30 de maig 2013

PRIMAVERA SOUND, LES CRÒNIQUES DE DIJOUS


El primer dia de Primavera Sound et trobes dos tipus de personatges. Uns són els que treballen el dia següent i vénen a veure algun concert i de passada, fet important, a col·locar-se la polsera a lloc. Però també hi ha els que ho donen tot ja des de primera hora, els herois de la nit que aguanten fins que John Talabot puja l'agulla del plat per dir adéu, normalment els que el dia següent apareixen a les deu de la nit preguntant: “Què m'he perdut?”. En aquest recull de ressenyes de primer dia hi trobareu espècimens d'una banda i de l'altra, però el que és més important, minicròniques de Blue Willa, Manel, Do Make Say Think, Bob Mould, The Postal Service, Menomena, Death Grips, Simian Mobile Disco, Phoenix, Computer Magic, Jackmaster i John Talabot. Senyores, senyors, comença la tanda de repàs del Primavera Sound 2013.


BLUE WILLA | Dijous, 19.30 h. Escenari Adidas Originals
No direu que no us vam avisar! Que aquests italians sonen molt bé, que el directe fa pinta de ser dels que aconsegueixen que t'enamoris del grup... dit i fet, el quartet de Prato van oferir un concert de triple R (rocker, rotund, i rodó) a l'escenari més petit del Fòrum. Rock recargolat, un punt cru i experimental, i amb ànima juganera pel que fa a l'ús dels silencis i les aturades. El registre vocal visceral, versàtil, i un punt teatral de Serena Alessandra Altavilla, la seva cantant, va evidenciar el perquè (calers apart) de l'acceptació de Carla Bozulich de produir (és a dir, relacionar el seu nom amb) el darrer disc d'aquest conjunt que, per moments, feien venir al cap la intensitat dels seus Evangelista. Esperem que algun promotor nacional del PrimaveraPro estigués per la feina, i els tingui a la llista de grups a qui organitzar concerts per les nostres terres en properes gires.
Arnau Espinach

MANEL | Dijous, 20.30 h. Escenari Ray-Ban
La presentació oficial del Atletes baixin de l’escenari en un dels millors escenaris del recinte, que per l’ocasió, sigui dit de passada, va presentar nombroses clapes tant a l’esplanada com a les grades. Una hora clavada de repertori que va començar amb "Ep, Bruixot" i acabar amb "Teresa rampell". Pel mig només tres concessions al passat, El "Boomerang", "Benvolgut" i "El mar", totes molt celebrades. Pel que fa a la posada en escena van superar la prova. Destaca el fet de veure’ls en algun moment amb dues guitarres elèctriques. No obstant, les noves cançons presenten molts dubtes per defensar-les en directe, qui sap si en aquesta ocasió el format festival sumat a la presentació oficial els va deixar poc marge de maniobra. La qüestió és que se’m va escapar algun badall. Caldrà estar atents, han triat un camí complicat.
Joan Palahí

DO MAKE SAY THINK Dijous,  21.25 h. ATP
En pràcticament totes les edicions del PS hi ha un representant del més clàssic post-rock instrumental. Aquest any era el torn de Do Make Say Think, la banda-col·lectiu canadenca amb casa a Constellation Records, que es va presentar a Barcelona amb formació de 5 membres amb dues bateries. Van tocar 5 hits "com 5 sols", entre els quals hi havia les ja clàssiques “Do” i “Fredericia”, en versió popular, escurçant transicions, tocant sense errades i sense despentinar-se, i van rematar el repertori amb una potent versió de la ballable “The Universe!”. Concert de notable, on els molt fans de la banda vam trobar a faltar la part més experimental per considerar que havien arribat a l’excelència.
Carles Fajardo


Manel van ser els primers a omplir l'escenari Ray-Ban amb Atletes baixin de l'escenari

