2 de maig 2013

YO! YO! NIGGAS! DA FIRST PERSON IS BACK!


Aquesta setmana torna el Primera Persona, un festival literari amb més ego que un gangsta raper després de llegir un llibre d’Ayn Rand. L’esdeveniment s’organitza al CCCB, però al darrere (o més aviat a primera línia del front, avançant amb el pit exultant i la baioneta ben alta) s’hi troben Miqui Otero i Kiko Amat. L’esperit del Primera Persona es resumeix en el lema “Jo sóc el meu heroi”.

Principalment, els escriptors convidats tenen en comú una obra radicalment inspirada en les seves vivències personals. Però, si l’ocasió s’ho val, no hi ha impediments per saltar-se aquesta petita norma, o les que convinguin. Perquè el Primera Persona és un certamen literari d’un academicisme entre tebi i nul. I ho proclama amb orgull.
Entre els ponents no hi trobem tan sols escriptors de manual, amb el cul pla i més miopies que novel·les publicades, sinó també músics, bloggers, humoristes, rapers o excriminals. Alguns, fins i tot, reuneixen en una mateixa persona més d’una de les facetes anteriors. Amb subjectes d’aquesta mena, ja podeu suposar que la posada en escena no és apta per a una biblioteca pública. Les xerrades s’intercalen amb concerts, peces d’stand-up comedy, sessions de DJ i altres beneïdes astracanades. Sense anar més lluny, l’any passat la intervenció de Jonathan Ames va acabar amb l’autor sortejant llibres i mitja dotzena d’assistents caminant sobre quatre potes i olorant-se el cul com si fossin gossos.

Primera parada d'aquesta segona edició del Primera Persona: guateque de presentació el dijous 2 de maig al C3 BAR del CCCB. Hi haurà concerts de Los Urogallos, Islàndia Nunca Quema i Vàlius, que sol·liciten urgentment tots els pulmons de la contrada per cantar en eixelebrada germanor les seves epifanies en clau pop-punk. Albert Forns recitarà un fragment inèdit de la seva recent novel·la, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), on explica una èbria trobada amb Julio Medem en una discoteca de Donosti. Valero Sanmartí, present via connexió en directe i envoltat de parafernàlia terrorista de Tot a 100, rugirà contra la indústria editorial de la literatura en primera persona. L'indepe salvatge Antonio Baños agitarà, guitarra en mà i vestit de militar, la rebel·lió catalana que l'ocupa al seu últim assaig, i els poetes Martí Sales i Blanca Llum recitaran una de les bronques matrimonials que apareixen a Plens de Vida de John Fante, recentment traduïda al català pel Martí. El colofó a la festa de presentació porta el nom de Modena Sumit, un Eix del Bé en què s'alien Miqui Puig, Kiko Amat i Miqui Puig, per bombardejar a la concurrència amb una bateria de hits vitals. Els acompanyaran Los 4 Cocos, col·lectiu de mecenes musicals gràcies als quals hem pogut veure a Barcelona grups com els Strange Hands. I compte amb els cocos, que van forts. Un d'ells va ser vist el diumenge passat al Telenotícies Migdia de TV3 amb la paraula BITCH escrita al front.

I arribem als plats forts. La sessió del divendres 3 de maig s'obre amb el bloc Hip Hop 80's, on pioners com DJ Neas, Ramón Giménez “El Brujo” i Luis Hidalgo ens explicaran els inicis d'aquesta subcultura a la ciutat comtal. Seguim amb Carlo Padial, escriptor, guionista, cineasta, paladí del posthumor i tantes altres coses que potser ni ell les recorda. Les seves últimes referències, a part de les entregues de l'antishow Go Ibiza Go, són el fals documental Mi Loco Erasmus i els llibres Dinero Gratis i Erasmus, Orgasmus y otros problemas, tots transitats per infraessers alineats que malviuen dominats per les seves parafílies, neurosis i obsessions. Padial protagonitzarà Un monòleg amb neures, en el qual divagarà sobre la seva relació amb el rap.

Si ajuntem les tribulacions urbanes de Woody Allen, la misèria existencial de Dostoievski i la fúria contra l'establishment de Bill Hicks, probablement obtindríem un monstre de Frankenstein molt semblant a Shalom Auslander. Encara que, en el cas de l'americà, les estructures de poder contra les quals es rebel·la són les de la religió jueva en la qual va ser criat. Autor de llibres hilarants i desesperats com Lamentaciones de un prepucio, al Primera Persona, Auslander atiarà les seves rancúnies en una xerrada que porta per títol Masturbació, Déu i McDonald's.

