16 de maig 2013

L'ACOMODADOR #32 · INNOCÈNCIA CAÇADA


El cinema nòrdic segueix trepitjant amb molta força. I no, no parlo de pel·lícules contemplatives de gent caminant per la neu o converses eternes al voltant d'una llar de foc, sinó de drames i thrillers de caire relativament comercial que destil·len personalitat pròpia i una efectivitat molt particular. Una forma identificable de fer cinema. Ho vam veure anteriorment en aquesta secció amb un exemple com Headhunters (Morten Tyldum, 2011), i ara era necessari fer el mateix amb un dels drames més sòlids que s'han pogut veure al cinema últimament: La Caza (Thomas Vinterberg, 2012). Una història crua sobre la impotència davant una injustícia que creix i es fa grossa de forma inexorable.

La Caza explica la història de Lucas, un home que està reconduint la seva vida després d'un divorci no gaire amistós. A la guarderia on treballa, és un dels més estimats per tots els nens, però un dia, una confessió inventada per part d'una de les nenes fa que tot canviï de cop. Sense saber-se'n avenir, Lucas es veu sota la greu acusació d'haver abusat sexualment d'un menor, i a poc a poc la seva vida i la seva relació amb la resta de persones comença a notar-ne les conseqüències. Aquest argument inquietant, però a la vegada tan preocupantment traslladable a la realitat, atrapa l'espectador des del primer minut gràcies a l'atmosfera que Thomas Vinterberg dóna a la pel·lícula en tot moment, i que l'entorn nòrdic també contribueix, en certa manera, a generar.

La pel·lícula es podria resumir amb allò tan actual de “culpable, fins que no es demostri el contrari”, o també com un retrat de l'estupidesa humana a l'hora de creure el que ens interessa i deixar-nos portar per la por i la sobreprotecció dels més petits. I és que només cal repetir una mentida els suficients cops i escampar-la bé perquè s'acabi capgirant i convertint-se en una veritat. Quan el subjecte d'aquesta mentida és un innocent, el resultat pot ser una vida destrossada. La Caza parla d'aquesta injustícia i de la soledat experimentada per la víctima, però també del poc valor que es dóna a la vida d'una persona. No fan falta proves ni certeses, un simple rumor és motiu suficient per crear un monstre imaginari i acarnissar-se amb ell, fins i tot sense ni tan sols tenir res a veure amb els fets que ho han provocat. Però aliar-se amb la massa és molt més fàcil que defensar la víctima.



Vinterberg, que ja ens va impactar amb la intensa Celebración (1998), construeix intel·ligentment un relat on el dramatisme, la tensió i l'impacte dels fets creixen de forma sostinguda. El ritme és pausat, però carregat d'escenes i diàlegs molt representatius. El pitjor és la versemblança que desprèn la història, a causa d'aquesta capacitat cada cop més desenvolupada de convertir qualsevol rumor en veritat, i més si ha sortit d'una nena rossa de cara angelical de qui mai podríem esperar una mentida. La facilitat per crear una histèria col·lectiva entre els pares quan hi ha un nen implicat i amb un tema així, ja ho acaba d'adobar. Tot això fa que el protagonista es trobi atrapat, vacil·lant entre el desconcert i la voluntat de defensar el seu honor, entre la resignació i la ràbia.

Mads Mikkelsen ofereix una interpretació brillant. Sap connectar de seguida amb l'espectador i transmetre la bondat del personatge, per això després resulta tan fàcil compartir el seu sentiment d'impotència i frustració. Mikkelsen, que va guanyar al passat Festival de Cannes, no destaca per la seva expressivitat, però és això el que dóna un interès especial al personatge i les seves reaccions. L'altra protagonista és la joveníssima Anita Wedderkopp, que sorprèn amb una actuació molt meritòria i efectiva a l'hora d'expressar la tendresa i ingenuïtat del personatge.

La Caza incorpora també clars paral·lelismes amb la caça esportiva pròpiament dita, i amb el pes social que té a Dinamarca. En el tram final, amb una conclusió excel·lent, per cert, hi té una transcendència molt especial. Thomas Vinterberg demostra un cop més el seu talent dramàtic i la seva capacitat per controlar el pols narratiu en tot moment, i sap rubricar la pel·lícula de forma que queda gravada a la ment de l'espectador. I és que la caça humana ens pot assenyalar com a presa amb una facilitat espantosa, i esquivar tots els trets és quasi impossible.



Fotografia de portada: IMDb
Text: Martí Aragonès
Correcció: Montse V.