14 de maig 2013

SALVAVIDES #11 PRIMERA PERSONA EN PRIMERA PERSONA


Surto apressat, que faig tard. Sempre faig tard. Agafo la moto i he d'engegar els llums perquè és de nit mentre intento col·locar una motxilla que pesa l'hòstia just sota del manillar. Carrer Provença a tota velocitat i penso que només que arribi amb 10 minuts d'antelació podré fer el cigarro abans d'agafar el tren. Dues incorregibles manies del fumador: voler fer el piti d'abans de tot i fer-lo abans d'esmorzar, que així la boca t'agafa un estat xicletós que ningú s'acosta a tu en hores. A l'AVE hi ha bar i podré prendre alguna cosa. Crec que ho porto tot, roba per a dos dies, l'ordinador portàtil (i el carregador), el mòbil (i el carregador), el d'empresa (i el carregador), la cartera i el bitllet de tren. Uns minuts més tard estic a la porta de l'estació de Sants amb la parca lligada fins dalt i devorant un Golden Virginia no especialment ben "liat". Falten 5 minuts per a les 6 del matí i marxo a Saragossa, un parell de dies. És dijous 2 de maig, avui comença el Primera Persona.

La meva història personal amb el cicle comença el 26 de febrer. Vaig anar a la presentació de la traducció que en Martí (Sales) ha fet de Plens de Vida d'en Fante. A la Taifa. Allà hi havia en Lluís (Huedo) i l'Alícia (Koft) i un carregament de Moritz, com al 98% d'esdeveniments que es fan a Barcelona. L'acte el presentava en Kiko (Amat). En acabar la lectura que van fer en Martí i la Blanca Llum vam anar directes a la nevera, aquelles coses que es fan automàtiques. Allà es va acostar l'Amat, que, prèvia salutació, va dir-me una frase "tal que així": “L'Otero i jo volem algú que porti les xarxes i el bloc del Primera Persona. I volem que siguis tu”. En Kiko no va dir exactament “que porti les xarxes”, suposo que per referir-s'hi va utilitzar alguna paraula despectiva, com a home de la prehistòria analògica que és.

Un parell de setmanes després tenia la primera reunió amb Els Directors a La Oficina. A Can Rafel, vaja, que és un lloc de puta mare i que al Miqui (Otero) li encanta. Que estigui a tres minuts de casa seva també. Allà vam fer una mica de calendari, vam repassar l'escaleta inicial del cicle i vam analitzar una mica la gent que venia. Noms coneguts i –més o menys– seguits: The Raincoats, Laura Fernández, Manuel Jabois, Carlo Padial, Isabel Sucunza, Robert Forster, Junot Diaz, Lídia Damunt, Dj Neas, Dani el Rojo, Oriol Llopis, Marcos Ordoñez. D'altres que ni idea, o que he llegit desenes de vegades a textos de l'Amat, com en Donald Ray Pollock.

A partir d'aquí vénen setmanes de correus, MOLTS correus, una infinitat de correus. I s'incorpora l'Ari (adna Cebrián) a l'equip, una necessària presència femenina per a un trio que suma quantitats grans de feromones masculines. També reunions, al CCCB, al Rafel i a diversos bars de la ciutat. I d'anècdotes, unes quantes. Aquí va el Top-3 dels millors moments de l'aventura:

- El dia que vam conèixer Dani el Rojo. Va ser al Tris Tras de plaça Molina, i durant un parell de llargues –i molt fredes– hores vam escoltar històries que deixen Stringer Bell a l'alçada del paio que et passava el “costo” a l'institut quan tenies 15 anys. La frase d'en Kiko en acabar i mig tremolant de la “rasca” va ser: “avui hem pujat el llistó del xunguisme”. I és cert. Un dia fent una cervesa us ho explico.

- Organitzant la festa de presentació. Primer perquè vaig rebre una trucada de l'Amat amb una pregunta concreta: “tu ets col·lega del Valero Sanmartí, oi?”. Després, pensar com coi faríem sortir un paio (o semidéu) que ni de conya aniria a una festa d'aquestes característiques. Poques hores després, me, myself and I tancava un concert dels vàlius el mateix dia que havien de tocar per al Gent Normal. Imagineu la meva cara quan rebo un correu d'en Pol dels vàlius dient que aquell dia no poden tocar pel bloc perquè acaben de concretar un bolo per al Primera Persona. Contractar el mateix grup per dos concerts, mateix dia i mateixa hora. De primer de monguer.



