25 de juny 2013

EL SALVAVIDES #12 10 CANÇONS QUE ET PODRIEN SALVAR L'ESTIU (I)



Abans de res, perdonin la tardança. Quasi sense adonar-me'n he estat un mes sense publicar Salvavides. I no, que ningú digui que l'ha trobat a faltar, tret els meus soferts companys de bloc i les correctores, no he rebut cap queixa per tan sobtada manca d'articles. Cabrons. Això sí, vaig escriure una ressenya del disc dels Manel que va ser titllada de “una puta pèrdua de temps”. Però un no defalleix i torna amb la mateixa força (¿?) de sempre. 5 cançons que no em donen per un post sencer, així que a canvi ofereixo dues tongades de temes que ben bé podrien salvar el vostre estiu. 10 en total. Aquelles que voldríem escoltar a l'orquestra que toca a la pista poliesportiva del poble per festa major. Sabeu? Quan penses: “Potser la propera mola”. Però mai mola. Resistim, amics, venen èpoques de torrar-se al sol i posar-se els auriculars per sentir cançons que ens podríem endur de flotador per surar per les aigües mediterrànies. Si no, sempre els quedarà assistir a una sessió dels reputats punxadiscos Comentari Anònim (AKA en Lluís, en Quique, jo o qui hi hagi per allà, vaja) i escoltar-les amb el desenfrenament habitual que provoca la calor.

"Ranking Full Stop" de The Beat

La meva època de fan a mort de l'ska no és de la qual més orgullós estic. Va ser d'adolescent, devia tenir 15 anys i un –nul– criteri que m'impedia diferenciar entre bona i mala música, ja ni t'explico saber quins eren els reals i quins no. Per mi ska eren els Skatalà, els Specials o els Madness. I els Agua Bendita, Ska-P o Abel Ke Pasa (ara dubto si era amb “k” o amb “q”, ves a saber). Un autèntic pringat en això, però què voleu, tenia 15 anys i feia ben poc que havia deixat d'escoltar els cassets de Supertramp al cotxe dels meus pares. Ho enteneu, oi? Vull dir, no en podia sortir res bo, d'una semi-persona –jo– educat amb discos de Supertramp, que passa per ser un dels grups més vergonyants del planeta. Amb 15 anys vaig començar a escoltar hardcore melòdic (com el 90 % de xavals d'aquella època), britpop (sí, accepto insults) i ska. En realitat podria haver estat molt pitjor, em podia haver fet fan dels Bee-Gees o alguna cosa semblant. Realment allò va durar poquet, un parell d'anys tirant llarg, però en conservo bons discos. Un d'ells –i dels millors– és l'inevitable I just can't stop it dels The Beat, que està ple de cançons meravelloses: la versió ska del “Tears of a Clown”, “Mirror in a Bathroom”, “Hands Off...She's Mine”, “Best Friend”. Autèntics himnes del revival del 79 i de l'ska més accelerat i canalla. Fa poc vaig comprar l'LP per 3 euros a una botiga de discos de Lisboa i em va posar contentíssim trobar-lo tan barat. La meva preferida és “Ranking Full Stop”, per escoltar mentre prens una cervesa fresqueta a la platja de Pals.




"The Crime Window" de Grand Archives

Crec que és la cançó que més m'agradaria que agradés als meus amics, però no en són massa fans em temo. És més, penso que no conec ningú que sigui seguidor a mort dels Grand Archives. A mi em va encantar el seu primer disc, que van treure amb SubPop el 2008 i de títol homònim. Era com el primers Band of Horses però millor i té un grapat de cançons que et salven la vida: “Torn Blue Foam Couch”, un amago de balada que va pujant, va pujant, va pujant, fins acabar amb una intensitat brutal, i una trompeta acollonant, les trompetes al pop, si estan ben posades, sempre són acollonants. “A setting sun”, aquesta sí, lenta tota ella i que recorda l'indie-country de Wilco però molt més pop. I “The Crime Window”, que és la cançó més estival de totes i la meva preferida. És una farra total de tema, que si quan comença et diuen que és de Bruce Springsteen però distorsionat t'ho creus. Un tema tavernari, gamberro, desfasat i com ha de ser. Per això de l'entradeta m'agradaria que els col·legues en fossin fans, perquè la cantaríem abraçats. El segon disc que van treure quedava a eons de preciosisme del debut i els nostres camins s'han separat, ves a saber si per sempre. Va compis, escolteu-la.




"Cinco Años" de Los Canguros

No conec de res en Felipe “Fresón”, però tothom que me n'ha parlat, que són uns quants amics, m'han explicat que és un dels tipus que més pilota de música en aquest país i, a més, guarda una col·lecció de discos que impressiona. Tampoc havia escoltat Los Canguros fins fa relativament poc, potser deu fer un parell d'anys que vaig començar a aficionar-me a sentir grups de la golden era mod de la Barcelona dels vuitanta: Los Negativos, Brighton 64, els Kamembert o els mateixos Los Canguros. Navegant principalment per YouTube vaig descobrir una col·lecció de hits juvenils i atemporals que ja són favoritíssims, malgrat el catàleg es redueix a 5 o 6 bandes. A principi d'aquest any, BCore va publicar els temes de les maquetes del grup en el qual militaven Felipe “Fresón” i Sergi Arola amb Un Salto Adelante (1986-1990). En aquest recull de cançons hi ha tota l'obra que Los Canguros mai van editar en disc i hi estic totalment enganxat. La meva favorita és “Cinco años”, una cançó d'amor adolescent, innocent i despreocupada, sense cap més pretensió. O sí, perquè sota l'al·lè twee –que després evolucionaria, cap a pitjor segons el meu punt de vista, amb Los Fresones Rebeldes i, sobretot, Cola Jet Set– s'amaga una clara influència de la psicodèlia dels seixanta i de les bandes que hem escoltat tota la vida. Les vacances passen millor amb cançons com aquesta.



