12 de juny 2013

LA PETITA GRAN HISTÒRIA DELS HEREU ESCAMPA I ELS ALIMENT #02


Continuem amb la segona i última part de les memòries del que ha estat el periple d'aquest final de maig pels Aliment i per L'Hereu Escampa. Brighton, Londres, Barcelona i Porto són els testimonis de com se les gasten. Porters de discoteca, hostesses de vol, dones de la neteja i altres personatges dignes de Little Britain formen part d'aquest relat escrit a sis mans, les dues d'en Pol, per part d'Aliment, i les quatre de L'Hereu Escampa. Avui toca bacallà.

19/05/2013

Aliment P.O.V.
L’endemà marxàvem cap a London. Ja hi tornem a ser, els sherpas de la música en marxa. Gràcies, Albert, però vaig patir molt. Era un matí gris, ens havia fet molt bo (segons diuen ells, però ja et dic que et cardaves de fred) i de sobte estava a punt de ploure. Però en arribar a London, sorpresa! El sol ens havia acompanyat. Ens feia especial il·lusió tocar al Shacklewell Arms, el conseller Marc Fuyà s’ho havia currat molt i havia enredat un parell de bandes londinenques perquè ens acompanyessin. A part, la fuga de cervells ha causat estralls i ja sabeu, allò està ple de cervells catalans. Ens feia gràcia retrobar-nos amb el gueto catalanoibèric que a poc a poc va colonitzant aquelles terres. "Fuyà, tenim gana". Ens vam fotre les botes a un restaurant turc, al qual ja ens havia portat en anteriors ocasions, i realment va ser el millor àpat que vam ingerir en aquells quatre dies (no és gaire difícil, però era especialment bo). Mentre no arribaven els grups amb el backline, vam estar veient la victòria in extremis de l’Arsenal (es jugaven entrar a la Champions) tot carregant els mòbils. Aquella tarda tocaríem amb Charlie Havoc and The Nicotines i els Fat White Family. Aquests segons aportaven gairebé tot el backline i els estem molt agraïts. La veritat és que estava tot bastant atrotinat, però en Fuyà ja ens ho havia advertit, “aquests són unes bones peces”. Doncs tenia tota la raó, uns comunistes sonats fent un tipus de rock molt psicodèlic i amb un directe realment genial. El guitarrista (que venia sense guitarra i sense dents) la tocava amb una Oyster card (ve a ser com una T-10, però rígida, més versàtil, saps?), el baixista no tenia corretja, els ferros de la bateria s'aguantaven tots amb cinta americana, i el piano de l’amic sonava ara sí, ara no (no m’estranya, al final del concert va sortir volant). En definitiva, estan fets uns bons tigres i aconsello que li foteu una escoltada al seu nou LP Champagne Holocaust, realment molt bo (http://fatwhitefamily.bandcamp.com/). Charlie Havoc and The Nicotines obrien, i de quina manera. Vam flipar bastant amb el rock clàssic dels londinencs, molt bon "gènero" com diria aquell. Després ens tocava a nosaltres, la sala estava força plena, temíem picar-nos els dits, en Fuyà s’ho havia manegat tot sol i era la primera vegada que s'enfangava a Londres, sempre fa por. Ara bé, la comitiva catalana i els amics londinencs ens van ajudar a salvar la nit i amb nota!


