23 de jul. 2013

MANERES DE SER


Dr. Calypso
Sempre Endavant
Any: 2013
Discogràfica: Propaganda Pel Fet


No recordo la meva vida sense ells. Sempre –sempre– hi han estat, sovint convivint amb un continu estat letàrgic del qual semblava que no despertarien. Però rotllo au fènix tornaven, tornen i tornaran. És una filosofia de veure la música que m'encanta: toquen quan els ve de gust, graven quan els ve de gust i no segueixen cap fil comercial establert. Existeixen per passar-s'ho bé –ells– i ens ho fan passar bé –a nosaltres. Per això en quasi 25 anys només han gravat 4 discos i una maqueta, a banda de diversos recopilatoris, i no semblen gaire estressats per la seva ínfima productivitat. Per totes aquestes coses estimo Dr. Calypso i la considero una de les meves bandes favorites. Per aquestes coses i perquè m'encanten les seves cançons, m'encanten de debò.

No ho hauria de justificar gaire, però el cert és que sovint s'ha vist els Calypso com un grup únicament de festa major, amb l'implícit pejoratiu que acompanya la paraula. I no. Vull dir, sí que animen les pedres allà on vagin, però hi ha un discurs molt més militant al darrere. Militància a l'ska clàssic jamaicà, al revival del 79, al latin ska, al rocksteady o al soul. I al pop, evidentment. A banda de ser els pares de tot això als Països Catalans (els avis serien Skatalà), els Dr. Calypso han tret discos cada vegada més sòlids i sense perdre ni un grau de la frescor d'aquell Original vol I de Tralla Records que vaig comprar en casset al Daily Records, fa tants anys que fa nostàlgia recordar. Vint-i-pico primaveres després, encara segueix fent-me molt feliç escoltar un disc nou dels del Poble Nou.

I és posar Sempre Endavant i escoltar el punyetero mateix de sempre. Dolent? Ni de conya, és el millor que poden fer. Sona la primera cançó del disc i veus que la cosa no ha canviat ni un pèl: en Xeriff i el seu pseudo-autoparòdic accent anglès (un me la sua de manual), l'entrada magnètica d'en Luismi, el joc de veus, les tornades facilones i ritme vella escola jamaicana. Segona pista i mutació pop i ska més accelerat amb teclats que recorden els Cure (ja, sona estrany, però a mi m'evoca a l'entrada de marras del “Boys don't Cry”) a “El pas del temps”. Cançó 100% Dr. Calypso de tota la vida, el hit ràpid i efectiu que han facturat tantíssimes vegades al llarg dels anys i al qual han anat canviant de nom, des de “Anti-Ska” a “Brigadistes Internacionals”, de “Toxic” a “Se'ns Pixen”.

Sempre Endavant passa de “L'home enigmàtic” –que ja havíem escoltat a l'EP d'avançament de l'any passat–, que és emergència 2tone (Madness, Specials, The Beat), a “What I'm Doing Wrong”, molt més soulera, o “Tribut a Natxo” (ska-jazz clàssic) amb naturalitat innata. Les meves dues cançons favorites del disc són l'amfetamínica “Una trama negra i criminal”, cantada pel Xeriff i divertidíssima, i “Anem als encants”, més reggae i amb referència al Flowers inclosa (al final podrem fer un recopilatori de cançons on hi apareix, amb Loquillo i Els Surfing Sirles).

Lletres. Bé, és tan evident que la banda dóna poca importància als textos en favor de la música, que tampoc cal parar-s'hi gaire. Els Dr. Calypso tampoc han canviat en això, ni cal que ho facin. El de sempre, fiestuki i tocs reivindicatius a parts més o menys iguals. M'agrada “Gent del Carrer”, un tema que ben bé podríem utilitzar d'himne d'aquest blog, i que defineix el que són els Calypso com a banda: “Som normals i som corrents, som la gent del carrer, de la vida n'aprenem com qualsevol dels que estem aquí” i el rocksteady de “Endavant”, que tanca el disc amb un tan infantil com cert ”Lluita i reivindica el que ens pertany, solidaritza't amb aquell que té un mal any, no et desentenguis com si no anés amb tu”. D'acord que no és la lletra més profunda del món, però donar seriositat al tema és, precisament, no haver entès absolutament res del que va la cosa.

Acabo. Sempre Endavant no és ni el millor ni el pitjor disc dels Dr. Calypso, però el sol fet de tornar a escoltar-los set anys després és una notícia tan collonuda que haurien d'obrir els telenotícies de tot el món a ritme de “La Sirena del Taulat”. Un grup de revetlla? Potser sí, però d'això va la cosa: de ballar, passar-ho bé i no preocupar-se de res més, mireu els Fleshtones, que són els millors. Discos com aquests et reconcilien amb la música fora del postureo i el hipster de vestuari. 25 anys més haurien de tocar.

... i visca el Sankt Pauli!

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Jordi Garrigós 
Correcció: Marta C.