31 de maig 2013

PRIMAVERA SOUND, LES CRÒNIQUES DE DIVENDRES


Els que ja van debutar dijous es posaven les mans al cap: "si està així de ple, com serà divendres?", preguntaven a l'aire. Doncs divendres va estar igual de ple, el que passa és que els organitzadors del Primavera Sound han estat hàbils col·locant els escenaris. Es van carregar el mític ATP, (el de les grades petites, on tocava sempre Shellac vaja), i van obrir el pas cap a l'escenari gran, abans conegut com "la ratonera". Amb el que no contaven els assistents d'aquest dia era amb la rasca siberiana i inhumana que es va mantenir tota la nit al Fòrum. Dues setmanes -o més- pensant que es posarien al Primavera? Doncs ja t'ho dic jo, un abric que tapi el modelet comprat al Topshop. JA. A banda de fred i caminades quilomètriques també van tocar els Mulatu Astatke, Pony Bravo, Nick Waterhouse, The Free Fall Band, Josef Van Wissem & Jim Jarmusch, Paus, Solange, Neurosis, James Blake, Swans i Blur. Expliquem que ens van semblar aquí sota ben ordenadets.

MULATU ASTATKE | Divendres 17.15 h. Escenari Auditori Rockdelux
Amb la magnífica banda (contrabaix, violoncel·lista, bateria, baix, percussionista, pianista/teclista, i dos trompetistes) que acompanyava al músic etíop, hagués sigut una tocada de nassos que la mala sonorització del seu vibràfon (alguns metalls s'acoplaven i altres no sonaven) hagués esguerrat del tot el que prometia ser una actuació sublim. Potser el bo d'Astatke se'n va adonar i, tret dels primers temes, quasi no va prestar més atenció a l'instrument, i això li va permetre participar, més que liderar, un magnífic concert de jazz africà que, menys el cul, ens feia moure la resta del cos des de les butaques de l'Auditori. Com la festa que va muntar l'Orchestre Poly Rythmo de Cotonou l'endemà, però sense suor i amb groove afegit. Tenint en compte que la banda sonora de la pel·lícula Flores rotas (2005) el va semipopularitzar entre melòmans indies, la inclusió d'un grapat de peces del treball al repertori d'aquella tarda es pot considerar el gest d'humilitat d'un artista amb més de 40 anys de trajectòria.
Arnau Espinach

PONY BRAVO | Divendres 17.50 h. Primavera
Un amic meu, que era la primera vegada que els veia, no entenia què collons feien tocant a aquella hora, i és que el quartet de Sevilla són una perfecte màquina de ritme, ball i bon humor. Van presentar tot el seu De palmas y cacería a ritme de funk cru, esquelètic i primitiu, hereu de la Nova York dels vuitanta, de Liquid Liquid i ESG, amb el toc andalús aportant dinamisme. D’anteriors treballs van deixar caure “Mangosta” per al delit del meu fill, i la trenca-pelvis “La rave de dios” en col·laboració amb ZA! Crec que no em cansaré mai de veure una de les millors propostes de l’Estat amb un directe que creix concert a concert.
Carles Fajardo

NICK WATERHOUSE I Divendres 18.45 h. Escenari Ray Ban
El californià Nick Waterhouse, de poc més de vint-i-cinc anys, presentava el divendres el seu disc de debut Time’s all gone, amb el qual recupera el R&B dels primers anys cinquanta. Sense artificis, sense barreges estranyes, però amb molta solvència. L’escenari Ray Ban és força ingrat, sobretot a mitja tarda, però, així i tot, Waterhouse va reunir una pila de gent que cada cop movia els malucs amb més èmfasi. El final del concert, amb temés més rítmics com “(If) You Want Troble” van acabar de desfermar el públic, que es va quedar amb ganes de més.
Joan Ferrús

