21 de maig 2013

OSO LEONE , 'MOKRAGORA'



Oso Leone
Mokragora
Any: 2013
Discogràfica: Foehn


És revelador que Oso Leone hagin optat per noms com “Ficus”, “Clívia” o “Cactus” a l'hora de posar títol a les seves noves cançons: la música del grup encapçalat per Xavier Marí i Paco Colombàs seria perfecte per acompanyar vídeos d'aquells en què es documenta amb una fotografia diària el creixement i floriment d'una planta. El més fascinant d'aquest tipus d'imatges és precisament que ens mostren una part de la realitat que coneixem però és difícil de percebre. La natura és una força lenta però inexorable que empeny de forma implacable i silenciosa. Les arrels dels arbres tomben murs i esquerden carreteres, com si una flor fos capaç d'esfondrar una roca. I la música d'Oso Leone és un poc així: subtil, pausada i tènue; però el seu efecte, com el d'aquells vídeos, és hipnòtic i fascinant.

Curiosament, en el seu segon treball desapareix aquell aire bucòlic que travessava el seu debut, però roman la vocació contemplativa de les seves cançons. Per dir-ho d'altra manera, si Oso Leone (Foehn, 2011) era una flor salvatge, un estrany espècimen botànic amagat en algun racó dels pinars de Deià, Mokragora és una planta d'interior. De fet, és un àlbum perfecte per passar-se les matinades tirat al sofà, per deixar que el temps es liqüi mentre el sol esmorteït de les primers hores del dia es filtra per la finestra.

Gravat amb Toni Noguera a Cosmic Blend, el disc difícilment podia reflectir l'enorme torrent de llibertat amb què es mouen en directe, així que han optat per limitar les progressions dinàmiques dels seus concerts amb un so minimalista que juga amb els silencis i l'espai de forma magistral. Mokragora és un treball més propi del laboratori que del jardí, malgrat tota la parafernàlia que l'acompanya, més a prop de The XX que del folk; un treball en què l’octapad té una presència constant i el punt de partida del qual sembla ser la quietud. A partir d'allà la guitarra i la veu de Marí van teixint la cançó, amb aquell to benigne que recorda Bill Withers, i la banda, que completen Euse Alomar, Jonathan Muntaner i Joan Dell’Olmo, incorpora nous elements constantment fins al clímax, però la regla sempre és la contenció.

Sense perdre l'estil que ja exhibien en el seu primer disc, el grup ha elaborat una nova forma d'abordar les cançons, igualment fascinant. També són més clares i queden més ben integrades les seves influències (Grizzly Bear, els ja citats The XX o fins i tot Kindness, a qui em recorda “Salvia”, amb un ritme ballable que obliga el grup quasi a tornar a començar el disc de bell nou a l'expansiva “Clívia”). Però també queda clar que Oso Leone són, ara per ara, un grup únic per la sensualitat de la seva música –alguna cosa en ells em recorda una part del R’n’B dels 70 i 80, encara que em costaria de dir exactament què és–, la seva capacitat d'evocació i el pols pausat i calm de la seva música. Sí, hi ha dolor i melangia aquí, però l'astorament semimístic de Marí a l'hora de recitar lletres com “I’m the river that flows / You’re the fire that burns” (“Alçaria”), té un efecte desarmant: més que submergir-nos en l'angúnia, Oso Leone volen alliberar-nos-en a cop de bellesa, creant un paisatge en què la tristor es relativitza i cap greuge sembla, en el fons, tan important. De nou, torn en aquells vídeos de plantes creixent, cercant els rajos de sol, com badallant, florint fotograma a fotograma. Una veritat més enllà de l'ull que exposa un univers pel qual el nostre temps no té cap significat i ens provoca un narcòtic vertigen vital. Això és.



Fotografia de portada: Portada del disc
Text: Joan Cabot a 40Putes
Correcció: Montse V.