9 d’abr. 2013

LLEGIR I ESCRIURE #8


100.000 Candeles
Jordi Sanglas
Any: 2013
Editorial: Les Males Herbes



100.000 candeles és la il·luminació aproximada per metre quadrat que la llum solar brillant proporciona. Sota les 100.000 candeles de llum solar el homes i les dones viuen el seu avorriment i les seves individuals aventures, més o menys avorrides. Paula Juanpere ha llegit 100.000 candeles de Jordi Sanglas i, sincerament, n’ha quedat enlluernada.

100.000 candeles és el deliri reflexiu d’un personatge que es troba en la trentena i en procés de repensar la seva vida. La sensació d’inutilitat, el fracàs dels somnis d’adolescència, la inevitable angoixa del pas del temps i la crisi de parella porten l’Adelmar a fugir del poble, per refugiar-se en un hotel aïllat de la Costa Brava on es diu que s’hi acostumen a veure ovnis.

La prosa de Sanglas és sobretot poètica i intel·ligent, aconsegueix una atmosfera suggestiva i inquietant, nostàlgica i misteriosa, i les figures de la repetició exerceixen com a ritual del llenguatge, hipnotitzant el lector en el laberíntic recorregut de la novel·la. A més a més, la novel·la és també un retrat generacional d’aquells que a principis dels noranta entraven a l’adolescència i sovintejaven bars on sonava de fons Nirvana, The Cranberries, Bob Marley o El último de la fila, i encara alguna cosa de The Specials i els The Clash. Bandes sonores que es barrejaven amb la vida del poble, nits d’eufòria de balls rituals, converses i epifanies cocaíniques per trobar la veritat. I mala llet, molta mala llet, derivada de la impotència, la frustració i les ganes de viure. “Érem gent empipada”, reconeix un dels personatges: “Què esperàvem? Cridar ‘que us follin’. Eh, tu, que et follin. Eh, gent, que us follin. Mentrestant, a qui es follaven? Se’ns follaven vius. Se’ns follaven a nosaltres mentre es follaven les nostres putes vides. I nosaltres allà. Dient ‘que et follin’. Dient ‘que folleu la merda que ens tireu al damunt’”.

Però ara, al cap d’uns anys, per l’Adelmar no hi ha res més que melancolia quan percep l’esvaïment de la ràbia i la impotència en els que foren els seu amics: sembla que ara ja estan preparats per cometre els mateixos errors que els seus pares. A Badadura, el poble, la vida humana es presenta buida de significat, atrapats en “la dolça desídia”, o la “mort emocional, el tedi, la visió d’un mateix que té el seu ull de la ment, un mar d’indiferència, un pantà de paludisme”, l’spleen o ennui de Baudelaire. És per això que l’Adelmar vol escapar, però s’adonarà que d’un mateix és impossible fugir-ne, malgrat totes les vies d’evasió.

“El debut literari de Jordi Sanglas és una premonició, l’avís que un talent excepcional ha nascut entre nosaltres”, preconitza la contraportada de 100.000 candeles, i la que aquí escriu ha de confessar que sí, que aquesta novel·la li ha semblat genial i per tant, aquesta premonició dels de Males Herbes queda, com a mínim des d’aquí, corroborada. La lectura de 100.000 candeles és intensa i ha de ser atenta. S’hi intercalen els episodis com escenes somiades, s’hi barregen diferents moments en el temps i l’espai, la física amb la prosa poètica i conspiracions, esdeveniments misteriosos i paranormals amb  precioses cartes d’amor. “Tot està connectat –afirma el protagonista. Hi ha milions de partícules microscòpiques que formen una sola realitat. Una realitat intel·ligent que ens vigila”. I es tracta de percebre, en definitiva, la nostra “posició relativa” dins de tots els esdeveniments que filen el món que ens envolta.


Fotografia de portada: Les Males Herbes
Text: Paula Juanpere
Correcció: Montse V.