18 de juny 2013

EL QUE VAL LA PENA DE VERITAT



Manel
Atletes baixin de l'escenari
Any: 2013
Discogràfica: Warner


La ressenya del disc de Manel ha tardat en arribar. I no n'espereu massa, no tinc gaire coses a explicar-vos sobre Atletes, baixin de l'escenari. Sense més, aquesta és la crítica -per dir-ne d'alguna manera- més curta que heu llegit a Gentnormal, i segurament ho serà de tots els temps, quan ens cansem i tanquem la paradeta.

Vaig descobrir els Manel amb la maqueta aquella que van fer pel Sona9. He viscut tot el que els ha passat des d'una posició bastant còmode, movent-me entre el sí, però de vegades no tant. I he llegit tot el que se'n diu, les coses bones i les dolentes. Les que els idolatren i les que els ridiculitzen. Escoltat atentament aquest tercer disc crec que, per fi, em quedo amb una opinió realment formada del fenomen Manel: me la sua. Me la sueu els haters que escoltàveu els Herman Dune pre-anunci (això ho vaig llegir l'altre dia i em va fer molta gràcia, ho robo) i que critiquen per outsiders. Me la sueu els fans acrítics de mocador d'esplai, la música amb vocació de masses m'acostuma a produir arcades. I als que  NO ELS AGRADEN. Sí, existeix la música que no t'agrada i no passa res per dir-ho, només faltaria. Us entenc, evidentment.

Jo amb el que em quedo és amb el fet que aquesta penya segueix fent algunes cançons que em xiflen. En un disc n'hi haurà tres, en un altre sis. No ho sé. Però passem d'històries i dediquem-nos al que realment importa, ni que sigui a un blog independent com aquest. I a mi el que em canviarà la vida són les punyeteres cançons, tingueu-ho clar. Atletes, baixin de l'escenari en té unes quantes que m'agraden: “Teresa Rampell”, m'encanta “Teresa Rampell”, és un bon single; “A veure què en fem” a vegades no sé si és collonuda o pateix un perillós embafament mainstream; “Un directiu em va acomiadar” és d'allò més pop que han fet mai. No sé, també n'hi ha que no em molen gaire i moments que el disc em produeix somnolència, de fet té parts realment avorrides. Com gairebé tots els discos, ni més ni menys.

Amb tot això espero que entengueu que aquest text no és ni una sobrada ni un atac. És més un "em són igual el fenomen Manel i el fenomen anti-Manel", el que m'importa és que “Teresa Rampell” és temarral. L'altre nit amb uns amics, mentre intentàvem convèncer -de matinava i òptimament embriagats- el meu col·lega Mon perquè sortís, vam adaptar la tornada a “que ve el Mon, que ve el Mon, que ve el Mon”. I va ser divertíssim. Almenys, a mi, ja m'ha aportat un moment que no aconseguiran la majoria de cançons del planeta.

Tinc 3 o 4 cançons més dels Manel que m'agraden. Un win.
(això sí, a cada disc nou n'hi ha menys)

Fotografia de portada: Arxiu 
Text: Jordi Garrigós 
Correcció: Joanaina Font

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina puta perdua de temps d'article

sonsistem ha dit...

Si no t'interessa "el fenomen Manel" perquè dediques dos paràgrafs a parlar-ne i només mig a parlar del disc? (a mi tampoc m'interessa, però sí que m'interessava una crítica com deu mana del disc)

Marc M ha dit...

Garrigós, les teves ressenyes són les millors de la pàgina amb diferència. Però aquí has patinat.

Laura ha dit...

crec que no puc coincidir més amb el que dius..! (bé, excepte això de que me la sua el fenòmen i tal, soc més de quedar bé jo i m'interesso per tot ;)

Anònim ha dit...

Doncs crec que, malgrat l'article és realment incomplet, pondera una mica tot l'enrenou al voltant del 'fenòmen'. Podem no ser del bàndol dels fans incondicionals i entregats, com també podem no ser del bàndol dels haters que tot ho fan explotar. Manel tenen grans cançons. Al primer disc, al segon i al tercer

Anònim ha dit...

La meva crítica és: Per què diueu que corregiu els textos si no ho estan? Tant aquest com altres estan plens de faltes! I fa mal als ulls!

Quant al contingut e l'article, que cadascú escrigui el que bonament li plagui!

Anònim ha dit...

molt bon escrit
Fi