4 de jul. 2013

EL FARADAY ÉS EL MILLOR FESTIVAL DEL MÓN

El meu primer Faraday va ser l’any 2005. Era la segona edició i hi vaig anar en cotxe amb el Half i l'Elsa perquè tocaven dos dels que llavors eren per mi els millors grups del món: Sibyl Vane i Veracruz. Segur que si llegeixen això no els farà gaire gràcia, però eren part d’una escena sense nom que s’ajuntava gairebé cada setmana al Big Bang, al Magic o on fos que toquessin qualsevol d’ells o Omega 5, o the Cheese, o Nisei, o Las Dolores, o Cocodrilo, o… Tinc la sensació que aquesta cantarella ja l’he escrit abans, així que me l’estalviaré. El cas és que tocaven Sibyl Vane i Veracruz. Els veia gairebé cada setmana, però molava anar a veure’ls quan jugaven fora de casa, i el pla era rodó, perquè també tocaven Astrud. Quan vaig posar el primer peu al recinte no tenia ni la més remota idea de com seria d’important el Faraday a partir de llavors. Ho vaig saber en sortir: s’havia convertit en el millor festival del món.

Al Faraday he fet absolutament de tot i sempre amb la màxima intensitat. He cantat i ballat, he perdut els papers, m’he barallat, reconciliat i tornat a barallar, he conegut amics, he estimat moltíssim i també aquí he perdut els papers algun cop, he pres drogues, begut més del que sabia i he gaudit de concerts memorables. També he oblidat molts concerts per culpa de tot l’anterior, però sempre l’he acabat amb la sensació de final de temporada. Sabeu aquest ai al cor després d’alguna experiència vital molt intensa, pensant que ja ha passat i que no pot repetir-se mai més? El mateix, però al revés: per mi cada Faraday ha estat un bonus vital, una vida que no gastaràs. No sento nostàlgia per cap Faraday, només alegria i una mica de confusió.

No sé si heu estat mai al Faraday, però no us queda gaire temps. El fan des de fa 10 anys al Molí de Mar, a peu de la platja del Far de Vilanova i la Geltrú, i aquest serà l'última edició. El lloc és perfecte, un recinte petit i recollit, separat de la platja per unes escales i prou. Els músics, mentre toquen, veuen el públic i el mar. Tothom està de bon humor. Probablement és el que voldria reproduir cada estiu el fastigós anunci de cervesa de torn. Però és de veritat i afecta la gent.

Hi ha com a mínim un parell de coses que un percep en arribar al Faraday, fins i tot abans que comenci el primer grup: allà tothom està perquè vol estar-hi. Des de la persona que us talla les entrades a la que us posa una cervesa treballen sense cobrar, amb la intenció que el festival funcioni, que a Vilanova hi passin coses que arrelin i durin tot l'any a través de les activitats del col·lectiu sense ànim de lucre La Medusa. No trobaràs ningú que no estigui fent la seva feina perquè vol donar un cop de mà. Si hi ha punts obscurs, gent enfadada pel que sigui, no ho ensenyen. Tots saben la raó per la qual estan allà i encara que el públic no en tingui n'idea ho percep, perquè és una sensació que es contagia. Jo mateix he ajudat algun que altre any fent d'assistent dels grups. Això vol dir: cada grup té assignada una persona que en té cura, els explica com funciona el festival, on poden guardar els instruments, com funciona el tema del sopar, està pendent que arribin a l'hora per provar el so... Tots els festivals tenen aquesta figura, però és en els festivals petits on un assistent pot ser més proper (per raons evidents: no és el mateix tenir cura d'un parell de grups al dia que de 15, ni fer-ho en un recinte petit que en un de gegant), i dóna gust fer-ho. És molt possible que els amics del popArb, el Festus, el Lemon Day... us diguin el mateix. De fet, a algun d’aquests festivals he tingut la mateixa sensació de “vida extra” que al Faraday. No sóc gens creïble quan dic aquestes coses, però és la pura veritat. Això i que si encara existís el Fun House (festival que muntaven els Nisei a casa de la família d’un dels seus membres per ajuntar els amics i agrair als grups amb qui van tocar durant l’any la seva hospitalitat), probablement estaria escrivint coses molt semblants parlant d’ells. Tornem al Faraday.

