31 de maig 2013

PRIMAVERA SOUND, LES CRÒNIQUES DE DISSABTE


Arribats a aquest punt potser hauríem de fer una mínima valoració general del festival. No direm que no ha estat #bestfestivalever perquè: 1- Ja ho ha dit tothom, i perquè 2- No era ni el millor cartell de la història del Primavera Sound. Com sempre hi ha coses que ens han agradat (l'arrós de verdures de la parada vegeteriana, per exemple) i d'altres no tant. Però, que coi, ens ho hem passat bé amb els amics tres dies i hem vist molts concerts, alguns millors i d'altres pitjors, però al cap i a la fi és el que importa. Perdó per aquest final tan d'esplai, però sovint ens oblidem de que collons hi hem vingut a fer aquí. Les darreres cróniques van per Pantha Du Prince & The Bell Factory, Nils Frahm, Adam Green i Binki Saphiro, Betunizer, Orchestre Poly-Ritmo de Cotonou, Apparat, The Sea & The Cake, Dexys, Roll the Dice, Hidrogenesse, Thee Oh Sees, Wu-Tang Clan, Nick Cave, Los Planetas, Liars.


PANTHA DU PRINCE & THE BELL FACTORY | Dissabte 16.00 h. Escenari Auditori Rockdelux
L'espectacle va fer honor al seu nom. Des de platets diminuts fins un enorme instrument amb aspecte d'orgue i, segons sembla, cinquanta campanots al seu interior, van sonar al concert que encetava la jornada de dissabte a l'Auditori. Tot i que el contingut musical (una combinació del tecno minimalista i l'ambient fosc de Hendrik Weber amb la col·lecció de percussions -no només campanes: hi havia bateria, vibràfon, xilòfon, i objectes varis- reunida sobre l'escenari) no va quedar sepultat per l'impacte conceptual, visual, i fins i tot sonor de la proposta, el moment més espectacular es va viure quan, campanes de mà en mà, els sis components del conjunt van circular pels passadissos de l'Auditori sacsejant-les, en mig d'un silenci sepulcral (bé, va sonar un mòbil, considerem-ho campana digital), fins arribar a la part de dalt, on van rebre una de les ovacions més sentides i impressionants que es recordin en aquell espai. D'aquells concerts que diferencien aquest macrofestival dels altres gegants mundials que competeixen espai amb ell.
Arnau Espinach

NILS FRAHM | Dissabte 18.00 h. Auditori-Rockdelux
Un piano de cua, un teclat i un sintetizador al centre de l’escenari de l’auditori. Quatre focus apagats al voltant. En la completa foscor apareix el jove pianista i comença amb delicadesa per acabar amb una infinitat de capes i loops electrònics propers al post rock. Ulls com taronges. S’asseu al piano de cua i toca 4 dels seus temes empalmats. Primera llàgrima. Després 3 peces més entre la improvisació i el joc. Tècnicament descomunal, però és que la passió que hi posa amb tot el cos, la capacitat de reinvenció en directe tocant dos teclats a alhora i gravant loops, creant silencis sobreacollidors i ritmes trepidants, el fan entrar directament a l’olimp dels pianistes de la clàssica contemporània. Emoció i agraïment infinit en acabar el concert amb l’Auditori en peus. Segona llàgrima. Epic win.
Carles Fajardo

ADAM GREEN & BINKI SAPHIRO | Dissabte 18.35 h. Escenari Heineken
Adam Green (ex Moldy Peaches) i Binki Saphiro (membre de Little Joy) enguany han publicat un disc conjunt amb gust al pop folk més delicat dels seixanta que van defensar a l’escenari Heineken a primera hora, juntament amb cançons pròpies de l’un i de l'altre. Adam Green es va presentar amb una gran barba folk, amb un carisma infinit i amb una veu meravellosa, com sempre. És realment sorprenent que un home amb un aspecte entre Mr. Bean i Serge Gainsbourg pugui resultar tant elegant dalt d’un escenari i tant macarra en d’altres, tot segons el treball que li toqui interpretar. Saphiro va ser el complement perfecte, amb el punt de dolçor justa, en cap moment apelagosa. Celebrem, doncs, la unió d’aquests dos talents que ja apuntava maneres en disc i es va consolidar amb rotunditat en directe.
Muntsa Casas

ORCHESTRE POLY-RITMO DE COTONOU | Dissabte 18.40 . Escenari Ray-Ban
És d'agrair la presència africana al Fòrum. La seva superioritat davant de la plèiade de grups i grupets de gorreta de colors i actitud condescendent és brutal. Els de Benin van fer, sense despentinar-se, un dels millors concerts del festival: enèrgic, divertit i contagiós. A mitja tarda van aconseguir que el personal ballés més que en les sessions de nit de, posem per cas, Four Tet. També és d'agrair que gran part del públic, molt probablement sense conèixer-los, es deixés contagiar i participés de la festa. Una cosa que també va passar en el concertàs de Tinariwen.
Marc Bafalgon


Nick Cave, un dels sospitosos habituals del Primavera Sound.

