26 de jul. 2013

ADÉU A 'DÍAS DE RUBIAS'



- Quique, et sembla si faig alguna cosa ràpida pel bloc del Días de Rubias?
- No cal, home! Si el programa ha sigut  un desastre 11 anys! hehehe
- Tio, 11 anys de desastre és un què, eh!
- Hem estat uns capgrossos, però com vulguis!
- Bueno, si tinc una idea genial (crec que sí) faig algo avui.

El cap de setmana passat em comentava en Quique Ramos que a vegades té complexe de Gran Hermano, perquè a la seva secció -i de fet a pràcticament tot el que escriu per aquests mons de déu- es passa el dia parlant d'ell mateix i les seves coses. Avui el seu complexe es farà una miqueta més gran després de publicar una conversa real -amb faltes i paraules inventades- de Whatsapp. Però és una ocasió especial, perquè aquest dimarts va acabar el Días de Rubias, el programa de ràdio setmanal que feia amb en David Coello i Txaber Viciola. 11 anys en antena, que es diu aviat, a Ràdio Ciutat Vella. Sempre posant les millors cançons, òbviament.

Alguns amics d'en Quique, i del programa, s'acomiaden aquí sota.

Serveixi d'homenatge als capgrossos.


"Siempre sospeché que los cables no estaban enchufados a ningún lado, y que nadie allí fuera nos escuchaba. O sea, que en el fondo éramos solo cuatro chiflados hablando con reverencia de discos magníficos en una habitación, durante una hora, para nosotros mismos. Pero aún así, qué gran manera de pasar una tarde. A Quique, en Días de Rubias, le he pegado algunos de los rollos más enrevesados de mi vida, y -aunque en teoría iba allí a enseñar mi colección- siempre he salido de la radio con nuevos añadidos para mi wants list. Echaré de menos el sitio, y la atmósfera, y las latas de cerveza, y los discos raros."
Kiko Amat

"Días de Rubias no empezaba en Radio Ciutat Vella, más bien arrancaba siempre en algún punto de calle Tallers, entre discos en oferta y cajones polvorientos, allí Quique siempre me convencía de llevar lo que humildemente había comprado para ponerlo en la radio. De hecho es donde arrancaba la discusión, siempre de gustos distintos, de lo que iba a sonar en el programa entre birras y patatas fritas. A mi me tocaba respetar el turno, tras las pequeñas pullas de "esto te molará" y "esto no es nada de tu rollo", esas risas que a veces duraban hasta cuando se encendía la luz roja de "en directo". La mitad de las veces no sabía qué decir, no tenía nada preparado y escogía canciones que simplemente llevaba con ganas de oir en mi habitación. Pero Días de Rubias se transformaba en esa habitación, en ese rinconcito donde las canciones siempre son algo tuyo."
Dani Cantó

"La ràdio només es pot fer des del punt de vista del fan, per això Días de Rubias és el programa, llarga vida."
Miqui Puig

"Vam anar fa anys amb Le Pianc a tocar algunes cançons en acústic. Crec que encara no teníem gaire cosa gravada. També vaig portar alguns vinils per posar cançons que m'agradaven i comentar-les amb el Quique i els altres del programa. Era graciós i autèntic perquè parlaven obertament de qualsevol grup, opinaven si els agradava o no. Com de l'split de Hello Cuca i Inkruzificables, del qua el Quique deia que li molava la cara d'inkrucificables i no tant la de Hello Cuca. I em mirava dient: "No passa res, aquí diem el que ens rota"."
Sergi Puyol

"Días de Rubias no ha tancat. Ni de conya. Días de Rubias serà sempre el programa de ràdio que escolti quan quedi amb el Quique (i/o el Xavi i companyia) per fer birres i ell aparegui carregat de discos i demanem unes patates i toquem les portades amb dits oliosos i sentenciem grups i reconeguem plaers culpables i em recomani "cançons de la vida", "temazos tobogán" i "hits de pop ràpid", per descobrir-me, finalment, "el millor grup del món" (que canviarà cada setmana, però no per això deixarà de ser-ho).

Sí, abans Días de Rubias emitía-desde-las-ondas-de Ràdio Ciutat Vella (algun dia veureu un paki amb una bossa de tela de k-records), al costat del pis on vaig passar els meus feliços anys 20 (o 20 anys, els meus). Era el programa aquell on la gent picava a la taula i entrava sense picar a la porta, xiuxiuejava sense apropar-se al micro o cridava menjant-se'l, obria Doritos, vessava Xibecas, assenyalava portades com si fos un programa de tele i del qual sempre havíem de marxar a mitja frase perquè ens havíem enrotllat massa i perquè els del programa de reggae, increïblement pros, venien després. En definitiva, i parafrasejant un dels seus responsables: "El millor programa del món".

