21 de maig 2013

LLEGIR I ESCRIURE #10


Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)
Albert Forns
Any: 2013
Editorial: Empúries

Ultracolors
Albert Forns
Any: 2013
Editorial: labreu Edicions

L’Albert Forns ha fet doblet i ha publicat la seva primera novel·la Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) i el seu segon poemari, Ultracolors. La Paula Juanpere, que també és “súper fan d’Albert Serra”, tenia moltes ganes de llegir la novel·la, però no podia deixar de banda el poemari. Finalment, us els recomana tots dos.

Prendre com a eix vertebrador del relat a Albert Serra és tota una declaració d’intencions: com les seves pel·lícules i el propi personatge, el llibre vacil·la entre allò més intel·lectual, l’extravagància més refinada i la ironia més local (llegiu de Banyoles). L’Albert Serra, sí, aquest banyolí estrany que ha acabat a la Documenta de Kassel, la fita més important de l’art contemporani. De l’ultralocalisme a l’universalisme –com deia Dalí, un dels seus grans referents– en un plis plas.

Albert Forns (el protagonista, no l’autor) decideix, enmig de les tedioses hores d’estiu en platges nudistes de Menorca, que vol convertir-se en l’Albert Serra. Aquest serà el punt de partida per a una exhaustiva investigació i persecució per part del Forns cap al Serra, que serà l’excusa per gestar un recorregut de cites i referències molt ben tramat a través de noms tan diversos com, i entre d’altres, Warhol i Basquiat, Dalí, Sophie Calle, Truman Capote i sobretot Miquel Barceló (l’altre protagonista de la novel·la, després dels dos Alberts, es podria dir). Tanmateix, es veu de seguida que la referència clau no és un Albert, sinó un Enrique, el Vila-Matas. Doncs ben amarat dels jocs literaris vila-matians, en Forns escriu una novel·la sobre com admirem, copiem, versionem, ens influenciem, tornem a copiar, falsifiquem, contestem, ens apropiem... que és com sempre, amb les variants de cada època, ha tingut lloc l’exercici de la creació.

Un traçat que, finalment, pot desembocar a conclusions estranyes i inquietants, però que ens han agradat molt, com aquesta que incerta a Warhol dins de les pel·lícules d’en Serra: “Warhol dins el Quixot, Warhol a El cant dels ocells, en aquelles escenes excessives, de pura contemplació, de plaer estètic i prou, minuts i minuts gratuïts dedicats a la imatge, com una cerimònia insuportable”. Com a Warhol, a Serra li encanten les coses avorrides. Però la novel·la d’en Forns no és avorrida ni insuportable, tot el contrari. En el viatge que ens condueix a través de les seves referències artístiques, Forns no deixa d’inserir-hi una gran dosi d’humor, a més de molta lucidesa.

Les referències també són l’eix que vertebra el poemari Ultracolors. En aquest hi trobem, diria jo, un Albert Forns (autor) més còmode, més segur, i en definitiva, més punyent. Es tracta d’una vuitantena de poemes que gairebé tots porten per títol el nom d’un artista, des de Canaletto fins a Antònia Font. Però la majoria són artistes d’art contemporani, com Richard Serra, Ed Ruscha, Francis Bacon, Anish Kapoor, Cy Twombly o Antoni Tàpies –noms que apareixen sovint al bloc de l’autor.


Imatges líriques que sorgeixen d’una referència que el lector té ben localitzada (i si no, que googlegi una mica), però que s’autonomitzen en una atmosfera pròpia, passant pel sedàs de la introspecció. Referències com poden ser les piles de roba o els arxius de Boltanski, o les fotografies de Nan Goldin, l’arte povera de Giuseppe Penone (“Ser la boira que cavalca,/ el riu sempre fred i indeturable.”), les inquietants figures de Juan Muñoz (“Dins la gàbia Juan Muñoz/ només hi ha el sol,/ la sorra i l’incomptable.”), o les fotografies dins de caixes de llum de Jeff Wall (Llavors entra la nit,/ com una onada gegant,/ i el silenci,/ com una banyera que es buida.”). I fins i tot un poema que du el títol de Rirkrit Tiravanija, tot un mèrit tenint en compte que es tracta d’un dels artistes més a prop de l’asèpsia poètica.

I en aquest estat hipnòtic –típic de quan t’empasses tot de cop un poemari–, després d’una lectura suggeridora, en la qual he trobat referents també molt meus, imagino com seria el poema que hi falta, divertidament, titulat “Albert Serra”.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Paula Juanpere
Correcció: Marta  C.