23 d’abr. 2013

RECOMANACIONS PER SANT JORDI (II)


I si amb les recomanacions d'ahir no en vàreu tenir prou, en tenim 9 més! Avui és el torn de David Broc, Marta Salicrú, Marc Fernández, Marta Buchaca, Lucía Muñoz Molina, Guille Caballero, la revista Mongolia, Ricardo Cavolo i els Beach Beach. Una mà de llibres recomanats amb molt de criteri, ja us avisem que tindreu ganes de comprar-los tots perquè les raons són més que convincents.


David Broc
Periodista multidisciplinari i crític de qualsevol cosa que et puguis imaginar.

El ciclista, Tim Krabbé (Los Libros del Lince)
La millor novel·la que he llegit mai també és el millor llibre sobre ciclisme que s’ha publicat a l’Estat. Tim Krabbé en té prou amb 150 pàgines per copsar el patiment, la bellesa, la soledat i la violència psicològica d’un esport que malauradament disposa de poca bibliografia traduïda al castellà i al català. I tot i que no cal haver pujat mai a una bicicleta per sentir-se fascinat pel que explica i com ho explica l’escriptor holandès, “El ciclista”, un llibre que és pura intensitat i força literària, deixarà sense paraules ni alè tots aquells que dia rere dia es capfiquen per ascendir al cim dels seus propis límits físics i mentals.

Éramos jóvenes e inconscientes, Laurent Fignon (Cultura Ciclista)
La història ha deixat Laurent Fignon com un corredor malcarat, intractable i desagradable que va perdre un Tour de França per vuit segons. I aquesta autobiografia no es dedica a desmentir amb ràbia per netejar la seva imatge, sinó que més aviat matisa i puntualitza: “Yo le conozco! Usted es el que perdió el Tour por ocho segundos!” “No, señor, yo soy el que gané dos Tours”. Amb aquesta cita arrenca un llibre en què el desaparegut ciclista francès no es talla ni un pèl i carrega contra tot i tots –Lemond, Espanya, Hinault, Guimard…– i en què barreja l’egocentrisme amb la confessió sense miraments amb un estil dinàmic i sorprenentment atractiu.

Pedaleando en la oscuridad, David Millar (Contra)
Quan llegeixes Pedaleando en la oscuridad no tens gaire clar si es tracta d’una reflexió periodística sobre el dopatge al món del ciclisme, si és la crònica personal d’un enfonsament i una resurrecció, si és una confessió per exculpar els pecats i netejar la consciència, si és una novel·la de conspiracions, drogues, camells, bocamolls, tramposos i diners, o si, en realitat, és un sincer i profund homenatge a un esport que va donar a Millar la oportunitat de tenir-ho tot a canvi de perdre uns ideals i uns principis. Sigui com sigui, poc importa com ho interpretis, Millar signa una autobiografia trepidant, que t’atrapa com si fos un thriller de ficció i que s’endinsa amb tots els ets i uts a la gola del llop del ciclisme.

Marta Salicrú
Periodista de Time Out i amant del pop escocès en particular. I dels Dexys. Què més necessiteu saber?

American Gods, Neil Gaiman. (Roca Editorial, 2012)
Aprofitant que Roca Editorial en va publicar una traducció al castellà a final de l'any passat, recomano aquesta obra mestra de la novel·la fantàstica que es va fer amb tots els premis del gènere –un dels meus favorits– quan es va editar el 2001. La premissa inicial és que els déus només existeixen perquè la gent hi creu, i al segle XXI, les múltiples deïtats que conviuen en la multiculturalitat nord-americana ho passen magre en un temps en què cultes seculars estan ocupant el seu lloc, forçades a dur existències tan mediocres com les de qualsevol mortal. Un taciturn expresidiari es trobarà al mig d'un enfrontament sobrenatural entre el bé i el mal amb aires mitològics, en una novel·la que rendeix homenatge al poètic Somethink wicked this way comes de Ray Bradbury.