L'últim bloc del dia porta el títol “Barcelona Ciutat”. Aquest espai servirà perquè diversos autors reflexionin sobre les seves experiències en aquella Barcelona que els Jocs Olímpics van esborrar a cop de guiri, ciment i ordenances cíviques. Els convidats són el famós crític i escriptor Marcos Ordóñez, que acaba de publicar el llibre de memòries Un jardín abandonado por los pájaros, i també Oriol Llopis. Aquest home amb ulleres de sol enganxades a la cara, patilles i bigoti de Lemmy Kilmister és un dels pocs periodistes musicals que s'escapa de les dues categories en què es divideixen els practicants d'aquest ofici: l'empollón i el hipster. Llopis és un llegendari cronista del rock que va cometre la insensatesa d'acompanyar els músics sobre els que escrivia pel costat salvatge de la vida. Bevia el que ells bevien, follava el que es follaven i es fotia el que ells es fotien. I després, és clar, ho explicava. Completa el trio calavera Dani el Rojo, un home tan dur que si et mira directament als ulls et fa cagar l'ànima. Durant els vuitanta i part dels noranta, aquest gegant s'aficionà a atracar bancs com qui demana un cafè al bar. I sense deixar propina, que els vicis van molt cars. Quan no estava a la Modelo, feia negocis pels racons d'aquella Barcelona sòrdida i poc amable que apareix als pitjors malsons de Pasqual Maragall. Després arribà la redempció, l'amor, els nens, la feina de guardaespatlles, i llibres com Mi vida en juego, on explica la seva història.

I per acabar la nit, uns minuts musicals amb The Raincoats. Aquestes pubilles ja eren postpunk quan el punk encara balbucejava. Com molts altres adolescents, l'impuls de vomitar la seva curta vida en forma de cançó les va fer saltar sobre l'escenari abans d'acabar la primera lliçó musical. I bé que van fer. Al Primera Persona, l'Ana Da Silva i la Gina Birch oferiran un concert acompanyades de la blueswoman Lidia Damunt, que, a més, interpretarà en solitari algunes de les cançons que d’adolescent la van convèncer que això de rascar la guitarra era bona idea.

El dissabte 4 de maig comença la jornada amb el bloc “Dietaris”, on els convidats són autors que practiquen una literatura en primera persona de guerrilla, immediata, digerint a corre-cuita les seves vivències diàries. Podrem sentir-hi les veus d'Ainhoa Rebolledo, Patxi Irurzun, Federico Montalbán i Manuel Jabois o Isabel Sucunza, autora de La escritura y la vida i també d'un dels relats del llibre que Gent Normal va editar aquest Sant Jordi. A continuació, a Pulp, un homenatge a Curtis Garland. Laura Fernández i Robert Juan-Cantavella conversaran sobre Juan Gallardo Muñoz, autor de (literalment) grapats i grapats de novel·les de quiosc que abasten gèneres com el western, el policíac, el terror, la ciència-ficció o les arts marcials. En el temps que alguns tardaven a escollir la frase que obriria la seva novel·la generacional, Curtis Garland ja havia escrit cinc llibres i tenia el següent mig enllestit.

Començaria dient que Junot Díaz, protagonista del següent bloc, és un dels guanyadors del flamant Premi Pulitzer, si no fos que als del Primera Persona els la suen bastant aquesta mena de distincions. Iván de la Nuez, un dels instigadors d'aquest certamen literari, conversarà amb Díaz sobre alguns dels aspectes de la seva obra, especialment els còmics de superherois i els subgèneres literaris, que van marcar la vida de l'autor. No és casual que el protagonista de La maravillosa vida de Óscar Wao sigui un dels nerds més cèlebres de la literatura recent.

Sang, redempció i venjança al sud dels EUA. Donald Ray Pollock neix i creix a l'Amèrica profunda, un pou podrit i abandonat de la mà de Déu on les perspectives laborals són nefastes, les vitals són encara pitjors. Fins i tot per a un blanquet. Allí els gamarusos que porten samarretes a quadres, barbes i gorres de camioner no escolten Wavves, sinó Ted Nugent i Lynyrd Skynyd. I ni se t'acudeixi preguntar-los si els seus gustos són irònics, perquè potser acabaràs mort i violat al mig d'un càmping de caravanes. Donald Ray Pollock, natural de Knockemstiff, Ohio, sobreviu en aquests ambients malsans acceptant tota mena de treballs alineants, i als cinquanta anys decideix plasmar-los sobre el paper. A pesar que el seu estat natal es troba més aviat al nord-est dels EUA, els personatges dels seus relats, nàufrags després del fracàs de la societat de consum, ens poden recordar els d'autors del sud com Flannery O'Connor o l'Eskin Caldwell de La ruta del tabaco. La de Donald Ray Pollock serà una intervenció imperdible si voleu conèixer de primera mà el dark side of the rednecks.

L'última cita del Primera Persona, i també una de les més esperades, és l'actuació de Robert Forster, un dels pilars dels The Go-Betweens. Els australians són un dels referents ineludibles d'aquella mena de pop elegant i desconsolat que resulta estranyament balsàmic per a l'oient a pesar que als músics sembla que els caigui l'ànima a trossos a cada cançó. Forster, a més, resulta ser un mordaç columnista capaç d'apropar-se magistralment a la sàtira, com demostra en textos com The Ten Rules of Rock and Roll. Al Primera Persona, l'australià llegirà alguns dels seus escrits i oferirà un concert acompanyat per la Part Company, una banda formada per alguns dels seus fans més devots: membres de Fred i Son, així com Evripidis i Adrián de Alfonso.


Fotografia de portada: Primera Persona
Text: Joan Ferrús
Correcció: XX