La Oyster dels Fat White

Acabada la vetllada, ens vam acomiadar entre llàgrimes i afonia i ens vam dirigir cap a l’aeroport. Eren les dotze de la nit i l’avió sortia a les sis del matí, marxar xino-xano era la millor opció. La idea era arribar a l’aeroport i tranquil·lament descansar i facturar els instruments. Ja feia baixada tot, o això crèiem. Resulta que l’aeroport de Stansted estava terriblement poblat. Moltes famílies agafaven vacances, moltes escoles de viatge, etc. Vam pensar que el millor era facturar i anar a roncar a dalt, davant la porta. Doncs molt bé, fem-ho així. Ens posem a la cua de facturar (cap a les 3.30 h) i comença el periple. Volíem tranquil·litat? Doncs té. Una senyora molt amable (sempre s’adjectiva les senyores amb “amable”, però realment no la coneixia de res i feia una mica de mala espina) em va demanar que li carregués una de les setanta-tres bosses que duia al damunt. A més, em parlava en italià convençuda que jo també ho era, tot i que li vaig deixar clar que no, però a ella no li importava gaire, sembla. La qüestió és que jo evidentment li vaig fer el favor d'arrossegar la maletota durant tota la cua, fèiem conya que la dona portava una bossa plena de sabates, que com s'atreveixen a viatjar tan carregades, i tal i qual. Doncs ves per on, era veritat. Duia vint quilos de sabates, la molt bruixa. La dona es va envalentir, i em va demanar aviam si l'hi pujava també a l’avió, i és clar, estàvem força perjudicats de quatre dies de festa i l’últim sense dormir, però encara no havíem assolit l’estat de gilimonguer absolut. Ni de conya arrossego jo a la bruixa una bossa plena de sabates amb els talons plens d'heroïna calabresa i àntrax. Em sap greu però va haver de carregar aquell infern tota sola. Portava equipatge per sobre les seves possibilitats. D’acord, ja ens tocava a nosaltres. Després de superar la pantalla de la bruixa italiana, ens tocava el puto monstre final. En Warrior de les facturacions.
Mira, anem allà que aquella noia sembla maca. Ens vam deixar hipnotitzar per uns cants de sirena i la mirada de la Candi. No sabíem on ens fotíem. Normalment facturem els instruments, però els pugem fins a l’avió per tal d’estalviar-nos la muntanya russa de les cintes mecàniques i tot el que pot comportar i un cop allà els  donem a algun tripulant perquè els baixi a bodega. Doncs la monguer, perdó, la Lady Monguer ens va fotre adhesius d’equipatge de mà a tots els instruments. Evidentment en aquell estat i sense conèixer els codis dels adhesius del puto aeroport, nosaltres ens vam dirigir cap al control de seguretat. Allà hi havia milers de persones fent cua. Uns van anar per un costat i els altres per l’altre. Quan em va tocar a mi, evidentment no em van deixar passar, deia que allò no podia pujar a l’avió i que ho havíem de facturar. De sobte estava amb una guitarra, els plats i casualment la caixa ja estava a l’altre costat. Jo li intentava explicar al moniato aquell que allò ja estava facturat i tota la pesca, però no hi havia manera. Estava sol enmig d’una cua inacabable amb diversos instruments a dins i a fora. Els altres havien desaparegut. En definitiva, vaig cridar l’Edu a l’estil espanyol i vam tornar a visitar a la Lady Monguer per explicar-li que era una mica retardada i que per culpa seva teníem un atac de nervis i l’avió se les pirava. La tia ens va demanar disculpes i ens va enganxar l'etiqueta de facturat. Evidentment després del ridícul que havíem passat allà, li vam dir que cardessin els putos instruments a la cinta i que ja els recuperaríem a Barna. Bé, doncs vam tornar cap al control, aquest cop a una fila diferent per no tornar-nos a creuar amb el dimoni dels raigs X. Però no hi vam ni arribar. La senyoreta que recull les targetes d’embarcament ens va retenir, clar, nosaltres ja havíem passat. El nostre puto cor batia més ràpid que les bateries de Marked Men i l’Edu ja començava a dirigir-li insults que, per molt catalans que siguin, són mundialment coneguts, com PUTA, per exemple. La dona no es va posar nerviosa i ens va convidar a visitar la Lady Monguer once again. Cap allà que vam anar. Imagina’t quina estampa, dos retardats bruts com gats de carrer que havien de tornar a sortir del control i colar-se a la cua quilomètrica de les facturacions per tercer cop. “Hola Lady Monguer, vols una pallissa?” Després de dir les paraules màgiques tot es va solucionar. Ella mateixa ens va recollir els bitllets a l’avió i per fi vam poder tornar a la catalana terra.

