23 d’abr. 2013

LLEGIR I ESCRIURE #SANT JORDI



Avui a Llegir i escriure més recomanacions literàries: anirem de la proposta d’en Jordi Garrigós al llibre de Jordi Sanglas, és a dir, de Jordi a Jordi. Però en el trajecte passarem per uns quants dels col·laboradors habituals de Gent Normal, que sempre tenen moltes coses a dir sobre música, videoclips, series de televisió, etc., i avui han volgut dir la seva sobre llibres. Perquè Sant Jordi ens agrada; els llibres són una mica més barats, i acostuma a fer bon temps.


Fut, de Jim Dodge (Edicions 1984, 2009)

En Jordi Garrigós ens ha recomanat el que ell considera “el millor conte del món”: Fut, de Jim Dodge, “el conte que regalo i recomano a tothom que llegeixi. Perquè no costa una merda empassar-se'l, què són: 50, 60 planes? Ni idea. Es llegeix en dos viatges al lavabo, per tant serien dues evacuacions que et salven la vida. Absolutament inspirador i ple de lliçons de vida. I un ànec, un ànec la mar de fill de puta que es diu Fut”. El 2009 en Martí Sales el va traduir al català, i va ser editat per Edicions de 1984 (amb 135 pàgines…), una història que transita per les muntanyes de la costa del nord de Califòrnia, i que, com diu en Jordi, “parla d'obsessions, pèrdues del nord, bogeries transitòries. I vellesa i saviesa. Com una pel•lícula que descriu una Amèrica del Nord rural plena de personatges de Wes Anderson, que escolten cançons de Johnny Cash mentre beuen un digestiu de 96 graus preparat per rebentar-te tot just arribar a l'estómac. Emocionant, divertit i entranyable, que és una paraula bastant infecta però que aquí agafa un bon sentit”. Per acabar de convèncer-nos en Jordi ens insisteix: “Llegiu-lo, de debò, sereu millors persones després”.

California 83, de Pepe Colubi (Espasa, 2008)

En Joel Panadés també ens ha suggerit una lectura amb aires americans, però des d’una perspectiva madrilenya: California 83, de Pepe Colubi, una novel·la que ens enfronta a “tots els clixés de la societat nord-americana a través de les vivències d’un estudiant de COU que viatja a Califòrnia l’any 1983, amb una imatge del país formada únicament a partir de la petita pantalla”. L’àlter ego d’en Pepe arriba “a San Francisco per passar deu mesos sota el sostre d’una família metodista, sense parlar ni una paraula d’anglès i amb un trastorn obsessivocompulsiu que l’impulsa a fotre la pota una vegada rere l’altra. Allí es troba amb trenta-cinc canals de televisió, l'MTV sagnant videoclips 24 hores al dia, The Clash, Police, un institut amb equip d’animadores, i una colla d’amics cada un d’ells més penjat amb qui passa la major part del temps. La quantitat de referències musicals i la ment perversa i sexual del protagonista són el punt clau del llibre”.

Factotum, de Charles Bukowski (Anagrama, 2007)

L’Arnau Espinach fa una tria molt personal i ens explica com Factotum (1975), la segona novel•la de Charles Bukowski, el va tornar a enganxar a la literatura cap als 20 anys, després que –tots sabem de què parla– l’escola i l’institut li fessin sentir un cert rebuig cap als llibres. Per això ens recomana aquesta novel·la i, encara que no se’n recorda exactament de què va, pensa que “segur que hi apareixien borratxeres amb vi, apostes a hipòdroms, dones lletges però fàcils i 'reflexions lleixiu' viscudes, descrites i explicades amb humor i filosofia per Henry Chinaski, àlter ego de l'escriptor, de forma directa, precisa i clarivident. I potser fins i tot deixava anar un moc subtil al seu estimat-odiat Henry Miller”.


Los subterráneos, de Jack Kerouac (Anagrama, 1993)


La Montse Casas ha optat per recomanar-nos Los subterráneos (1958), de Jack Kerouac, “un llibre al qual costa d'entrar perquè està escrit en prosa espontània, però que quan hi ets dins ja no en vols sortir”. Hipnotitzada per la seva escriptura, la Montse diu que “hi ha un punt en el qual tens la sensació que Kerouac t'està menjant l'orella i el que t'explica és tan interessant que l'únic que voldries fer a partir d'ara és entrar en una espiral de nits sense dormir, jazz, bebop, hipsters, alcohol i tot tipus d'estimulants”.

