2 d’abr. 2013

SALVAVIDES #10 "EL DÍA DE MAÑANA" DE NUEVA VULCANO


Nueva Vulcano és la meva banda nacional favorita de sempre, amb Els Surfing Sirles i La Célula Durmiente. A més, indiscutible i irrebatible. Em podreu trobar a qualsevol dels concerts que fan cantant totes les cançons i amb una expressió facial entre simpàtica i ridícula. Movent el cap amunt i avall, i alçant el dit mentre corejo les desenes d'himnes que tenen. Que són pràcticament tots els temes que han gravat. Tenen una facilitat aclaparadora per compondre peces que et foten una hòstia a la cara, ja sigui pels seus versos críptics plens de veritats irrefutables com per tenir un dels millors directes del món. Un gec d'hòsties que no saps ni d'on et vénen i que et porten d'una banda a l'altra de la sala. No recordo acabar un concert més emocionat en els últims 5 anys que del que van fer a La Fontana per presentar Los Peces de Colores (Bcore, 09). Perquè tothom sap que no hi ha cap banda més intensa i emotiva que ells en directe a Barcelona, bé, menteixo, els Za! també són per allà, i abans hi havia els Nisei. Però els meus favorits són els Nueva Vulcano.

Fa un parell de setmanes els Nueva van anunciar que tornen a assajar. I va ser una superalegria per a tots, perquè molts pensaven que no tornarien a tocar mai més, així que el fet no ja d'imaginar noves cançons sinó només de pensar a tornar a veure'ls en directe fa estar content. Com la cançó dels vàlius però al revés: “Un dia va malament, i de cop tot va bé”, ja canviada. I llegir-ho, escrit per ells, em va canviar un dia que prometia anar cada vegada pitjor.

Òbviament vaig anar a posar-los de nou. He escoltat molt, MOLT, Nueva Vulcano, de fet són el tercer grup amb més escoltes al meu ordinador i el primer d'aquí, i a més tinc tots els seus discos en vinil. Però devia fer eons que no els posava. Vaig anar directe a Juego Entrópico (Bcore, 05), que és el meu disc preferit d'ells, encara que els altres dos m'agraden moltíssim també i estan plens de cançons que m'encanten: “El beneficio de la duda”, per exemple, és un tema que et dóna anys de vida, o “Quiromacia” o “Sindrome de Estocolmo”, jo què sé, és que el Principal Primera és la bomba. I el single de Mano Izquierda/Los Días Señalados també, em recorda molt l'Edu Montoya, dissenyador d'aquest bloc i millor persona, la cançó de “Mano Izquierda” crec que era la seva preferida, i sempre la cantava. De fet, ell és superfan de Nueva també i segurament aquest post no s'estaria escrivint si en el seu moment no hagués insistit tant.

Los Peces de Colores també té “Ley de costas”, que m'encanta i que és una crítica genial a la Barcelona d'aparador que mira més de cara enfora que de cara endins. Parla de l'hotel Vela, concretament. I la cultura no oficial d'aquesta ciutat sap, o hauria de saber, que citar aquest edifici és crear la imatge mental de la W que el corona, vigilant la ciutat des de la planta 34. Les W a Barcelona són Casavella i El Día del Watusi, el fill de puta dandi del Watusi.

I de fet no volia arribar-hi així, però m'hi trobo de cara. La cançó de la qual parlo avui és “El Día de Mañana”, que precisament és un terme CLAU a la novel·la d'en Francisco Casavella. Quan el Fernando Atienza parla sobre el que passarà el dia després del dia del Watusi, i que un reflecteix al canvi de vida després d'un fet traumàtic. Però no parlo d'una merda de cosa, parlo de quelcom que realment et canvia la vida per sempre. Com el puto dia del Watusi, He parlat alguna vegada sobre si la cançó de Nueva Vulcano té alguna relació amb la novel·la amb un parell de fans d'en Casavella, com en Martí i el Kiko, i creuen que no hi té res a veure més enllà de la casualitat, així que vés a saber, però a priori no sembla que l'Artur l'escrigués després de llegir el llibre.

Dir que una banda esdevé cronista d'una ciutat o d'una generació sona a tòpic, i segurament ho és, però amb Nueva Vulcano és una veritat irrefutable, malgrat hi ha moltes vegades que has de donar més d'una volta al que expliquen. També a “El Día de Mañana”, una cançó sobre aquells dies de merda que semblen no acabar però que ho fan, amb el matí següent:

“He oído que acostumbra a haber una mañana siguiente. Al día de mañana le dije ayer que no se niegue a amanecer.”

Vaja, que acabada la nit tornarà a sortir el sol. I potser veuràs les coses d'una altra manera. D'acord que és una frase tan òbvia que no et canviarà la vida ni l'apuntaràs en una llibreta. Però què voleu que us digui, a mi m'ha anat molt bé escoltar-la algunes nits. Eh, que demà serà un altre dia.

Bé, sempre que no s'hi negui.

Musicalment és un hit, però això no és cap sorpresa. Amb l'Artur entrant sol amb la seva guitarra, per després aparèixer el Guardia i en Wences amb bateria i baix i començar el mig temps post-hardcore. 3 minuts i poc d'intensitat i veritats com el puny en forma de muntanya russa.

Ah, i el vídeo és genial, fet amb quatre duros i amb el fil conductor de passejar una de les famoses truites de patates de l'Artur per Barcelona per portar-la al Jordi Bcore.



Crec que tant la Muntsa com en Lluís estaran d'acord que Nueva Vulcano és la banda preferida del bloc. I no ens posem d'acord fàcilment, nosaltres. Llarga vida als Nueva.

Fotografia de portada: XX
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Marta C.