22/05/2013



Aliment P.O.V.
Teníem un dia i mig de descans, el dimecres 22 de maig començava el Primavera Sound. Mig recuperats de l’afonia i la son, vam anar cap al Fòrum, on ens esperaven en Santi Garcia i la seva polsera ImanAll Areas (altrament coneguda com Jordi Pujol), l’Albert Guàrdia amb un somriure enlluernador i l’Alberto Polo càmera en mà. No sabíem ben bé on tocàvem, però patíem poc, ja que en Santi ens faria de tècnic. En arribar allà, vam adonar-nos que era al RayBan, l’escenari més gros de tots. Que bé! El tracte era excel·lent, teníem camerino propi, tirador de birres, entrepans, patates, de tot vaja. Era un puto luxe. Havia d’anar bé per ous. Per sort o per desgràcia obríem nosaltres, érem els últims a provar i vam anar força justos de temps, però en Santi ja controla la maquinària. Vam ser els únics d’aquell dia sonoritzats amb taula analògica. El concert va anar molt bé, la gent estava tranquil·la encara, però vam sortir contents. Teníem cervesa tota la nit. Ara sí que sí, havíem acabat amb els compromisos de maig. Tocava concentrar-se a gaudir els quatre dies que quedaven de Primavera. Alegria.


fotografia d'Alberto Polo

23/05/2013

L'Hereu Escampa P.O.V.
Avui és dijous, collons quina mandra, com cada matí m’aixeco a les 7 per anar a l'oficina. No me’n faig creus que avui hagi d’anar a tocar al Primavera –de fet fins ben bé a última hora no en vaig ser conscient. Després de tant temps d’espera no sé si ja havia perdut la il·lusió o es que realment les coses al meu voltant estaven passant massa ràpid i jo no tenia temps d’assimilar-les–.
Havent dinat i ja tenint el cotxe carregat, baixem cap a Barcelona tots tres, en Guillem, l’Edgar i jo. Ens posem sense massa emoció el Llamp de Déu per fer una última repassada. En realitat no calia, ja que portàvem més de 2 mesos assajant el repertori, però era per si de cas ens descuidàvem una nota o com si això ens hagués de fer tocar més bé. Estàvem nerviosos, David contra Goliat, l’hereu contra el mar i l’asfalt.
Arribem a l’escenari on havíem de tocar i estaven fent les proves Metz, segurament un dels grups que teníem més ganes de veure del festival. Un cop allà ja ens vam començar a creure que sí, que tocaríem allà, ja n’erem conscients.
Abans de provar vam quedar per fer una petita entrevista, l’aire bufava i les respostes es perdien sense arribar a la gravadora. Finalment la vam poder acabar.
Un cop dalt l’escenari no vam saber jugar bé les cartes i ens vam situar l’un a deu metres de l’altre, una bona cagada, sens dubte. Per primer cop no tindria el plat eixordador d’en Guillem a l’orella i amb prou feines el veuria mirar-me en els moments de canvis en la cançó.
Semblava que tot i així sonava fort i corpulent, l’Edgar també devia patir a 30 metres lluny ficat dins la taula de so. No estem acostumats a això, i ens fa sentir incòmodes. Tot i així després de 10 segons de fer el primer, l’emoció canvia i corre la sang, muntanya amunt i anar pujant.
Brisa marina, vaixells a l’horitzó i gent que s’aproximava, un somriure de complicitat mentre cantava enyorant-te. Aquests són els records que en tinc.
Algú ens va donar l'oportunitat de tocar en un festival i n’estem contents, ja és més del que dos vailets de poble podrien haver imaginat fa 2 anys. Sí, és ben parit, sí, és emocionant, però és molt fred. Es troba a faltar el caliu humà, la suor, els crits, la brutícia.
Després ens retrobem tots a l'estand de famèlic, que va ser el punt de reunió durant la resta de dies del festival. Havíem quedat per fer alguna entrevista més.
Una d’aquestes, per a algun mitjà francès, no sé quin ni sé si ho sabré mai, però les preguntes em van semblar més interessants, evidentment vistes des de fora, d’un punt de vista objectiu fora dels entorns habituals. Una d’elles era si treballava a part de tocar i si em guanyava la vida tocant, somrient li vaig dir que no, que treballo 9 hores al dia en una oficina, llavors es va quedar sorpresa. Benvinguda, benvinguts.
A mi només em va venir al cap que l’endemà, com avui, tornaria a llevar-me a les 7 per anar a treballar i me n’enduria el record.