El desierto de los Tártaros (Gadir, 2009) / El desert dels Tàrtars (Empúries, 2006), Dino
Buzzati.
Publicat originalment el 1940, és un dels llibres que més em va impactar de tots els que vaig llegir quan estudiava Humanitats, cosa que es diu de pressa, però és que en vaig arribar a llegir molts! Novel·la ambientada en una llarga vigília en què un soldat espera l'arribada de l'enemic. I el lector, és clar, espera amb ell. Al pròleg de l'edició de Gadir, Borges compara la postergació que practica la novel·la amb Kafka, però així com la de l'autor d'El procés –una altra novel·la imprescindible, si no l'heu llegida– és gris i burocràtica, la de Buzzati és èpica.

Edie, Jean Stein. (Circe, 2006)
La biografia és un altre dels meus gèneres favorits, però sovint trajectòries interessantíssimes estan espatllades per proses mediocres i hagiogràfiques. Per això m'agrada tant aquesta biografia d'Edie Sedgwick, musa de la Factory fins que Warhol se'n va cansar, perquè està relatada a partir de declaracions dels protagonistes de la història, un relat periodístic a través de fragments d'entrevistes que defuig el sovint embafador estil novel·lat. I atents a la nòmina de testimonis que se cita, amb les seves pròpies paraules: Patti Smith, Truman Capote, Allen Ginsberg, Roy Lichtenstein, John Cage i Warhol, és clar, a més de tota la fauna de la Factory. Imprescindible per fer-se una idea de la Nova York de les superstars warholianes a través de la història de l'it girl per excel·lència, una pobra nena rica feta malbé per l'atractiu poder destructor dels 60.

De propina, un parell de novetats editorials.
La trama matrimonial, de Jeffrey Eugenides, imprescindible per als fans com jo de l'autor de Middlesex i Las vírgenes suicidas, en què fa un divertit exercici metatextual d'adaptar als anys 80 les trames de la novel·la victoriana, en què la màxima preocupació per a les protagonistes femenines era casar-se.

I tot i que no és una estricta novetat, és l'adquisició més impactant que he fet al recent Saló del Còmic, m'atreveixo a recomanar Reproducción por mitosis y otras historias, de Shintaro Kago. No és un manga per a tots els públics: penseu que és del gènere eroguro, que mescla l'erotisme amb allò grotesc, però la sexualitat malaltissa, la violència gore i l'escatologia que conté farien empal·lidir (si no vomitar) l'alumne d'Hokusai que va dibuixar el coit de la dona i el pop.

Marc Fernández
Àlter ego d'Ocellot, músic d'avantguarda barceloní. Interessant amb tots els projectes que ha creat, que en són molts.

Ponche de àcido lisérgico, Tom Wolfe
Ken Kesey descobrint l'LSD. El llibre tracta d'una colla de "pirats" prenent de tot i creuant els Estats Units en una "furgo". Psicodèlia a dojo, narrada de peus a terra i des d'un punt de vista quasi objectiu, que és, al meu parer, el que fa sumar punts a la novel·la. La manera en què estan narrades les relacions entre personatges fa que t'enganxi totalment.

Pregúntale al polvo, John Fante
Quan se sent el nom de Fante, de seguida se sent Bukowski. Diuen que el segon es va inspirar totalment en el primer. Jo m'ho crec. Perquè ric igual amb un com amb l'altre. Aquest llibre en concret és ple de ràbia continguda i bon humor. Crec que ningú es penedirà mai de comprar-lo.

Maneres de no entrar a casa, Alicia Kopf
Alicia Kopf fa una anàlisi totalment necessària sobre què significa per cadascú la cova en què viu i la relació amb els seus objectes. En la societat en què vivim, cada dia és més evident que hauríem de cremar totes les nostres pertinences menys un parell de calçotets nets, i sortir al carrer a veure què passa.


Marta Buchaca
Una de les dramaturgues més interessants del panorama teatral català. La seva darrera obra, Litus, va ser aclamada per crítica i públic.

Vida privada, Josep Maria de Sagarra
Un dels llibres que m'ha ensenyat a llegir. Una prosa extraordinària, com tota la de Sagarra. Les seves memòries també són una delícia. Una història de família i també un retrat de la Barcelona de principi dels anys 30. Em fascinen les novel·les que parlen de Barcelona, i aquesta és una de les meves preferides.