BOB MOULD I Dijous, 22.45 h. Escenari ATP
Ja sé que ell no em sentirà, però em sento obligat a dir: “Gràcies, Bob Mould”. És difícil fer un mal concert amb un repertori de tres blocs en què s’interpreten cançons del Cooper Blue dels Sugar, alguna de Silver Age, l’últim disc de Mould, i finalment cançons dels Hüsker Dü, com “I Apologize” o “Flip your wig”. Però fer un concert memorable no és pas tan fàcil, i Bob Mould ho va aconseguir tocant amb una intensitat aclaparadora més pròpia de l’adolescent hardcoreta dels seus inicis que d’aquell entranyable bear de barba canosa de sobre l’escenari. Només li posaria una pega evident: l’escassa durada del concert.
Joan Ferrús

THE POSTAL SERVICE | Dijous, 22.55 h. Escenari Heineken
Segurament un dels directes més esperats d’aquesta edició del Primavera Sound. Deu anys després de la publicació del perfecte Give up, un dels discos més destacats de la dècada del 2000, érem molts els que ens moríem de ganes de veure en directe el duo format per Ben Gibbard i Jimmy Tamborello. Tot va començar amb “The district sleeps along tonight” i ja s’atisbava que la cosa no acabaria bé. De fet, estava passant el mateix que l’any passat al concert de Death Cab For Cutie, a Gibbard li falta energia dalt de l’escenari i això fa que no acabi de transmetre el que signifiquen uns temes que són quasi himnes generacionals. Tot plegat, adobat amb alguns problemes de so, uns balls “sensuals” de Gibbarb i Jenny Lewis (la veu femenina) que feien una mica de vergonyeta i el fet d’acabar el concert amb una interpretació descafeïnada de “Such Great Highs” (tema de temes) i “Brand New Colony” va fer que el xou s’acostés força a ser una de les grans decepcions del festival. Ens sap molt de greu, de debò.
Muntsa Casas

MENOMENA Dijous, 00:30 h. Vice
Tenia seriosos dubtes sobre el directe de la banda de Portland després del descafeïnat i tècnicament accidentat concert de fa uns anys al festival. Però els seus 4 discos els avalen a base de grans composicions i ara ja puc dir que el seu directe hi està a l’altura. Van tocar un repertori equilibrat amb cançons de tots els treballs entregant el protagonisme a baix i bateria com a conductors acompanyats per saxo, teclat i guitarra de forma elegant i efectiva, clavant totes les harmonies vocals. “TAOS”, “Pique” i la immensa “Rotten hell” són hits incontestables en directe. Un dels millors del festival, elegant i precís, sense res a envejar als dels grans noms. Menomena estan molt en forma.
Carles Fajardo


The Postal Service van decebre el públic del Heineken

DEATH GRIPS | Dijous, 01.00 h. Escenari ATP
Amb un volum eixordador, que ja se sentia a molts metres de l'escenari ATP, va sortir a escena Death Grips escopint sense parar tones de ràbia reconcentrada i fúria descontrolada. No portava Zach Hill de bateria, no, però va ser d'agrair: aquelles bases industrials i malcarades amb aquell volum d'infart són insuperables. Per moments, va semblar que vèiem un concert de jungle primitiu o una descàrrega d'Atari Teenage Riot. O potser tot a la vegada. L'Ajuntament hauria de programar-los cada mes a una plaça de la ciutat.
Marc Bafalgon

SIMIAN MOBILE DISCO Dijous, 1.40 h. Ray-Ban
El directe que va oferir el duo d’electrònica no va tenir cap sorpresa, però és igual. Van fer el que se’ls demana: posar el públic de cap per avall, destrossar sabates i fer-nos oblidar el mal d’esquena. Transicions ràpides per no avorrir les cançons i un setlist que no oblida cap hit. Són el que són. Sense més ni més. Electrònica en directe de vestit italià a gust de tothom.
Carles Fajardo