BETUNIZER | Dissabte 18.45 h. Escenari Pitchfork
Més atronadors que de costum, i això ja és dir. Intenteu imaginar-vos-ho. El trio de València va fer un més que digne concert. No només per a la parròquia més fidel que s’hi va acostar, sinó per aquells als quals els va picar la curiositat. Post-hardcore amb la màxima expressió i les dosis justes de caos sorollós. Deixant caure alguna cançó del nou material que estan preparant, la millor fase del concert va ser quan van interpretar temes del darrer treball publicat, Boogalizer, com "Imagina que matas a J." a la recta final del concert.
Joan Palahí

APPARAT | Dissabte 19.30 h. Auditori-Rockdelux
Curiositat per veure com Apparat portava al directe el bon disc de la música per a una obra de teatre basada en Guerra i pau. Es va presentar amb tres músics i dos artistes que feien projeccions hipnòtiques artesanals. El directe es va centrar en la part d'ambient fosc i en el drone sostingut, més que no pas en les parts més clàssiques i melòdiques del disc. En la meva opinió, un error, ja que va ser un concert realment feixuc. Així i tot, se li ha de reconèixer la gran execució i la posta en escena. Carles Fajardo

THE SEA & THE CAKE | Dissabte 19.40 h. Escenari ATP
Els veterans The sea & Cake van fer una petita exhibició de com la seva proposta de post-rock es pot executar sense caure en els excessos als quals tant ens té acostumats el gènere. Mestres com pocs, els de Chicago van anar fent com aquell qui no vol la cosa, triant i remenant dels més de 9 LP que han publicat fins a dia d’avui, però basant-se fonamentalment en Runner. Deixant de banda els passatges més experimentals i tranquils, van anar de cara barraca. "Skyscraper" deliciosa. Difícilment hi ha un millor concert per l'hora i el lloc.
Joan Palahí

ROLL THE DICE | Dissabte 21.00 h. Escenari ATP
Per horari, al duo suec li va tocar ballar amb unes quantes de lletges (sobretot Dexys, Dead Can Dance, i Deerhunter i, si m'apureu, fins i tot Mac DeMarco i The Babies són més mediàtics), però de ben segur que aquells que vam assistir a la seva actuació no els haguéssim substituït, al final, per cap altra opció. Després que una veu en off anunciés que venien de buscar "tresors perduts" als budells de la terra, van aparèixer a l'escenari bruts de pols i carbó, però vestits amb elegància (pantaló, camisa, i tirants). Pel que vam poder escoltar, segur que han trobat el Sant Greal del kraut electrònic de textura analògica: van tenir-ne prou amb tres peces d'aproximadament un quart d'hora cadascuna per captivar-nos a base d'espirals obsessives que creixien pacientment i contingudament en intensitat, a base de magnètics efectes sonors addicionals i, alhora, imposar-se al molest so invasiu de l'escenari Heineken. Un dels millors concerts dels quals un servidor va gaudir a l'edició d'aquest any.
Arnau Espinach


La quota rap d'aquest any amb Wu-Tang a l'escenari Primavera.

DEXYS | Dissabte 21.00 h. Auditori Rockdelux
A aquesta ressenya tocaria parlar del retorn dels Dexys Midnight Runners després de més de dues dècades de silenci. Però dubto que hagin tornat. I accepto el benefici del dubte perquè, òbviament, no els havia vist mai en directe abans. Els que van venir a tocar a l’Auditori eren els Dexys, no els Dexys Midnight Runners. I suposo que, al cap i a la fi, hem d’agrair al Rowland aquest canvi onomàstic, que de petit no en té res. M’explico: els Dexys van fer un espectacle musico-teatral magnífic. Brillant, rutilant, posin els adjectius que desitgin. I aquí, per bé o per mal, no hi tenen lloc les antigues cançons dels Dexys. One Day I’m Going to Soar és un disc que s’aguanta per si sol, amb moments vibrants com l’entrada de “Now”, intrigants “She got a Wiggle”, extremadament ballables com “Incapable of love” (meravellosa Madeleine Hyland, meravellosa). I entre mig d’aquesta representació, les cançons “de sempre” no hi pinten res. I així ho ha entès Kevin Rowland, que va brindar un espectacle de primeríssim nivell, perfecte en execució i emoció. L'afegit de després, amb “Geno”, “The Wallz” o “This is what she's like” (final de llàgrima) només va augmentar la sensació ràbia en pensar com devia ser viure un concert dels Dexys a l’època new-wave. I no ho farem mai, hem nascut tard. Sigui com sigui, un dels concerts de la meva vida.
Jordi Garrigós

HIDROGENESSE | Dissabte 21.55 h. Escenari Vice
Tot i que el vespre s’havia posat lleig i hi havia altres alternatives, el duo de Barcelona sempre són una aposta segura i segur que havien preparat alguna cosa especial. I així va ser, amb unes projeccions que anaven perfectament sincronitzades amb el repertori. Si d’enginy, van sobrats. Pel que fa al repertori, van triar el bo i el millor que han publicat o, com va advertir el propi Genís, farien com Human League i deixarien les quatre bones pel final. Van caure "Caballos y Ponis" o "Vuelve conmigo a Italia". Un dels millors moments: colar la versió d'“homenatge” a Los Punsetes colant "Maricas" al final d'"Enigma", com qui no vol la cosa. Jefazos.
Joan Palahí