Al este del edén, John Steinbeck
Hi ha moltes raons per llegir aquest llibre: enganxa, està magníficament escrit i, sobretot, hi ha el personatge més malvat i més fascinant que m'he trobat entre les pàgines d'una novel·la. La pel·lícula no li fa justícia, així que, com sempre, és molt millor llegir el llibre.

Mankell
Qualsevol dels seus llibres és un exemple que la novel·la negra pot ser literatura en majúscules. M'agraden els llibres de la sèrie Wallander, un detectiu gras, solitari i de caràcter difícil. Però també m'agrada molt El xinès. Llibres ideals per llegir d'una tirada. T'atrapen des de la primera pàgina.


Lucía Muñoz Molina (Filósofa Frívola)
Blogaire polifacètica, es defineix com "una 'feminazi' peluda que odia els homes i no entra en debats".

Calibán y la Bruja, Silvia Federici
Es el típico libro que te cambia la vida. Así tal cual. Y la tristeza que da cuando se acaba, buf. Federici tiene más razón que una santa. Mucha gente me pide que le recomiende libros sobre feminismo y esta suele ser mi primera opción. Mola mucho cómo relaciona el fenómeno de la caza de brujas con los albores del capitalismo y la necesidad de domesticar el cuerpo de la mujer para convertirla en una máquina de parir obreritos. Imprescindibilísimo.

Teoría King Kong, Virginie Despentes
Buah, cómo te cambia la vida este librazo. Otro básico en cualquier estantería de persona con inquietudes feministas. Probablemente el libro más empoderador que he leído, hermanas, hacedme caso. Despentes nos anima a no callarnos, a gritar, a ser agresivas, a ser punkis, a ser feas, a ser gordas, a ser peludas y orgullosas. Me quiero casar con Despentes.

Manifiesto Comunista, Marx/Engels
Qué decir de este cacho de texto. Que te cambia la vida, que es la pastilla roja de Matrix. Que si quieres ser un cerdo satisfecho con una existencia mediocre, aléjate de él. Ahora, que si prefieres deprimirte y ser consciente de que el mundo podría ser un lugar mejor, pero no lo es, dale duro.


Guille Caballero
Teclista d'Els Surfing Sirles, en Joan Colomo, Els Amics del Bosc, la Maria Rodés o El Niño del parche, muletitas y su obra social. Ens en deixem algun, Guille?

La Saga/Fuga de J.B., Gonzalo Torrente Ballester. (Destino, 1987)
A mi sempre em passa una cosa als casaments: no tinc cap ganes d'anar-hi, però després, un cop allà i superades les celebracions, encara tinc menys ganes de marxar-ne. Amb aquest llibre pot succeir quelcom semblant al principi: comença dens, complex, enrevessat, i et vénen aquelles ganes similars a les dels casaments, allò de desitjar posar-te malalt per no haver de fer el "paripé" davant tanta gent que en el fons i en la superfície t'importa més aviat poc. Però amb paciència us asseguro que acabareu amb la corbata al cap: és una de les novel·les més "majares" que he llegit mai, un continu d'inventiva i de situacions hilarants que se't claven al cervell i generen dins el mateix un nou espai còsmic on l'Humor impera sobre tota la resta. I no només és Humor: és una exploració mateixa del fet d'escriure, una experimentació constant amb les tècniques i els punts de vista, una obra (ehem, perdó) avançada i profundament intel·ligent.

Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia, Jesús Lizano. (el Ciervo, 2006)
Recordo el primer cop que vaig veure recitar en Jesús Lizano a unes Jornades Llibertàries organitzades a la difunta i estimada Associació Cultural Albricias del barri de Gràcia. La seva mescla de temperament, esperit didàctic, saviesa i dolçor em van emocionar d'una manera descomunal. Immediatament després de l'epifania vaig fer-me amb aquest recull de poemes, que conforma la cinquena i última part de la seva obra Lizania, iniciada farà més de seixanta anys. Tot el seu univers està aquí: la lluita estructural dels dominats contra els dominants, la recerca del Món Real Poètic com a consecució natural de la veritable Llibertat, l'amor i la devoció per la Innocència, l'Humanisme amb totes les lletres, amb tot el sentit. Justícia poètica: al final el gentilhome no s'acovardeix més davant dels temuts molins. La seva escriptura és tan senzilla i alhora tan reveladora, tan profunda, que després d'haver tornat als seus poemes desenes de vegades segueixo al·lucinant com qui descobreix, un cop més, la pólvora o la sopa d'all. Com si fos un nen palplantat davant d'un unicorn. Veritat i Bellesa agafadetes de la mà. No passa gaire sovint.