Exercicis d’estil, de Raymond Queneau (Quaderns crema, 1989)

I deixant enrere l'Amèrica del Nord literària, l’Anna Dot ens recomana un exercici d’estil al costat de Raymond Queneau. Exercicis d’estil (1947) consisteix en la mateixa anècdota escrita de 99 maneres diferents, “tan senzill de dir i tan complicat de fer”, ens diu l’Anna, doncs “Queneau va jugar, segur, amb el llenguatge, quan es va decidir a portar a terme aquest experiment literari, fins i tot algun dia devien arribar a les mans, però la cosa va acabar de manera pacífica entre l’autor i el llenguatge. Exercicis d’estil no explica una anècdota de mitja pàgina, sinó que el que ens diu és que el llenguatge es pot desenvolupar de manera infinita”.

L’home del calendari, de Carles Bellver Tolrà (Tria llibres, 2011)

També amb el llenguatge juga Carles Bellver Tolrà en L’home del calendari, la recomanació de l’Alejandra Palés, un llibre que “funciona com un trencaclosques, històries dins d’històries, unides per una fina línia que separa realitat i ficció”. Carles Bellver és el nom de l’autor, però també el de l’escriptor protagonista de la trama que, com ens explica l’Alejandra, “rep l’encàrrec per part de Charles Beauvoir, un etern aspirant a escriptor, de publicar els seus propis dietaris”. Pot semblar una trama força enrevessada, però sota aquesta aparença “L’home del calendari és en realitat un llibre de relats que barreja les experiències i narracions de Beauvoir. Carles Bellver Tolrà ofereix un banquet pels amants de les referències literàries, que van des de Tintín fins a H.P. Lovecraft o Boris Vian, i submergeix el lector en el món estrany i fascinant de Beauvoir, el seu àlter ego literari”.

Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar (Labutxaca, 2007)
Vida i destí, de Vassili Grossman (Labutxaca, 2011)
El món no se'n surt, de Tony Judt (Edicions de la Magrana, 2010)


En Joan Palahí ens ha fet tres suggeriments. El primer és ja un clàssic de la literatura moderna, les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. Protagonitzada per un dels grans emperadors de l’imperi romà, Adrià, “l'estil majestuós, en forma de memòries, t'obliga a rellegir-la de tant en tant”. En Joan ens recomana també Vida i destí, de Vassili Grossman: “van haver de passar més de 30 anys perquè l'obra de Vassili Grossman veiés la llum. Més de 30 anys a l'ombra, sota la custòdia del KGB. Un cop publicada es converteix en un clàssic. El Guerra i Pau del segle XX, diuen. La Segona Guerra Mundial des de l'òptica soviètica. Joc de miralls entre personatges per reflectir la multiplicitat de drames humans que generen les guerres. Colpidora”. I per a aquells preocupats per la situació del món actual, en Joan ens proposa l’assaig d’un dels millors historiadors nascuts al segle XX, El món no se'n surt: un tractat sobre els malestars del present, de Tony Judt: “la millor interpretació del món on ens ha tocat viure. Sintètica i profunda. No hi falta res. Imprescindible”.

100.000 candeles, de Jordi Sanglas (Males Herbes, 2013)

Finalment, el
Lluís Huedo ho tenia molt clar : “Com no podia ser d'una altra manera, és el 100.000 Candeles”. L’opera prima de Jordi Sanglas li havia creat unes expectatives que han estat ben satisfetes. Deixarem que ho expliqui el mateix Lluís: “Després d'haver sentit a parlar d'aquest llibre durant molt de temps. Després de tardes i vespres i nits de ‘quan arribi a casa te l'envio per correu elecrònic’. Després de cerveses creant expectatives sobre el llibre, i les posteriors baixades d’expectatives (per por de no complir-les o la modèstia de no poder-se autovalorar, suposo). Després de tot això es va publicar 100.000 Candeles i el vaig devorar pràcticament d'una sotragada, sense quasi ni respirar, i em vaig quedar dies noquejat. Ara entenc la necessitat de parlar del llibre, jo la tinc i tan sols en sóc un lector”. I entusiasmat, en Lluís ens insisteix en la seva recomanació: “És d'aquells llibres que omplen com el caldo calent de l'àvia, entren suaus suaus i et deixen ple i satisfet. Llegiu-lo, sereu millors persones”.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Paula Juanpere
Correcció: Marta C.