"Under The Rotunda" de The Lucksmiths

The Lucksmiths és una de les millors i més infravalorades bandes que han existit mai a la història de la música pop. Mai van acabar d'arribar a la massa, mai van ser un gran cap de cartell, i evidentment tampoc van tenir un hit que sonés ni a radiofórmules ni a discoteques. Però la col·lecció de melodies indiscutiblement perfectes que van compondre mentre van estar actius els fa merèixer un lloc de privilegi als nostres cors. Fans incorruptibles dels Smiths i anglòfils militants, els australians s'assemblaven a algunes de les bandes més genials que han existit, els Belle & Sebastian època Jeepster, els Go-Betweens, els Apples in the Stereo de rascar guitarra al New Magnetic Wonder, els Pastels però tocant infinitament millor, en Billy Bragg. El que a mi em va entrar de primeres és que la veu d'en Tali White, a banda de ser perfecta per cantar música pop, em recorda molt la d'en Paul Heaton. Precisament “Under the Rotonda” és un tema molt Housemartins i és cançó de l'estiu total. Esperem que no la descobreixin mai els creatius cervesers, vam poder renunciar als Herman Dune, però fer-ho amb els The Lucksmiths seria infinitament més terrible. Llum, felicitat i un somriure estúpid a la boca. Això ens van deixar els de Melburne, que van abandonar el grup sense fer soroll, discrets i havent-nos regalat discos tan macos com el Warmer Corners, a més d'un grapat de cançons que han canviat vides.



"Yes sir, I can Boogie" de Baccara

És el millor tema hortera de la història. L'altre dia l'Edu la va punxar a l'Apolo i feia com tres segles que no l'escoltava, des de llavors no puc parar. De fet, crec que portaré un cd només amb aquesta cançó a tot arreu per aviam si el DJ que està posant cançons infectes de l'estiu es digna a punxar-la Aquesta és l'època de l'any en què més música merdosa et menges sense voler, i joies com aquesta no es poden menysprear, només adorar. Fa poc vaig viatjar a Gijón per feina i vaig acabar a un local del passeig marítim, de nom Weekend, un garito que HEU d'evitar si viatgeu a Astúries. Allà el tipus que posava música, amb ordinador, devia ser la persona amb més mal gust de l'infern i no puc més que desitjar-li un mal molt fort. Va aconseguir que en tres hores no mogués ni un sol os del meu esquelet. Extremitats quietes, mirada perduda, mitjana agafada amb força. Només una cançó com aquesta m'hagués fet despertar. No espero que soni “My girl Lollipop” dels Bad Manners, ni tan sols aspiro a hits trilladíssims, rollo Blur o els Pulp, però potser sí “Yes sir, I can Boogie”: inici eròticofestiu i crits orgàstics de dues senyores que canten amb el pitjor accent anglès que et puguis tirar a la cara sobre una base disco vuitantera. I una tornada absolutament imbatible i memorable. Hauria d'haver portat el puto disc del I can boogie a Gijón, l'hagués petat. Jo sol, cert, però això és petar-la doblement. Realment no tinc cap argument de pes per defensar aquesta cançó. Ni amb pes ni sense. L'únic que us puc dir és que els darrers quatre caps de setmana l'he ballada més que qualsevol altra... en tot l'any. No preguntin.




Fotografia de portada: La redacció de GentNormal l'estiu passat
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C. 

8 comentaris:

Anònim ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=T4gU-I3w2Uo

Anònim ha dit...

Molt bo! Fan a mort de The Beat i fan moderadament entusiasta del primer de Grand Archives!

JG ha dit...

Quin temazo dels Bee-Gees, anònim1! és boníssim!

Anònim ha dit...

Hola, soc anònim 1 altre cop. Els primers BeeGees són molt bons. D'aquesta en feien una versió els Fastbacks del Kurt Bloch (http://en.wikipedia.org/wiki/Z%C3%BCcker_(album)
A mi també m'agrada el primer disc de Grand Archives, em sembla molt més bó que res que hagin fet els Band of Horses (que tenen un puntet èpic-coldplay que aiiiiiiiiii)

Guille ha dit...

Un altre temazo dels Bee Gees al principi:

http://www.youtube.com/watch?v=-KzkIQonfk8

De fet, el disco sencer és una passada. Per mi descobrir-lo (farà tres o quatre anys) va ser una gran alegria.

JG ha dit...

Guille, em deus una llista de Wire, primer avís.

Marc ha dit...

Diuen que el primer de Status Quo també mola. Feien pop psicodèlic.

Anònim ha dit...

Status Quo: Pictures of matchstick men. Bona!(i la feien els Camper Van Beethoven)