I am Ozzy (Confieso que he bebido), Ozzy Osbourne. (Global Rythm, 2011) (traduït per Pablo Álvarez)
"Miedito": la biografia d'una de les "bèsties pardes" més temibles del patètic món del Rock. A les primeres pàgines, l'amic Ozzy Osbourne (primer cantant i fundador de Black Sabbath, amb posterior i singular carrera en solitari) ja avisa: no està gens segur de recordar res amb certesa. Hi pot haver un millor pretext a l'hora de llegir una biografia? El que després se succeeix és una bacanal de situacions rocambolesques i paranormals per on desfilen gallines decapitades, detencions, pixarades a monuments intocables americans, algunes pujades i moltíssimes més baixades, diverses desgràcies, cançons enormes i molt sentiment de culpa. Perquè després de tot, el nostre heroi és conscient que ha viatjat per la seva vida completament borratxo i drogat fins a les celles, sense prestar atenció a gaire res més, amb la consegüent destrucció del seu entorn i del d'un grapat de persones. Tot i això, li queda prou ironia i sentit de l'humor per presentar-nos la seva tragicomèdia personal d'una manera entretinguda i divertida. I a més, a les pàgines centrals hi vénen unes fotos im-pa-ga-bles. Costa creure que segueixi viu.


Revista Mongolia
Revista satírica favorita de la redacció del bloc. Una de les millors notícies de la temporada passada.

Un jardín abandonado por los pájaros, Marcos Ordóñez. (El Aleph)
De mayores, queremos ser como Marcos Ordóñez. Con cada columna, cada entrada de blog, cada crítica, cada libro... de Marcos hacemos una fiesta en la redacción. Su talento y su capacidad para iluminar las conciencias a base de inteligencia y elegancia provocan pequeños Big Bangs (y una terrible envidia) en nuestros corazoncitos. Su última obra, ese monumento autobiográfico que lleva por título Un jardín abandonado por los pájaros relata, con un pulso abrumador, su infancia en una Barcelona que se ha perdido en la niebla. Poliedro de personas, familias, amigos, lugares, Órdoñez maneja la emoción como solo lo hacen los grandes: dejándote noqueado en cada página. Menudo cabrón.

La antigua Grecia en el cine, Juan J. Alonso, Jorge Alonso i Enrique Mastache. (T&B Editores)
Como pueden comprobar en nuestro "Libro Rojo de Mongolia", la Historia antigua nos vuelve loquitos. Y no nos referimos a la de la Duquesa de Alba. Nuestros queridísimos Juan J. Alonso (Antonio Rico, colaborador de Mongolia), Jorge Alonso y Enrique Mastache continúan su incesante labor, después de Egipto o Roma, de explicarnos Historia a través del cine. Siempre hemos creído que hay que aplaudir a las personas que transmiten conocimiento a través de didácticas trepidantes y, en este caso, apoyarse en el peplum y colaterales para enseñarnos viejas cosas nuevas, merece un gesto a una semejante altura. Acabamos de abrir una petición enchange.org para que el gobierno griego sustituya a tres de las Cariátides del famoso pórtico por los tres cuerpos esculpidos en piedra de Juan, Jorge y Enrique. Se lo merecen.