PHOENIX | Dijous, 1.40 h. Escenari Heineken
Després del descafeïnat directe de The Postal Service, i a aquelles hores de la nit, necessitàvem una mica d'energia i Phoenix ens la va donar. Els francesos van començar amb "Entertaiment", la cançó que obre Bankrupt, el seu darrer treball i que ja podem dir que és tot un hit. A aquesta la van seguir "Long Distance Call" i "Litztomania", i amb això ja teníem tot el públic ballant i feliç de poder oblidar una mica l'inesperat fred de la nit. La resta del concert va ser un encadenament de temes mítics amb d'altres del nou disc, molt menys celebrats pels assistents, però que segurament seran efectius amb el pas del temps. Thomas Mars es confirma con a frontman sense un carisma gaire destacable però que ho dóna tot a dalt i també, si li donen un cable molt llarg pel seu micro, a baix de l'escenari, tal com ho va demostrar dijous.
Muntsa Casas


A cop de hit, els francesos Phoenix van fer ballar el públic fins la matinada

COMPUTER MAGIC | Dijous, 01.45 h. Escenari Adidas Originals
Portar al directe el material dels músics de pop electrònic que s'ho fan tot ells sols amb samplers, teclats, i diversa maquinària sol ser tasca molt delicada, especialment quan volen reforçar el so amb instruments tradicionals. Ho vam patir amb Class Actress l'any passat, ho va reconduir fantàsticament cap a la veu Julia Holter també al 2012, i va ser força acceptable Linda Mirada al Let's Festival d'aquest any. Danz es va presentar a Barcelona amb dos teclats i un ordinador a càrrec propi, i un bateria d'acompanyament. El resultat va ser semblant al del primer cas: una hiperbolització del so que no va deixar cap espai per als magnífics matisos i detalls de les seves peces, en ocasions ("Running"), intimistes. Però els temes d'aquesta noia tenen grans i altament encomanadisses melodies, i en va tenir prou amb un setlist impecable ("The end of time", "Moving forward", "Ex believer", "Electronic fences", etc.) i la seva inesperada convicció vocal per salvar el concert i fer-nos ballar i oblidar tot allò que no fos l'ànima de les cançons.
Arnau Espinach

JACKMASTER + JOHN TALABOT | Dijous,  3.30 h. Escenaris Pitchfork-RayBan
Primer dia de Primavera, quarts de quatre de la matinada i un dilema entre els amants de la música electrònica congregats al Fòrum: Talabot o Jackmaster. La millor elecció va ser no escollir i quedar-se amb una mica de cada, i la veritat és que cap del dos no va decebre. John Talabot jugava a casa, però gaudint de la condició de ser reconegut internacionalment gràcies a un disc, Fin, que ha estat LP del mes, per exemple, al Rought Trade de Portobello Road o que l'ha portat a obrir per The XX. Al Primavera Sound va sorprendre el públic amb unes mescles amb la mateixa intensitat de sempre però amb més duresa pels que estan més acostumats a escoltar-lo en disc que en directe. Els més afortunats, però, van ser els que és van decidir per Jackmaster . "Volíeu hits? Doncs tindreu hits", va pensar l'amic. Mescles tan arxiconegudes com el "Get Lucky" dels Daft Punk o "Blue Monday" de New Order que van fer tremolar el terra del Pichtfork.
David Benaiges


Fotografia de portada: Primavera Sound (Xarlene i Dani Cantó)
Text:Jordi Garrigós
Correcció: Marta C.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Totalment en desacord pel que fa al concert de Postal Service. Per mi un concert rodó i amb un Ben molt més entregat a la causa que l'any passat amb DCFC. A més, van treure molt de suc al format quartet i la veu de Jenny Lewis de gallina de piel. Cert que jo estava en una molt bona posició i el so va ser francament bo. No se a quin lloc era qui ha escrit l'article...

La resposta és 42 ha dit...

(1) Veig que el dilema Manel-Tame Impala el van guanyar els de casa tot i que l'escenari Heineken semblava 'the place to be' a aquella hora... i (2) des de davant la taula de el de The Postal Service no va semblar un mal concert.
I pels que encara dubteu en si un festival com aquest val la pena: http://wp.me/p32tpE-bi

JG ha dit...

Jo vaig anar a Tame Impala, em va agradar (normal, tampoc vaig sortir entusiasmat), però els conec poc en profunditat com per escriure sobre el bolo.