01/06/2013

L'Hereu Escampa P.O.V.
Després de fer el nostre primer concert fora de la península, a Brighton, de nou tornem a agafar l’avió. Mai he confiat que la guitarra arribaria sencera, així com he pensat que l’avió podria explotar en qualsevol moment. Així, amb un somriure d’orella a orella, marxava cap a Porto.
Facturar, cintes especials, cinturons fora, "que llevas en la mochila...un cangrejo". Compartim avió amb Manel, que ve l’amoor, que ve l’amoor.
Arribem a Porto i ens espera un cartellet amb el nostre nom, rèiem només de pensar-ho.
Ens porten cap a l’hotel a descarregar les coses i visita turística a Porto. Un exmilitar romanès toca notes desafinades a la terrassa d’un bar. El centre de Porto cau a trossos i el carrilet fot uns bons xerrics. L’Aleix sabia un lloc... però no el trobem. Busquem el bacallà i tampoc el trobem. Acabem marxant de Porto sense menjar bacallà, malament.
Arribem al recinte del festival. Un parc verd, gespa, arbres, sol, onades... sens dubte un lloc ideal per veure concerts. El vent, com a Barcelona, bufa, la carpa que tapava l'immens escenari tremola pel vent.
Aquí vam veure la jugada més clara i ens vam posar un a tocar de l’altre, ben junts. L’escenari era encara potser més gran que el de Barcelona però posats així estàvem més còmodes.
Fem una volta pel parc, és agradable, fa sol, hi ha la gent justa, gespa, calma. Fem algunes cerveses i petem la xerrada abans del concert. És una bona sensació, tocar lluny de casa i estar còmode.
Comencem el concert encara de dia, recordo la cara d’un tio que no es va moure de la tanca de seguretat en tot el concert. Més d’un se sabia algun dels nostres temes i ballava, vam gaudir i una mica més i xafo la guitarra.
Agafem aire i fem un beure, ens eixuguem la suor mentre comentem el concert. Ens ofereixen una ampolla de ginebra, l’acceptem però primer anem a sopar.
Rialles i el portuguès malparlat, ens costa esbrinar què mengem però tenim gana igualment. Mentre tornem al festival sonen Explosions in the Sky i intentem trobar el camí ràpid per veure’ls. Ja no hi vam ser a temps.
Ens ho agafem amb calma, estem satisfets d’haver tocat a Porto, ho celebrem fent gintònics. Converses a mitja a escala parlant d’escopinades. Deixem l’Aleix i l’Edgar menjant pizza i pollastre arrebossat.
Els taxistes de Porto condueixen a cent per hora, molt ràpids, van per feina. Obrigado i a dormir.
L’endemà aprofitem per acabar de visitar Porto, a la recerca del bacallà. No n’hi ha, ha desaparegut i a sobre ens estafen amb el menjar, això sí, bé de preu.
La tarda és tranquil·la, aviat agafem l’avió. Una bona experiència.
Nostàlgia de diumenge.
Fins aviat, ha estat un plaer.




1a PART

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Marta C.