16 d’abr. 2013

RACA-RACA UNIVERSAL


Univers
La Pedregada
Any: 2013
Discografica: Famèlic


Què té d'emocionant una escena? Quina importància té per tots els que ens la mirem des de fora, amb un peu dins o de reüll? Una escena són un grup de gent compartint un espai en el temps i certs llocs. Viuen a les mateixes cases, comparteixen nits, estudien plegats, es passen música, es veuen sempre que poden i creixen estimant la música dels altres i aprenent borratxos. De vegades, a més, tenen les mateixes xicotes o s'han embolicat amb els mateixos paios. No és necessari que facin la mateixa música ni que tothom toqui. Si tothom fa alguna cosa, és perfecte per a tots. Els que mirem l'escena, identifiquem les persones, els segells, de vegades també les cases. Busquem punts d'unió entre uns i altres i posem noms que mai no són del tot veritat. Diem “l'escena de Vic” com al seu dia vàrem dir “l'escena tonti-pop”, i no parlem només de la plana ni de repartir caramels.

Univers és un grup que explica una escena. Podem llegir-hi una línia temporal, una trama. Hi ha el grup que ho fa esclatar tot (Mujeres, aquí representats pel Yago Alcover), el que agafa el relleu i es converteix en germà (Aliment, aquí Eduard Bujalance), els que creixen en paral·lel veient-los a tots dos (Piñata, en Pau López) i finalment l'entusiasme contagiós de qui sempre ha estat allà, però ningú de fora ha vist (l'Aitor Bigas). Estirant d'aquests quatre fils podríem acabar trobant tots els nusos del cabdell. Impossible desfer-los tots sense simplificar l'embolic o fer-lo encara més gran. I ja paro, perquè el mèrit d'Univers va molt més enllà d'aquest moment feliç.

Les 5 cançons que formen el primer EP d'Univers sonen com un tro. Les guitarres embolicades i nervioses i una base rítmica acollonant (menció especial per una bateria simple i enganxosa que és pur Bobby Gillespie amb els Jesus Mary Chain, i l'omnipresent pandereta) remeten als primers grups de Creation. Com ells, els Univers estimen the Velvet Underground (escolteu el final de “Llum estelar”) i barregen Phil Spector amb els Ramones, psicodèlia pop dels seixanta i punk escola Subway Sect / Television Personalities. Tampoc no estan sols en això, son únics dins la seva escena, però tenen coetanis on mirar-se. Cristal Stilts, Girls Names, Brilliant Colors, Veronica Falls... Tots ells recuperen d'una manera o altra el so dels nostres grups favorits del C-86 sense passar-se de revival. Amb energia d'avui i hits per sempre. “La pedregada”, “Llum estelar”, “Desert” o “Busca el mar” pertanyen a aquesta mateixa escola. La del pum-pum i el raca-raca nerviós, les melodies saltimbanquis i l'ai al cor, però també apunten en altres direccions, com la histèria new wave de “Força de gravetat”. Son només 5 cançons, però no sonen a una història que comencés ahir. Moltes ganes de saber què vindrà.


Fotografia de portada: Portada del disc
Text: Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font