THEE OH SEES | Dissabte 22.15 h. ATP
Molta expectació per veure el ja clàssic i imperdible concert de John Dewey i els seus. Guitarres a l’alçada de la barbeta i tret de sortida amb l'amfetamínica “The dream”. I després entre escopinades i crits aguts, anar tocant hits de rock-and-roll salvatge i psicodèlia espitosa com “I come from the mountain”, “Lupine Dominus”, “I was denied” o “Chem-farmer”. El grup més en forma i amb més personalitat de la ja no tant nova fornada garatge lo-fi. Són uns franctiradors de primera. No fallen mai.
Carles Fajardo

WU-TANG CLAN | Dissabte 22.20 h. Escenari Primavera
Després d'acabar derrotat sentimentalment del concert de Dexys, tocava tornar a realitzar un exercici de nostàlgia amb Wu-Tang Clan, una banda que va marcar la meva vida entre els 18 i els 23 anys. Eren la indiscutible banda favorita de tots els meus amics i escoltàvem el 36 Chambers i el Wu Forever una vegada darrere l'altra. Sense parar. La meva mare -que els odiava- us ho corroborarà. Tota aquella crew eren els nostres herois i a l'any 2000 no pensaves que existís la més remota possibilitat de veure mai a Wu-Tang a Barcelona. Eren altres temps. Però van venir, tard, però ja els he vist. Bé, no a tots, perquè Method Man i Raekwon no es van dignar a aparèixer. I podríem dir que no passa res, però sí que passa, sobretot quan són els dos membres més brillants del Clan. Hi havia en Ghostface, sí, i en GZA, també, i l'ànima, RZA i els altres. Però el que s'havia de convertir en un concert molt emocionant va acabar en un espectacle insípid, sense ganes i folklòricament rap, amb tots els clixés i sense aportar res ni nou ni original. Van sonar hits, clar: "Triumph", "Gravel Pit", "C.R.E.A.M" o inclús cançons d'Old Dirty Bastard a trossets, com "Shimmy Shimmy Ya" o "Got your money". I, per un moment, t'emocionaves, però el pasotisme era tant evident que et treia les ganes ràpidament. Millor oblidar tot plegat.
Jordi Garrigós


El concert de Los Planetas podria haver estat. Però al final tampoc.

NICK CAVE | Dissabte 23.30 h. Escenari Heineken
Cada cop tinc més motius per creure que en Nick Cave és l’emissari de Satanàs o Llucifer a la Terra. El desplegament d’energia, el posat diabòlic. En fi, l’australià es conserva la mar de bé per haver complert ja els 55. Ja s’ha escrit que l’inici amb "We No Who U R" va ser espectacular, però jo em quedo amb "Jubiliee Street", pertorbadora i devastadora a parts iguals, un bon mastegot a tots els allà presents que no eren pas pocs. A partir d’aquí, un bon recull del millor de la carrera, hi havia molt on escollir, la veritat, però li va agafar per la vessant més criminal amb "Mercy Seat", "Stagger Lee" o "Jack the Ripper". Ara baixant de l’escenari abraonant-se sobre el públic, ara fent cabrioles sobre l’escenari, amb poc més d’una hora va enllestir. Costa saber si amb una mica hagués estat millor. No va caure ni un miserable bis, prerrogatives que es permeten als caps de cartell. Potser va ser millor deixar-ho amb "Push the sky away" per deixar bon gust de boca.
Joan Palahí

LOS PLANETAS | Dissabte 01.05 h. Escenari Primavera
Ja vam advertir que els concerts de Los Planetas estan subjectes a múltiples variables que fan que puguin ser bestials o patètics. El de dissabte s’acosta més a la segona opció. So més aviat dolent amb preponderància del greus, veu d’en J més imperceptible que de costum en certes fases del concert. Un Florent sorprenentment bellugadís i el suport de segones veus, sobretot a "Ciencia Ficción", no sé fins a quin punt prescindibles o com a mínim estranyes si veiem la trajectòria del grup granadí. Els salva, però, el fet que interpretessin, de principi a fi, un dels discos fundacionals de l'indie que no ha envellit tan malament com alguns s’entossudeixen a dir. Va ser un gran karaoke, però hi podrien haver posat més de la seva part. Hagués estat inoblidable.
Joan Palahí

LIARS | Dissabte 1.10 h. Pitchfork
El trio de Nova York va sortir amb les guitarres recolzades als amplis i amb la major part de la bateria composada de pads. Una vegada més, els Liars la van mutar, aquesta vegada amb piconadora de ball electrònic i industrial. Amb un Andrew Angus coreografiant sense recances i amb més gràcia que Solange, el grup va liderar un espectacle sobri. Se'ls noten les taules en això del directe i una vegada més van demostrar que, es posin el vestit que es posin, surten victoriosos amb la seva proposta. Grans.
Carles Fajardo


Fotografia de portada: Primavera Sound
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font