23 de maig 2013

THE MOVIES EREN EL MILLOR GRUP DEL MÓN


 
Passen per davant nostre i no les sabem reconèixer. Són obres úniques, plenes de misteri, estranyes perles que semblen destinades a donar voltes sense gaire reacció i que es converteixen en llegenda amb els anys. De vegades, ni això. Per més que hi dono voltes, no puc entendre que un disc com In one era out the other no es convertís en el disc favorit de tothom. O potser sí. És un disc fora de temps, editat quan ningú mirava en la seva direcció, un disc isolat, extemporani, massa bo fins i tot per a ells. Tot el que envolta a The Movies sembla una història inventada perquè algú l'expliqui d'aquí 20 anys que inclou: grups de culte, anades i vingudes, directes acollonants un dia sí un altre no, caos, més alcohol abans de pujar a l'escenari del que seríem capaços de beure, mala sort comercial i un segell català. Comencem.

La llegenda de Timothy James data de molt abans de The Movies. És difícil trobar gaire informació del seu primer grup conegut The Vehicle Birth. Es van formar l'any 1993 i es van acabar el 1999. Durant aquest temps, van traslladar-se de la seva Virgínia natal a Boston, van viure temporades a Washington i van tocar amb la flor i nata del posthardcore i no només posthardcore de l'època: Jawbox, The Dismemberment Plan (dels quals eren grup gairebé germà), Archers Of Loaf, Tsunami, Sweep The Leg Johnny, Faraquet, Les Savy Fab, Karate, Smart Went Crazy... Van seguir el mateix recorregut que tots. Tocar sense parar, gravar algun single, autoeditar-se un disc, reeditar-lo després en un segell d'emo més o menys mític. Girar una mica més, barallar-se i partir peres. El disc Tragedy no és ni molt menys memorable. Posthardcore de llibre, escola Slint, amb algun reguitzell més pop. A estones fa pensar en els primeríssims Modest Mouse. Bé de tensió, bé de tot. Aquests anys van servir per fer créixer el mite Timothy James com un raríssim animal de directe. Imprevisible, nerviós i capaç de ficar-se entre el públic per increpar algú que no s'ho estava passant bé. És difícil explicar gaire més cosa si no vivies als Estats Units durant aquells anys perquè no es deixaven fer fotos, no es deixaven gravar i encara que s'haguessin deixat tampoc no els va fer gaire cas ningú. Es van separar enmig d'una gira pels Estats Units, als voltants de Portland i a la furgoneta. No hauria volgut ser en aquell viatge de tornada per res del món.

Recordo vagament haver llegit una frase que deia que The Movies eren com els Moldy Peaches imitant a Joy Division. Pot ser que algú m'ho digués, no me'n recordo. Jo no sabia res de The Vehicle Birth o de cap història boja de Timothy James en directe. Tot això vindria després. Només em va semblar que m'agradarien molt, així que vaig memoritzar la portada i vaig buscar el CD al Cdrome, que era la botiga on anàvem tots els barcelonins que ens volíem sentir indies la segona meitat dels 90 i durant tots els 2000. Semblo l'abuelo cebolleta explicant aquestes coses, em sap greu.

In one era out the other em va pertorbar molt. Era nerviós i contingut, em recordava a coses que havia escoltat i m'agradaven (The Cars, Trans Am,...), però no els podia situar enlloc concret (què eren aquelles cançons amb piano?). Em va passar una mica com amb el primer de Plush. Sonava clàssic d'una forma que llavors em semblava estranya, irreal. No tenien a veure amb res del que em pensava. A poc a poc el disc es va anar fent un lloc al meu cap fins no necessitar un calaix on col·locar-lo. 