Días de Rubias era com el programa de ràdio que gravaves en cassets amb els amics del poble (ok, espero no ser l'únic) o com si El Club de los Cinco s'hagués fet càrrec de la ràdio del seu insti americà. Un programa fet per amics i per a amics (qualsevol que els volgués sentir). I pel més gran dels plaers, al qual mai no renunciarem: parlar i posar cançons, mentre es beu una rossa (preferentment amb tupè d'escuma) i es piquen unes olives (millor encara amb anxoves). Que Días de Rubias plega? Sé d'un parell de bodegues on el podem fer. Si voleu porto unes maraques per fer veure que estem parlant amb un micro. O unes carxofes de La Boqueria. O unes carraques de La Bolsera. Però Dias de Rubias no ha tancat. No vull bromes, amb això".
Miqui Otero

"Hoy, tras once años de existencia, ha acabado el programa de radio Días de rubias. Días de rubias era algo mágico, inusual. En él estuve unas cuantas veces llevando la contraria, porque la contraria era algo bonito que llevar, no era una pelea ni nada conflictivo. Todo el mundo se cagaba en las cosas del otro, pero todo el mundo amaba las cosas del otro. Y había un amor infinito por las cosas hechas por pura pasión, fuese lo que fuese. Ahí fui a presentar el primer single de galleta (cuando realmente no les intesaba el hip hop) y ahí volví numerosas veces simplemente a comer Cheetos y beber Xibeca o hablar de Edwyn Collins con la mayor fan sobre la faz de la tierra, la pequena y no siempre ponderada Bárbara Otero. Recuerdo ese día grabado a fuego. Fue algo gigante. Días de Rubias representa lo que yo entiendo por música, lo mejor de la música. Esto es un homenaje. Esto es un jodido texto improvisado al modo de unos de sus artífices, el señor Quique Ramos, un emperador del entusiasmo. Larga vida a Días de Rubias, el mejor programa de radio de este jodido planeta."
Abel Galleta

"Vaig visitar els meus amics de Días de Rubias en unes cinc o sis ocasions. I recordo totes aquelles tardes amb molta il·lusió, fonamentalment perquè era un programa de ràdio anàrquic on tothom hi podia posar cullerada i tothom podia portar els grups i els discos que volia punxar més enllà de la seva actualitat. Menjaven "ganxitos" i bevíem canyes, però sobretot rèiem... i rèiem molt... i això és el que més m'agrada de la ràdio i el que més m'agrada dels amics... riure amb ells i compartir moments per recordar. No eren professionals, no eren serios, però eren Días de Rubias i ens agradaven molt tal com eren."
Joan S. Luna

"Quan no coneixia el Quique sempre havia considerat Días de Rubias un referent musical de Barcelona. Sempre posaven alguna cançó d'algun grup de Barcelona i quan un grup sonava a DDR sempre acabava triomfant (bé, a petita escala) i acabava tocant al Big Bang o a la sala Màgic. Era el poder de l'aprovació Ramos. De fet, quan vaig saber que al Quique li havia agradat la demo de Mujeres i que ens volia convidar a DDR ja vaig saber que les coses ens anirien bé com a grup. Em va donar la seguretat suficient com per seguir creient en el projecte. Què us sembla, malparits?."
Pol Rodellar

"Tot i que ens despedim ara i ha passat per moltes etapes, Dias de Rubias em fa venir al cap conceptes com J Irizar, Las Dolores, Big Bang o el Fotolog, que per cert acabo de visitar i segueix actiu (llagrimeta), amb totes aquelles llistes de cançons escrites a ma que feien treure fum al Soulseek. Llavors vivia amb l'Alberto, col•laborador esporàdic del programa, i el recordo davant de l'estanteria dels cd's seleccionant els discos que menys li agradarien al Quique. Un dia va aconseguir que posessin Pantera.
Cristian Pallejà

"Difícil resumir en unes poques línies els onze anys de vida de Dias de Rubias, un programa del que vaig formar part uns quants anys, de fet vaig ser un dels membres fundadors junt amb el Quique, l’Edu i la Maribel i sinó em falla la memòria. De filosofia punk, per sempre quedaran les memorables batalles dialèctiques d’ànima tabernaria en antena dels seus presentadors (jo mateix vaig tenir unes quantes) degut a les fílies i fòbies musicals dels seus presentadors, el programa havia esdevingut, sense saber-ho, un lloc de pas per algunes de les bandes que han marcat l’underground musical de casa nostra. Només un exemple: Per Dias de Rubias va passar i fer un concert abans de treure el seu primer disc ‘oficial’ El Guincho. Poca broma.

Dias de Rubias era un beneït desastre, i ho trobarem molt a faltar. Era un programa talismà."
Xavi S. Pons


Aquest passat dimarts va ser el darrer Días de Rubias, i va acabar amb la millor cançó del món. Aquesta sí, Quique, aquesta SÍ que és la millor del món.
Els teus amics de Gentnormal




Fotografia de portada: Días de Rubias
Text: Jordi Garrigós
Correcció:Joanaina Font
Gràcies per l'ajuda de Dani Cantó i a tots els que han participat. 

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Bueno, però quan era Días de Lluvia abans de Días de Rubias jo vaig portar al David Broc abans de que fos un fenòmen televisiu... :0))) Onze anys ja, mare meva... I tot va començar amb un "estic avorrit del programa, voleu fer-lo vosaltres?". I el van convertir en "això". Grans!
Una abraçada.

quique ha dit...

Lluis Gonzalez!! mestre de mestres!

A la Wikipedia de Dias de Rubias ell és el nostre padrí. Ens va cedir el seu programa por lo bajini, es deia "Dias de Lluvia", fins que per una broma interna vam canviar la pluja per les rosses.

Moltes gràcies Lluis!
i moltes gràcies a tots els que heu escrit això, estic molt emocionat

Anònim ha dit...

Us ho mereixeu tot el que us diguin! Era una cosa molt "de otro tiempo", molava molt. No recordava que el traspàs havia estat així com encubierto, és veritat! :0) Bé, ara a disfrutar d'una nova etapa!