THE FREE FALL BAND | Divendres 19.20 h. Escenari Pitchfork
Bateig de luxe per als The Free Fall Band, que afrontaven la seva primera aparició seriosa en un festival d’aquestes característiques. Els que fa temps que els seguim no ens vam endur cap sorpresa en veure que, malgrat els nervis inicials i algun petit problema de so, els havia sortit un concert rodó. Tirant menys de versions del que acostumen (“Love Vigilantes” de New Order d’entrada), el grup de Mataró va repassar el seu disc de debut i va afegir al repertori algun tema de la seva maqueta (magnífica “Look at me run, Oh dear”). Amb en Jan ballant com no li ho havíem vist fer fins ara i en Miquel lluint samarreta del Searching for the young soul rebels dels Dexys, que veurien al dia següent, els The Free Fall Band surten del Primavera amb diverses lliçons apreses, com que la seva proposta és vàlida per a qualsevol tipus d’escenari, i una sensació de triomf guanyada a base de magnifiques cançons pop. Van dir adéu amb “When the Apple Tree”, gaudint d'una esplanada plena de gent ballant i aplaudint els nous militants a la seva causa, que és la nostra.
Jordi Garrigós


Solange es va presentar al Fòrum com "la germana de" però tampoc va acabar d'agradar.

PAUS | Divendres 20.30 h. Ray-Ban
Un bon amic em va avisar sobre el directe del grup lisboeta amb membres dels grans The Vicious Five. Una segona coneguda em va dir que m’agradarien molt. Es van quedar curts. Va ser una autèntica burrada de tècnica ferotge i actitud punk. Dues bateries enfrontades compartint bombo (quan feien doble bombo m’acostava a l’orgasme). Un baixista sorgit directe de l’infern i un guitarra amb sintetitzadors que pintava de melodia la gran bogeria de la proposta. Llargues transicions rítmiques portaven les cançons a l'èpica brutal i a l’èxtasi del públic. El rock matemàtic ballable són ells i miren a Battles pel retrovisor.
Carles Fajardo

SOLANGE | Divendres 21.35 h. Pitchfork
La majoria, pel que es va veure durant el concert de la germaníssima de Beyoncé, se'm tiraran a sobre per la ressenya, però jo no vaig vibrar de cap manera amb el concert de Solange. Amb l’afany de diferenciar la proposta amb la de la seva super germana, una missió quasi impossible si vols explotar la teva veu “soulera”, li ha quedat una proposta de pop-negre que a casa funciona prou bé, ja que té un parell de hits estratosfèrics, però que necessita més per a un directe. Més baix, més força, més ànima. En conjunt, un directe descafeïnat per a una bona veu.
Carles Fajardo

JOZEF VAN WISSEM & JIM JARMUSCH X SQÜRL | Divendres 22.40 h. Escenari ATP
Potser el va relaxar excessivament el dia collonut que li havia organitzat el Primavera Sound (Mulatu Astatke tocant, entre altres, peces de la banda sonora del seu film Flores Rotas a mitja tarda al còmode Auditori; els seus estimats OM compartint backstage amb ell i actuant abans d'anar a sopar), però l'aportació musical de Jim Jarmusch a l'actuació conjunta amb el bateria del seu grup, SQÜRL, i Jozef Van Wissem va ser, sent generosos, discreta. No tot va ser culpa seva (el so invasiu de l'escenari Heineken desconcentrava d'allò més i va tenir alguns problemes amb els repetidors), però, entre ficades de pota amb la guitarra acústica als dos primers temes, instrumentals, junt al llaüt de Van Wissem (que sí que va lluir tant amb aquest instrument com jugant amb acoplaments i fent efectes amb la guitarra elèctrica) i versions justetes d'un parell de temes country (inclós "I'm so lonesome I could cry" de Hank Williams), van quedar en entredit les virtuts musicals que li suposàvem quan escoltàvem els seus discos (els darrers, no els de Del-Byzanteens). El millor: els passatges elèctrics droners i cruixidors. Com a mínim, esperem que la nova pel·lícula, que va presentar a Cannes l'endemà, pagui la pena.
Arnau Espinach

