18 de jul. 2013

CRÒNICA LEMON DAY 2013


No fa pas gaire li comentava a algú que no havia anat mai al Faraday, i que aquest darrer any del festival de Vilanova tampoc hi havia anat, que jo sóc del Lemon Day. Ell em deia que, pel que havia sentit, l'ambient era si fa no fa el mateix. Suposo que es referia a aquest tipus de xup-xup que es viu al Lemon o al Sant Feliu Fest o a l'H-Titud Fest. Suposo, no ho sé; no hi he estat pas al Faraday. On sí he estat i del que sí que en puc exclamar bondats és del festival que un any més ens ha dut a Capellades i que aquest any ha tingut al cartell els dos millors (segurament) discos del 2013, el de Za! i el d'El Petit de Cal Eril, amb dues propostes interesantíssimes de fora, els Shield Your Eyes i els Mazes i amb una resta del cartell que ha sobresortit amb nota.
Benvinguts a la crònica del Lemon Day 2013.

Sortir de Badadura i enfilar cap a Capellades, saltar-se la primera benzinera per acabar arribant amb un patiment extrem a la Font Cuitora maleint la PetroMiralles, la Petrocat, la Petroestany i totes les gasolineres que haurien decidit no posar cap sortidor entre la Plana i l'Anoia. Quin patiment.
Arribem amb tots els motors en marxa, Juli Bustamante i Fred i Son ja han tocat i el Lemon sencer mostra un somriure de plataner a plataner.
Es fa difícil explicar què és el sí del Lemon Day ja que majorment són les experiències i els seus sentiments els que el fan gran, però potser amb alguna anècdota ens hi podem apropar. Començant pel fet que estava plagat de músics que no hi tocaven com la Maria Rodés, els Dulce Pájara de Juventud, gent d'Anímic, en Mario dels Joe k-Plan vingut de Madrid, en Maurici de The Missing Leech, els niseis al complet (això inclou gent de Mishima i de Manos de Topo), un parell dels Nueva Vulcano, un ex A Room With A View de Madrid, en Marcos de Betunizer directe des de València, dues de Me And The Bees i un llarg etcètera que havien vingut única i exclusivament a fer de públic. Un altre dels factors destacables són les sinergies que es succeixen sobre de l'escenari, cada any passa i a aquesta edició hi va haver dos moments molt destacables: una va venir per part dels Za! que entre Subeme el monitor i Wanananai que te bajes la guitarra varen empalar l'inici de la cançó de Nisei "Aquest Joc". L'altre picada d'ullet produïda a l'escenari va venir entre cançó i cançó dels Shield Your Eyes amb en Marcos, bateria de Betunizer, carregat de cerveses a les escales de l'escenari quan el bateria anglès va tocar l'inici trepidant de "Imagina que matas a Jota" dels valencians. Més tard el bateria de Betunizer em mostrava la seva sorpresa i el seu "flipe" per haver-se trobat el bateria londinenc tocant el seu ritme.

Són molts els moments i situacions que s'hi viuen. De fet, podria escriure la crònica sencera del festival fent un d'oca a oca saltant d'anècdota en anècdota, però es reduiria a les meves experiències personals i no seria la veritat, perquè cada un dels presents en aquesta edició del Lemon Day ens emportem les nostres.


Entren Za! surten Shield Your Eyes

Els primers que vàrem arribar a veure ja eren de traca i mocador. El Petit de Cal Eril va desplegar el seu La Figura del Buit (Bankrobber, 2013) de manera magistral, tant com ho és el disc. Una excel·lent interpretació carregada d'energia i sensibilitat que va deixar el públic ben amunt, amb la sensació que musicalment ja no se li podia demanar més al festival.
Amb Joaquín Pascual vaig cometre un error. Conscient de tot el que quedava fins les 5 del matí i sent només quarts de deu tocades, em vaig relegar a un segon pla per aconseguir l'avituallament necessari (treure diners al poble, carregar-me de tiquets per a les consumicions de la resta de nit, endrapar un pa amb tomata i fuet) i no vaig prestar gaire atenció al concert. Tota una llàstima perquè pel poc que vaig poder escoltar em va semblar un concert de notable alt.

