19 de jul. 2013

THE MISSING LEECH ÉS EL MILLOR GRUP D'UNA SOLA PERSONA DEL MÓN


No m’agrada el “nou pop català”. No m’interessa. Aquesta bonança musical em sembla poc més que una polleguera impostada entre el rock català i “la música”, un grapat de grups amb referents que ja no ens fa vergonya citar però que tampoc no són, ni molt menys, la panacea. Allò del “no està mal per ser catalans” magnificat.
Sempre hi ha hagut excepcions. Al rock català també. Encara m’agraden els Pets dels primers discos, cançons d’Umpah Pah, fins i tot alguna dels Gossos (ho dic amb la boca petita però: tant millor és un imitador de Bon Iver que uns de Crosby, Stills, Nash & Young?). Excepcions dins un núvol de grups mitjans, com les d'avui, amb anomalies més que notables dins l’escena com Fred i Son, La Brigada o uns Surfing Sirles amb un peu dins i l’altre fora d’aquest núvol. Però, què fem amb els artistes que viuen fora d’aquest bressol de crítica i festivals? Doncs considerar que estan fora de l'estàndard de “qualitat”, és a dir, menystenir-los per estar fora del cànon estètic que ha fet reviure la música catalana i convertir-la en el centre de totes les mirades i repetir en petita escala el fenomen del passat amb un estil que ens és força més simpàtic. Molt pocs d’aquests grups són capaços de tocar la meva fibra com ho fa el Maurici. I sí, tota aquesta pataleta és exclusivament per intentar explicar-me a mi mateix perquè recollons the Missing Leech no és més famós que els Beatles.

Sóc fan de Missing Leech. Sóc fan de les cançons, fan de la persona, fan de com fa les coses, fan del tot. Sóc conscient que no té una gran veu ni és un músic tècnicament dotat, que no és un artista “fàcil”. M'és igual. És el millor. Penso de debò que a qui no li agrada the Missing Leech té un problema i que, musicalment, no ens podrem entendre mai. Després, la realitat m’ensenya diferents versions, però el meu primer impuls sempre és: no en teniu ni idea. No us penseu tampoc que sóc un fan constant i boig, hi ha dies que no hi penso, però quan em ve al cap una de les seves cançons... estic perdut! Només voldria parlar de the Missing Leech i sortir a convèncer els descreguts com un predicador de l'antifolk. Perquè amics, la música no és només música. El que ens dóna the Missing Leech és molt més i millor: és la mirada neta, una veu propera i carregada de veritat, la certesa inspiradora que un pot fer el que vulgui com vulgui, i és capaç de convertir-ho en cançons memorables que us faran plorar i riure, cantar a crits i sortir al carrer amb ganes de fer coses, de viure més i ser més bona persona.




Estimo les cançons que expliquen una història. Que diuen: aquesta és la història que t’explicaré, i llavors ho fan i les omplen d’anècdotes personals, noms d’amics, de vida. Aquesta cançó és la perfecta introducció al món de the Missing Leech, on explica un munt d’aventures pel món, gent amb qui es va trobar, allò que va passar aquell dia concret i que ara és per sempre. La història de the Missing Leech s’hauria d’explicar a primer d'indie. Com es munta gires per tot el món amb només una maqueta, ell sol i perquè si, contactant amb algun dels seus ídols de tota la vida amb l'única pregunta “ei, tinc pensat viatjar a Nova Zelanda, et ve de gust que toquem un dia?”. Rebobino. El Maurici ha tocat per gairebé tot el món amb l’autogestió com a bandera. S’autoedita els discos, col·labora amb ments afins, s’organitza els concerts ell mateix, ajuda a artistes que li agraden a tocar per Catalunya... A aquesta cançó hi ha uns quants exemples. Apareixen el oblidadíssim punk anglès Patrick Fitzgerald, els nova zelandesos the Sprouts, els Anímic, en Chris Knox (Tall Dwarfs, Toy Love) amb qui va tocar poc abans que tingués un vessament cerebral. Les seves cançons beuen molt del pop nova zelandès. Els ritmes una mica estranys, aquesta manera de cantar i la urgència del so... És com si visqués dins el disc de the Great Unwashed. Una altra cosa que m’encanta d’aquesta cançó són tots els sorolls que l’acompanyen, i aquests continus començaments que farien que la cançó pogués durar eternament.


“Tv crusaders”, el HIT. Aquesta és la cançó que tots volem sentir, cantar i cridar. Una frase senzillíssima i certa que convida a la burla i a fer el que sigui. L’antipantuflisme com a filosofia de vida: “què fan a la tele, mama? LA MATEIXA MERDA”. Doncs fem alguna cosa, no? Aquesta casset la va editar l’Esteban de Luchador Records en el seu efímer, però gloriós, segell Nosotros Los Rusos. Moltes de les cançons (com aquesta) estan gravades en directe al Monkey Chews de Londres. Atenció amb la versió d'“Stolen kisses” de Psychic TV. Sé que això no dóna valor a la seva música, però, si no ho dic, rebento: força abans del documental a l'In-edit, ell feia versions de Psychic TV. Independentment d’això, la versió és preciosa.


Aquesta cançó em fa plorar com un nen. Canta una cosa molt personal i universal, d’una manera totalment oberta, gairebé naïf. L’enyorança del avis que van morir. És una cançó absolutament increïble. Molt despullada, amb el que semblen una melòdica i una trompeta subratllant la tornada, i poc més que la guitarra i la veu del Maurici a cor obert. Posa la carn de gallina. Musicalment: moltes de les meves cançons favorites de the Missing Leech em recorden a Noise Addict i el primer disc de Ben Lee. Aquesta n'és una, i no és una comparació científica ni res que s’assembli, que aquests discos són alguns dels meus favorits més grans. La cançó pertany al seu millor disc, Trompetes a Holanda, gravat amb els Anímic i el Mau (Esperit, Les Aus, Zeidun, Omega 5...). Si no sabeu per on començar: aquest és.


Podria recomanar-vos mil i una cançons favorites de Missing Leech, com “Friends of Nacho Cano”, o “Pay to play” que em fan riure molt, però aquesta em té el cor robat des del primer dia. Canta sobre el seu somni de ser famós, conèixer l'Scarlett Johansson, que la gent vulgui comprar i robar els seus discos, i que al final ningú li faci cas. El Maurici té un munt de cançons divertidíssimes, els seus directes són hits molt grans i són un dels motius principals perquè els que el veiem sortim sempre tan contents i amb ganes de tornar-hi. Perquè el riure eixampla l’ànima, amics. El Maurici és el millor.


Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Quiuqe Ramos 
Correcció: Joanaina Font

1 comentari:

el sistemÄ suec ha dit...

Felicitats pel text i per intentar posar en boques i orelles uns dels artistes més autèntics qui hi ha en aquest país. En ell som molts que hi veiem la part romàntica de fer cançons, una part que en el món de la música costa de trobar. Tot són interessos, favors, negocis o cercles tancats.

Com artista que sóc, quan em demanen per les meves influències el cito sempre. No per l'estil, però si per la manera de treballar i de ser.