Los Huerfanitos, Santiago Lorenzo. (Blackie Books)
Sabíamos que Santiago Lorenzo sabía. Sabía hacer cine. Sabía hacer arte. Sabía hacer reír. De Santiago sabíamos muchas cosas. Sabíamos que es un creador total y una persona bellísima, de las que te hacen pensar que la vida puede ser aún mejor. En Mongolia y en muchas otras partes del mundo, sabíamos todos eso. Pero lo que no sabíamos era que Santiago podría ser un novelista excepcional. Lo intuimos en su debut, Los millones (Ed. Mondo Brutto) y lo confirmamos con Los huerfanitos (Blackie Books). Si el gran escritor controla el mecano de su obra como el mago controlaba el mundo de Oz, Santiago maneja a la desdichada familia Susmozas a lo largo de su novela y nos hace creer que se le escapan por los bordes: ahí hay amor, ahí hay picaresca, ahí hay Azcona, ahí hay teatro, ahí hay Santiago Lorenzo. La hostia, lo que vale este hombre.


Ricardo Cavolo
Il·lustrador de referència a l'Estat espanyol. Original fins a límits insospitats, ha treballat per algunes de les millors agències de publicitat del món.

Ciclo de aventuras oníricas de Randolph Carter, H.P. Lovecraft
Este autor es mi favorito. A través de sus libros descubrí, a los 12 años, un nuevo tipo de fantasía diferente al que ya conocía con Tolkien o autores de ese tipo. Abrió una nueva puerta que era perfecta para mi, mezclando el terror con la fantasía. Y escojo este libro en concreto porque es el primero que me dio mi padre de Lovecraft. En cuanto me lo terminé me lo volví a leer de nuevo y después le pedí a mi padre que me comprase todo lo que hubiese de este autor.

Moby Dick, Herman Melville
La literatura de mares siempre me ha fascinado. Y este libro en concreto me parece muy especial porque como novela de aventuras es perfecta, pero al mismo tiempo me parece un libro de enseñanza de la vida y del ser humano. Es de los pocos libros que me han servido tanto de niño como de adulto de una manera tan completa.

El señor de los anillos, J.R.R. Tolkien
La literatura que me ha gustado siempre es la de fantasía, la que más me ayuda a estar en sitios y vivir cosas que sería imposible en la realidad, y esta trilogía fue lo primero que me leí, con 10 años, que me hizo entender de verdad el poder de la lectura de fantasía. Es el libro que más veces me he leído en mi vida y sé que aún me quedan algunas relecturas más.


Luciana Della Villa
Membre de Svper (abans Pegasvs), de Thelemáticos y ex-component de les mítiques Sybil Vane. Tota la música que fa ens encanta.

Fuentes y documentos para la historia del arte. Renacimiento en Europa. (Gustavo Gilli)
Sí, sé que sona molt avorrit, però el renaixement és el meu període favorit, i aquest llibre és com una Cuore d'aquella època. Les cartes d'artistes a ducs i papes ens permeten saber els seus "cotilleos", com la carta en què Miquel Àngel es queixa que el papa Juli II li fa pagar els materials de les escultures de la seva pròpia butxaca, o quan Alberti s'assabenta que el duc de Màntua vol construir una nova església i li envia uns plànols amb la seva proposta de projecte dient-li que el seu és molt millor, més etern i més econòmic que el que li va presentar un col·lega seu. Si tingués una màquina del temps me n'aniria a la Florència del renaixement sens dubte.

El placer de los extraños, Ian McEwan (Anagrama)
Aquesta novel·la me la van regalar per un Sant Jordi i em va agradar molt (de fet qualsevol història que tingui lloc a Venècia té moltes possibilitats que m’agradi molt). L’autor descriu Venècia com una ciutat obscura, inquietant, just com la mateixa història que narra, i a més crec que explica d’una forma molt encertada les sensacions i la mirada subjectiva del viatger.

Baldomero Fernández Moreno. Antologia
Fernández Moreno era un poeta argentí. La seva obra parla dels ambients urbans, de situacions quotidianes i a mi em recorda molt a Buenos Aires quan, de petita, ma mare em llegia les seves poesies al llit les tardes dels caps de setmana entre migdiades. Les meves preferides són "Setenta balcones y ninguna flor" i "Un aplazado", que descriu a la perfecció tot allò que et passa pel cap quan has de parlar a un examen oral i et quedes en blanc, descrit d’una forma senzilla però dolça i evocadora alhora. Entre aquestes lectures no puc deixar d'esmentar les "Nanas de la cebolla", de Miguel Hernández, que em va llegir tantes tardes i que encara avui em transporta a la meva casa de Quilmes quan la llegeixo.