Un dels germans Guardia de La Castanya m'havia insistit que escoltés Mazes (o era un altre grup?), que et molaran, fliparàs, són boníssims, però em vaig resistir, volia arribar verge al concert. Quina gran decisió. Ja ho he comentat pel GN en més d'una ocasió, hi ha poques experiències iguals a plantar-te a un concert del qual no tens ni la més remota idea de què faran i acabar no tocant de peus a terra. Em va recordar sensacions pre Internet (bé, a la època en què a Internet no hi era tot), quan els concerts se succeïen i un anava de la primera a l'última fila sense saber què vindria i en acabar el concert no et quedava més remei que llençar-te a la taula de marxandatge per fer-te amb un vinil del grup. La cosa va anar que en acabar el concert vaig sortir escopetejat cap als lavabos, ja no podia aguantar més. Com un Mio Cid amb el ventre ple de cervesa vaig aguantar heroicament fins al final del concert i després em va tocar alliberar-me de la càrrega. Allà em vaig trobar amb els Mazes, ben suats. Els vaig estimar de paraula i els vaig preguntar pel disc- Em varen comentar que tenien tres còpies a la taula del fons, que tot just hi anaven. Així que, amb la calma del que sap que el grup ha d'aterrar de l'escenari abans d'engrescar-se a la taula de broker, vaig arribar-hi no molt ràpid i un cop allà em varen anunciar la mala notícia: havien volat les poques còpies que els Mazes havien deixat a la taula. Els vaig retrobar i ja em vaig quedar parlant amb ells amb el meu anglès de BUP i amb alguna cervesa de més. Va ser impagable la reacció d'un d'ells quan vaig dir Antelope (vaig fer un sobre esforç al recordar l'arelop que va pronunciar en Justin Moyer a l'Heliogàbal). No sé com va anar exactament però el bateria ben plantat va saltar un moment amb un Ei! Que a la furgo jo tinc més discos! La mare que els va parir, sí, però vaig poder endur-me una còpia i vaig ser feliç.

Veieu? És molt difícil separar les anècdotes i vivències. El Lemon Day no és un teatre on van passant grups com concursants a un programa de televisió, és un festival viu amb les limitacions molt difuses, on tot i tots es barregen.


Els Za! escalfant el flow entre el públic

Els Shield Your Eyes varen començar a posar la cosa gruixuda. Amb el seu math endiablat i milimètric varen posar la proba de resistència cervical de la nit. Vaig trobar a faltar una mica més d'esperit, d'ànima a la mètrica avançada.
En acabat era el torn dels Za! que segueixen presentant el seu darrer disc Wanananai (Gandula, 2013), que, de ben segur, serà frec a frec amb La Figura del Buit encapçalant les llistes d'aquest 2013. Té collons la cosa! El Lemon Day d'aquest any comptava amb la presència dels artífexs dels que segurament seran els dos millors discs de l'any, ni més ni menys. Sembla que no ens cansem de dir-ho, els Za! en directe són d'un altre món, tota l'experimentació que proposen la posen al servei del joc que és la música que es transmet sense barreres, ajudada de l'empatia que posen a l'escenari. Són molt grans i en aquest concert no van decebre. Si no dic més d'aquest concert és perquè ja no sé què més dir dels Za! que no em soni a tòpic gastat.

El Lemon no defallia, grup rere grup la cosa s'anava animant, tot i que semblava que ja havia tocat sostre amb el grup anterior. Un no parar. Els valencians Jupiter Lion també varen assaltar l'escenari carregats de kraut en forma d'espiral, amb una força centrípeta acaparant. La llàstima va venir després quan els The Suicide Western Culture estaven desbudellant les poques neurones que quedaven a la Font Cuitora i a un servidor només li quedava una cosa al cap: un llit. Casu'm la mala llet, va tocar una retirada abans d'hora. A Crocanti ja devia estar al tercer son.



Jupiter Lion donant-ho tot

Sembla mentida, tants mesos i setmanes i dies i hores esperant el Lemon Day i ja s'ha acabat. Tornem a posar el compte enrere a 365. A veure amb què ens sorprenen a la propera edició.

Gràcies als organitzadors del Lemon Day, l’Associació d’Amics del Rock’n’Roll i Una Mica de Pop de Capellades, gent com vosaltres fa que el GN tingui sentit.


Fotografies: Marc Vila del facebook del Lemon Day
Text: Lluís Huedo
Correcció:Joanaina Font