòrica a l'Olimp de la música independent de l’estat espanyol. Ara toquen en bons escenaris al Primavera Sound o tenen horaris de caps de cartell al Faraday. I s’ho mereixen, perquè no han baixat ni un sol mil·límetre de nivell. Mai. Aposta segura i guanyadora. Sempre compleixen.
Jordi Garrigós

The House Of Love (Divendres, 00:10 h)
El plat estrella del Faraday. Veure els The House Of Love és tenir al davant un els grans exponents de l’indie pop britànic de final dels vuitanta i principi dels noranta. De claríssima influència dels Jesus & Mary Chain, combinen certs obscurs de la new wave amb lluminositat irradiant de hits memorables i atemporals com “Shine on”, “Christine”, “Beatles & Stones, “I don’t know why I love you” i un llarg etcètera. Chadwick i Bickers arriben a Vilanova en plena forma després d’anunciar la seva segona tornada als escenaris el mes de desembre passat. Punt a favor de l’Agramunt i companyia d’haver aconseguit aquest nom per tancar el festival, i és que crec que és el grup que més il·lusió fa veure a aquest Faraday. Esperem que toquin la meravellosa versió que fan d’un dels nostres grups favorits de sempre, el “Pink Frost” dels Chills. Pop del que val la pena.
Jordi Garrigós



vàlius (Diumenge, 17.00 h)
No les tenia totes. Pensava: vàlius en directe són un desastre meravellós al qual no és fàcil entrar si no existeix cap mena de connexió amb la seva música. No sempre segueixen el mateix ritme dins la mateixa cançó, trenquen cordes, fan una volta de més. El concert com a acte de militància i gaudi grupal no sol ser la millor idea per un festival d'estiu. Oblideu tot el que heu vist. L'últim any he vist un munt de concerts de vàlius. Tots han estat sempre EL MILLOR, però no ho hagués recomanat a tothom fins que vaig veure la presentació del disc al Heliogabal. Què havia passat al cap de poques setmanes? De sobte tocaven tensos, serrant les dents, de cara a barraca, convidant no al crit còmplice sinó al CRIT que empeny tothom. S'ha acabat picar l'ullet, s'ha acabat no saber què fer quan es trenca una corda. Només hits i crits, només les cançons i el convit a la vida, al crit amb amics i estranys. Ara sí, vàlius funcionen per a tothom. Escolteu les cançons, deixeu-vos-hi la veu. Si no us agrada el mateix a mi, podeu anar-hi sense por. El diumenge post-Faraday estarem tots afònics.
Quique Ramos

Els Dj's del Faraday (tot el festival)
El Faraday sempre ha cuidat molt la selecció de Dj's. Ens agraden els que escullen perquè sempre són gent que posa bona música i, què coi, són amics nostres i ens en refiem al 100%. Què hem d’explicar d’en Miqui Puig i el Miqui Otero? Amics del bloc i selectors de qualitat contrastada. Del northen soul d’en Puig a la música llatina amb la qual vibra l’Otero (rumors apunten que podria posar “Yes sir, I Can Boogie” per petició popular). Dj Graham (The Lions Constellation i clàssic de la nit barcelonina) tancarà la nit de divendres mentre que el popular Dj Coco (Nitsa) ja és un punxadiscos acostumat a tancar festivals. Què us hem d’explicar, eh?
Jordi Garrigós


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C.