NEUROSIS Divendres 00.05 h. Escenari ATP
Hi ha poques bandes a nivell mundial que siguin capaces de fer el que fan Neurosis. El divendres ho van tornar a demostrar. Música extrema basada en la contundència del metal i passatges instrumentals. Hora escassa damunt de l’escenari, massa poc pel que han de demostrar. Repertori equilibrat entre el darrer treball Honour found id Decay i els millors temes de la seva carrera. Cal destacar especialment els rescatats de Through Silver in Blood, la sorprenent "Eye", perquè no forma part habitual del repertori i la ja clàssica "Locust star" per acabar el concert. Ningú insatisfet. Ni de bon tros. Enèsima exhibició de força.
Joan Palahí


Un dels fiascos oficials del festival: Josef Van Wissem & Jim Jarmusch

JAMES BLAKE | Divendres 00.15 h. Escenari Primavera
Sense dubte, dissabte a la nit James Blake estava inspirat. La proposta d’aquest britànic de només 24 anys va ser sòlida, segura, molt consistent. Els intensos baixos de “Air and Lack Thereof”, primer tema del concert, van embolicar tot el públic en una bola de so de la qual ja no en vam poder sortir, ens havia hipnotitzat i ens sentíem la mar de còmodes. I allà ens vam quedar, dins dels baixos de “CMYK” o “Unluck” i també en els sintetitzadors de cançons del seu barrer disc com “I am sold” o “Our love come back”. Amb només dos discos, James Blake ja no és cap diamant en brut, és tot un crooner modern que ha inventat una nova manera de fer pop a cop de sampler i sintetitzador.
Muntsa Casas

SWANS | Divendres 1.20 h. Escenari Ray-Ban
Quan els Swans van tocar fa dos anys al mateix escenari, un espectador va definir l'experiència amb les següents paraules:“Estoy como si me hubieran metido un fierro candente por el recto”. Doncs bé, la història es va repetir i les paraules es fan petites per definir el que és veure un concert d'aquests bèsties. Una hora i tres quarts de catarsi rítmica, brutalitat sonora i perfecció estètica. Michael Gira, com ja havia fet al seu concert del Primavera Club, va acabar cridant el nom de Touissant Louverture, el llibertador haitià. El grup més jove, radical i en bona forma que es pot veure actualment.
Marc Bafalgon

BLUR | Divendres 1.30 h. Escenari Heineken
No hi ha tantes bandes al món amb una bateria de 15 hits pop tan efectius com Blur. Encara que oblidin sistemàticament els seus dos primers discos al repertori en directe -només van caure “This is a low” del Leisure i "For Tomorrow", als bisos, del majúscul Modern Life Is Rubbish-, la banda de Damon Albarn i Graham Coxon només necessita executar-los amb més o menys dignitat si el que volen és viure de rendes. I després de veure'ls divendres passat a l’escenari Heineken, sembla que ho pretenguin. Amb un espectacle digne de rock d’estadi (cor de gospel inclòs), Blur van disparar una envejable -i admirable- descàrrega d’adrenalina a un públic que hagués aplaudit a un pedra amb la careta de Damon Albarn. En general, el directe dels londinencs va ser un despropòsit: so -molt- deficient (i extremadament fluix per la quantitat de públic que hi havia), cançons accelerades, bateries descompensades, Albarn oblidant lletres (inclús a “Parklife). Ho podríem acabar reduint tot plegat a un exercici de nostàlgia folklòrica plena de records inesborrables a cada cançó, millor no extreure'n res més. Ens quedem amb això, l’energia de la banda en directe i amb un moment, “The Universal”, on sí ens vam emocionar, encara que fos per uns segons. Com a mínim va sonar relativament bé. Blur és una banda que ha canviat vides, però deixeu-me dubtar que això de divendres toqués la fibra sensible a algú.
Jordi Garrigós


Fotografia de portada: Primavera Sound
Text: Jordi Garrigós 
Correcció: Joanaina Font