Beach Beach
Grup balear establert a Barcelona. El seu disc de debut  amb La Castanya engloba tot el que ens agrada de la música pop

Tomeu Mulet
El Mar, Blai Bonet (1958)
Sobre aquesta novel·la han escrit coses com "La repugnància que se'n desprèn és capaç de fer arrugar el nas d'una rata de claveguera", o sigui que millor que us deixeu aconsellar per les paraules d’experts crítics literaris. A part d’això, a El Mar hi trobareu adolescents tuberculosos, Mallorca profunda i de postguerra i sexe desfermat (i reprimit). Tot i estar publicat a final dels 50, pel que fa a estil narratiu, el llibre continua tenint una vigència i una intensitat que arriba a fer mal (físic). Juntament amb Mort de Dama, la meva novel·la preferida feta a Mallorca.

Pau Riutort
Jeffrey Brown
"Per començar relaxats recomanaria qualsevol còmic de Jeffrey Brown, per la naturalitat i senzillesa de les seves escenes, per ser tan real com la vida mateixa (al cap i a la fi són autobiogràfics) i perquè fan riure i plorar, que sempre és bo. En particular Unlikely, AEIOU or Any Easy Intimacy o I Am Going To Be Small, que és molt divertit. I per contrastar radicalment, crec que el meu llibre preferit és L'Étranger, d'Albert Camus, perquè, precisament, no fa riure ni plorar sinó que et crea una apatia tremenda que només pots neutralitzar amb el Jeffrey. I així, en loop".

Lluís Cabot
The Man in the High Castle, Philip K. Dick (1962)
Diria que és el meu llibre favorit. Quan he volgut explicar el perquè m'ha vengut al cap un petit text del mateix Philip K. Dick –titulat Sobre la ciència ficció- on hi diu:
"Si la ciència ficció és bona, la idea [central de l'obra] és nova, és estimulant i, tal vegada el més important, desencadena una reacció en cadena d'idees-ramificacions a la ment del lector, podríem dir que allibera la ment d'aquest fins al punt que comença a crear, com la de l'autor."
Això és talment el que sempre m'ha passat amb els seus llibres. I, d'entre els que he llegit, L'Home en el Castell és amb el que més m'ha passat. Un llibre al·lucinant d'un "tio" brillant.

Àngel Garau
Els contes, en general, són un bon antídot per gent com jo que les assignatures de Català i Castellà varen destrossar l'hàbit de la lectura a base de Guimeràs i Bécquers, i que còmodament he mantingut. Pens que amb en Julio Cortázar és amb qui m'ho he passat millor llegint, després dels grans llibres per aprendre a llegir de Ramon Bassa amb il·lustracions d'Aina Bonner, de l'editorial Moll (Pus Sopa, En Toni i es patinet, etc.) i la bíblia de la meva generació Bart Simpson: Guia per a la Vida, de Matt Groening. Qualsevol recull de contes de Cortázar és un viatge entretingut entre miralls, fosc i al·lucinant a parts iguals. Crec que Cortázar em connecta a mon pare, ma mare i Joan Miquel Oliver, tots ells éssers estimats.


Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós / Montse Casas
Correcció: Marta C.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Lo de sempre. Els llibres clàssics de l'any del bon cultureta i recomanació de llibres escrits per amics i amigues. Visca la crítica i la independència.

Xavi ha dit...

Aquí ningú diu que s'estigui fent critica, ni que es sigui independent. Si la gent vol recomanar als seus col·legues em sembla meravellós. Només faltaria.

Anònim ha dit...

Seguro que Broc es muy amigo de David Millar, Guille de los Sirlas de Ozzy Osburne y la Filosofa de Marx. Cenan con ellos.

Dino Buzzati ha dit...

La veritat és que jo, en Neil i la Salicrú ens muntem uns mènage à trois que són coneguts per tota la ciutat. Ja era hora que se sabés.
Marta, guapa, gràcies per recomanar el meu llibre.

Marta Salicrú ha dit...

Encantada que Dino Buzzati hagi tornat d'entre els morts per dir que fa ménages à trois amb Neil Gaiman i servidora.