No era un disc com els altres, això ho vaig tenir clar de seguida, però no crec que pretengués anar a contracorrent. No necessitava cap mena de pirotècnia, no estava fet per impressionar. Quan va sortir, tothom mirava cap a un altre lloc, a aquest nou rock americà que ni era tan nou ni tan rock. Als Strokes, als White Stripes i poc després al postpunk anglès, facció ben vestida i ballable. Ells sonaven a Ric Ocasek deprimit, a Randy Newman sense espurna i ni un duro a les butxaques, però també a nervis de punta, bromes a mig explicar i cites invisibles. Van arribar amb el peu canviat i mai no van saber agafar-se a cap corda. Tinc el record molt viu del primer cop que vaig veure a The Movies en directe, a la sala petita de Razzmatazz. Jo hi anava com si anés a veure la darrera meravella i va ser millor. En Timothy James, el seu cantant i guitarra, es movia a l'escenari com un Ian Curtis maldestre. Potser ara us sona com un truc gastadíssim però llavors no era ni molt menys un truc. Encara ningú sabia de memòria els balls de l'Ian Curtis a base d'imitar-los davant d'un vídeo de Youtube. No eren guapos, vestien fatal, el bateria era calb, semblava que en Timothy James hagués d'ensopegar i acabar a cops de guitarra amb el concert. Hi havia nervi i joia a parts iguals, i el millor de tot: dins aquella olla a pressió no hi vessava una gota d'aigua. Semblava que anés a explotar però mai no ho feia, anava més enllà del disc però no l'exagerava. No feien xou, no hi havia disfresses. En aquella època els Interpol publicaven un primer disc infinitament més flonjo però amb millors pentinats i fotos. Enteneu què vull dir, oi? La gent els mirava a ells, els guapos de la classe fent veure que són marginats, els que tenien les millors vambes al cole i ara tenen les millors camises, aquells que parlen de frustració, àngels, llums de la ciutat i Déu amb contundència d'escola de pagament. 

Però The Movies no van néixer per triomfar, sinó per fer un disc que fos una excepció sense voler, una cadena de gestos desencaixats que ells mateixos es van encarregar d'enviar a pastar fang. El disc va passar pràcticament desapercebut. I no m'estranya. Portaven un parell d'anys circulant durant els quals es comenta que eren capaços del millor i del pitjor, de sortir borratxos i barallant-se a l'escenari o donar el concert de la teva vida. Les seves cançons passaven de mà en mà sense que passés res fins arribar al Jaime Houston Party. Es diu (i ell ho confirma) que li van recomanar els excel·lentíssims Beachwood Sparks a un CMJ, que li van agradar i com no tenien segell, els va oferir de publicar el disc. Podria haver estat un disc perdut, una maqueta que passés de mà en mà fins arribar a les escombraries. Només un paio de Barcelona va pensar que era publicable. De vegades penso que el món és completament boig per coses com aquesta. La persona adequada al moment just. Gràcies Jaime, i gràcies Beachwood Sparks!

Un any després es publicava als Estats Units, a la mateixa discogràfica que va treure els primers discos de Radio 4 i els Liars, la casa dels Chisel de Ted Leo, de The Van Pelt. Tampoc no va passar res de res, estaven a punt de treure el segon disc American oil, que no era tan bo. Sonava més explosiu, una mica més com el concert, però enllaunat i sense la màgia de In era out the other. Era un disc mort, fora de temps però ja no per bé. Poc després desapareixerien del mapa i tornarien breument amb un disc que no es pot agafar per enlloc. Però és igual. Ja havien fet el que havien de fer. Un disc brillant i secret, un favorit de pocs que no s'apaga amb el temps, gairebé sense documentar, un tresor sense mapa.

Als amics de Houston Party els queden còpies del disc. Les venen a can Bcore per 5 euros
Si sou massa guays pel format CD, el segell de Los Angeles Spring Break Tapes l'ha reeditat recentment en casset. 


Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Quique Ramos
Correcció: Montse V.

1 comentari:

Toni Mascaró ha dit...

El cd de The Movies me l'estimava a muerte