- “Forster confirmat”. Aquesta frase és d'en Miqui Otero mentre dinàvem en restaurant bastant infecte de Gràcia. El cert és que amb els cartells ja a impremta van sortir petits –grans– problemes que quasi deixen el go-between a Brisbane. Una trucada del Manel del CCCB i un brindis.

I l'indiscutible hit:

- La tarda a casa l'Ordoñez. He de dir en el meu favor que vaig ser el membre de l'equip més serè aquella tarda emboirada de cervesa i chinchón. Primer vam anar a la Casita Blanca, a gravar l'Ainoha Rebolledo, i els directors van venir amb una ampolla de cava i (oju) gots de plàstic. D'allà al Costa Brava, on hi havia en Guille, sempre mola molt parlar amb en Guille, a més, podríem dir que viu al Costa Brava. I directes cap a casa de l'Ordoñez, amb unes galetes Príncipe i una ampolla de vi del Montsant com a ofrenes. Ja ho va explicar l'Otero  des d'aquí ho reconfirmo, les tres o quatre hores en aquell pis de Gràcia són de les que no s'obliden. Ulls com unes taronges i orelles ben obertes.

I va arribar el 2 de maig i jo era a Saragossa. Bé, ni això. Em trobava a un hotel enmig d'un polígon industrial als afores de la capital aragonesa. Vaja, al puto desert (però desert REAL). Arribada la nit vaig començar a rebre missatges de gent preguntant on coi era. La meva resposta era: “Mirant un partit de la NBA a l'habitació d'un hotel de Saragossa”, Pacers-Atlanta, per anar concretant. “Tens feina, hauries d'estar content”, et diuen. Però després de passar tantes hores treballant en això, perdre-m'ho no em podia fer sentir més loser. De debò que era difícil de superar. Pel que m'han dit els vàlius van molar molt, i els Urogallos també. Es veu que el Baños “la va liar bastant parda”, i van posar el vídeo d'en Valero. I que hi havia molta gent i va anar tot perfecte. Vaig anar seguint la festa pel Twitter (gràcies Isabel) mentre niggas nord-americans clavaven un triple rere l'altre. Vaig començar un dels llibres que vaig comprar per Sant Jordi: El cadillac de big bopper, d'en Jim Dodge. I resulta que el pròleg era de l'Amat. Deixo el llibre, tanco el llum. Demà comença el festival oficialment.

Divendres encara tenia feina, bastanta. A més, havien organitzat un sopar al qual havia d'anar. O això em va dir el meu cap: “HAS D'ANAR-HI”. Val, arribaré tardíssim al cicle. Em trobo al menjador de l'hotel i demano el primer, el segon i les postres alhora (escena real) mentre truco a un taxi. A dos quarts d'onze surt el meu tren cap a Barcelona. Heu estat mai a l'andana de Delicias –estació de Saragossa–? Jo sí, molts cops; doncs divendres a les 22.30 no hi ha ni el tato. Així tal qual, com si fos una prolongació dels Monegres. Em paso el viatge veient una pel·lícula: Un dios salvaje del Polansky. I hòstia, em va agradar molt i em va fer l'hora i mitja curta.
Arribo a les 00 a Sants, agafo la moto amb una motxilla que segueix pesant la vida i l'intento tornar a col·locar sota el manillar. Finalment soc al CCCB, m'acredito, saludo el Kiko, que està MOLT seriós (en Miqui gens, el dia següent seria al revés), i l'Ari, que està gravant per l'auditori. M'assec amb un grup d'amics. Ara sí que això ha començat i sona la Lídia Damunt, que m'encanta: “lejos lejos, somos islas mágicas, libres, libres, navegando por el mar”.





Com ja sabeu el festival va anar molt bé i tot ha sortit rodat. Però això ja ho haureu llegit a altres cròniques en segona o tercera persona. Acabem dissabte tard i jo estic mort, però content. En Forster és a l'escenari amb els Micacus i sona “Dive for your memory”. En Cristian i la seva trompeta la claven tan bèstiament que tinc l'Amat i l'Otero abraçats davant meu, no ploren de miracle.



Tot plegat ha valgut la pena. Ni que sigui per aquest moment.

Fotografia de portada: arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C.