20 de juny 2013

OPORTUNITATS - PET SHOP BOYS A LA INAUGURACIÓ DEL SÓNAR 2013


Els Pet Shop Boys van tocar a Barcelona el passat dijous 13 de juny en l’obertura del Sónar. Era un concert gratuït per a les primeres 10.000 persones que haguessin recollit trenta etiquetes de cervesa de la marca patrocinadora del festival i després haguessin introduït en una pàgina de la marca els 30 codis que apareixien al dors de les etiquetes. Prou fàcil. Per a tots aquells amb bon saque (o amics amb bon saque) i sense intenció o possibilitat d’anar al festival (on repetien actuació dissabte), era una bona oportunitat. I als Pet Shop Boys se’ls ha d’anar a veure sempre que se’n té la més mínima oportunitat.

Venien a presentar el seu dotzè disc d’estudi, Electric, que encara no s’ha publicat, cosa que podia espantar més d’un amb ganes de ballar només hits (voluntat irreprotxable, tractant-se d’ells). Però els Pet Shop Boys fan música per a la massa, i això vol dir que són els primers que saben què vol el públic i com se li ha de donar en dosis controlades perquè no s’empatxi, tot i que la idea d’un empatx d’èxits de Pet Shop Boys és inconcebible, com ells mateixos van demostrar en la gira de presentació del PopArt el 2004. Potser, en realitat, no volen cansar-se a ells mateixos.

Així, el concert arrenca amb Tennant i Lowe fora de l’escenari i el primer single del nou disc, "Axis", cançó gens menyspreable. Sense que pari la música, sorgeixen de les pantalles per cantar "One More Chance" i encara, abans dels primers aplaudiments, cau "Face like that", del seu penúltim disc, seguida d’un clàssic, "Opportunities (let’s make lots of money)". Mentrestant, han aparegut dos ballarins amb caps de cabra i el xou audiovisual comença a animar-se. Com a amant de la simplicitat, el muntatge d’aquesta gira no em satisfà tant com el ballet cubista de l’anterior, però en qualsevol cas, funciona.

Emparats en aquesta mena de bacanal light, els dos músics desgranen el seu repertori, format a parts iguals per novetats dels darrers dos àlbums (que s’hauran publicat amb menys d’un any de diferència), èxits esclatants i algunes cançons, aparentment, de segona fila. Sonen "Suburbia" i "I’m not scared" abans que s’entretinguin, a la meitat del concert, a deixar lluir el seu cantó més líric, incloent-hi una versió de Bruce Springsteen ("Last to Die") i de "Somewhere", del musical West Side Story. Passat aquest moment, habitual en tots els seus concerts, tornen al ball amb "Love etc", que ja és un clàssic, i es llancen a un final en què s’arrengleren, atenció, "It’s a sin", "Domino Dancing", "Go West" i "Always on My mind". Per al bis, "West End Girls" i, de nou, lirisme amb "Vocal", cançó de l’últim LP.

En acabar, evidentment, no hem descobert res de nou. Ells han demostrat, com a cada concert, que són un grup d’una classe determinada, la dels grups que és difícil, per no dir irreverent, de jutjar amb els paràmetres de la resta. S’han mogut sempre amb una única brúixola, el seu propi gust, i això els ha portat a produir una obra prou vasta i prou característica com perquè només hagi de contrastar-se amb ella mateixa. Prou unitària perquè, en concert, els èxits atemporals s’alternin amb naturalitat amb les noves cançons i la seva vessant liricomelodramàtica (que de vegades a alguns ens pot semblar excessiva) sigui només una altra cara de la mateixa moneda, gairebé necessària, per valorar-los en la seva justa mesura. Han esdevingut, ja fa anys, el seu propi cànon, i només per això és necessari aprofitar cada ocasió que es tingui d’anar-los a veure. Llarga vida als Pet Shop Boys.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Pol Serrahima
Correcció: Marta C.