ELS CONCERTS
Els organitzadors del Faraday sempre han tingut una vista privilegiada. Durant els 10 anys de festival han portat grups que, poc després, estaven petant-ho per tot el món, com els Horrors o These New Puritans. La van encertar i, en honor a la veritat, vaig passar olímpicament dels uns i dels altres. De qui no vaig passar en absolut van ser d’alguns altres que també havien de fer-se més famosos que els Beatles i, al final, ningú va fer-los gaire cas. Recordo el cas especialment sagnant dels Hatcham Social, que tenien uns primers singles increïbles, escola Josef K, i que no van acabar de quallar tot i tenir un directe bastant decent. Més concerts memorables: veure les Pipettes des de primera fila imitant les seves coreografies i veient com s’havien d’aguantar el riure per moments, el Joe Crepúsculo tocant el bo i millor dels dos primers discos amb tot el festival desbocat, els Essexx Green fent EL CONCERT DE POP TOVET SOMIAT, El Guincho, el nostre Guincho, en un moment d’eufòria vital i justícia poètica (per fi ho veia tothom, que el nostre amic tenia un dels talents més gegants que m’he creuat mai), els Lucksmiths, que ja se separaven i van ser fantàstics. Podria anar repassant cada Faraday i a cada edició hi hauria un mínim de tres concerts que van ser dels de per sempre. I sí, també van tocar el Neil Hannon (aquell any feia d’assistent i vaig estar veient la prova de so mentre vosaltres estàveu a la platja. Organització del Faraday al complet a punt de la llàgrima, Neil Hannon al piano només per nosaltres), el Jeff Tweedy, el Jens Leckman... Però el Faraday el fan, majoritàriament, els noms petits. Alguns d’ells difícilment es repetiran.

LES CANÇONS
Plens de vida” de Fred i Son
“Sempre dius que tornarem / sabem tots que tornarem / tenim clar que tornarem / sota els estels que brillen”. Aquesta cançó parla de nosaltres al Faraday, d’estar de camí a la platja del Far de Vilanova xiulant els Lucksmiths com si no hi hagués un demà, de trobar-nos allà cada any amb els de sempre i que tot sigui fresc. D’estar a un lloc on et sents ple, un oasi vital. Una vida extra del Super Mario. I, a més, una de les millors cançons de pop que s’hagin fet mai. És perfecte: gran lletra, tensió perfecta i acuradíssima fins que la tornada esclata, trompetes, coros...

La platja del Far” de La Brigada
Sí, aquesta mateixa. Aquí és on passa tot, a la platja del Far. El Pere Agramunt és un dels màxims responsables que el Faraday sigui el millor festival del món (no l’únic, tot i que les cares visibles sempre han estat ell i el Dani Poveda, l’organització és plena de músics talentosos i bona gent), i abans de marxar ens va regalar un himne no oficial del Faraday. Hauríem d’haver estat més atents a algunes de les frases de la cançó: “Estius que se’n van”, deia. No sé si quan va escriure aquesta cançó la decisió que aquest Faraday fos l’últim estava presa. Però explica molt bé el buit que ens deixarà i l’alegria que l’omplirà ràpidament. Aprofito per repetir-vos que el tercer de La Brigada és boníssim.

FINAL DE CURS

Això crec que m’ho va dir un cop el Miqui Otero, probablement els dos aniríem pet. “El Faraday és la nostre festa de final de curs del cole, quan tots marxem de vacances i no ens veurem fins setembre”. Així va ser durant molts anys el Faraday. El Miqui, amb una colla d’amics, muntava unes festes a Barcelona que es deien Our Favourite Club. Aquelles festes eren les millors festes del món. No passa dia sense que recordi la “Batcueva”, el lloc clandestí on es feien aquestes festes. El núvol de suor, fum i confeti que la sobrevolava. Allà ens trobàvem tots, alguns amics del Faraday també, i allà ens fèiem amics per sempre cada nit. Ens vam anar convertint màgicament en la nostra gent. Ara gairebé no ens veiem, però quan ens trobem on sigui, encara que només sigui creuant un “hola” al carrer, aquest sentit de pertinença perviu. La nostra festa de final de curs era al Faraday. El Miqui, el Luis, la Leti, el Damo, l’Álvaro, la Carla... El clan OFC traslladava la festa al Faraday, l’última de la temporada. El divendres. Convidaven a amics a posar discos, a pujar a l’escenari, a ballar, a petar-se de riure amb frases enllaunades entre cançó i cançó i a disfressar-nos. Com un clan en una jornada de portes obertes. El Miqui encara posa discos un cop a l’any al Faraday. Aquest any amb un altre Miqui amant de les festes i coneixedor dels seus secrets, el Miqui Puig. Serà l'última festa, el final d’una era. Poseu-vos les millors gales i porteu cotilló.


Fotografia de portada: Alexis Nolla 
Text: Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font

1 comentari:

Anònim ha dit...

L'has clavat. Preciòs, de debó.